Quan aquests dies veiem les formes d’actuar de l’administració nord-americana, és obligat recordar la història del segle XX. Les lluites per la competència comercial entre països van ser l’embrió de la primera guerra mundial (1914-1918). El mal acord assolit quan va finalitzar la guerra, obligant Alemanya a pagar uns costos que no podia assumir, va ser l’origen de la híper-inflació. El malestar generalitzat va fer possible que Adolf Hitler guanyés les eleccions el 1934. La segona guerra mundial va ser la conseqüència de no haver resolt bé aquelles qüestions. Després del conflicte, es va intentar posar ordre al món. Així va ser com va néixer el 1944 l’acord de Bretton Woods, que fixava la paritat del dòlar amb l’or i un canvi referent de les altres monedes amb el dòlar. Es va impulsar l’ONU (mantenir la pau, promoure la cooperació econòmica, cultural, social i humanitària, garantir la seguretat i vetllar pels drets humans), va néixer el FMI (fons per estabilitzar les taxes de canvi), el Banc Mundial (préstecs per països en desenvolupament) i el GATT (acord general sobre aranzels i comerç) que ara és l’OMC. El món va entrar en un període d’estabilitat (els trenta anys gloriosos) com mai més s’ha vist en la història. Des de 1945 fins 1971 Europa va viure un model keynesià, necessari per a la reconstrucció d’Europa.

Als anys 70 tot allò va col·lapsar, en part perquè el model keynesià s’havia esgotat i els joves demanaven més llibertat (maig 68, hippies). El 1971 Nixon va deslligar el dòlar de l’or per poder pagar la guerra de Vietnam, el 1973 i el 1978 hi van haver les crisis del petroli, fets que van portar a una recessió mundial profunda. Amb aquest desgavell, sense model econòmic clar, va ser com es va implantar el model neoliberal amb l’arribada de Margaret Thatcher el 1979 i de Ronald Reagan el 1981. El model havia set treballat pel grup d’opinió de Mont Pèlerin des de 1947 que, format per economistes, historiadors i filòsofs, tenia com objectiu la difusió del pensament liberal, la reducció de l’estat i la creació d’un ordre mundial de pau, llibertat i relacions econòmiques internacionals. Els caps visibles d’aquell moviment van ser Friedrich von Hayeck i Milton Friedman. Així va ser com paulatinament aquest model es va anar implantant a tot el món occidental i  com el pes de l’estat va anar disminuint, van augmentar les desigualtats socials i les economies es van anar obrint més a l’exterior.

La globalització que va començar al 1990 va significar un canvi dràstic en l’ordre mundial. Allò que els economistes liberals havien previst, un mercat mundial nou de 1.500 milions de consumidors més, amb nivells salarials baixos que frenaven la pujada de preus als mercats occidentals, es va convertir en una pèrdua de producció industrial brutal a occident, en la necessitat de generar cada vegada més deute per aguantar la situació i amb una hegemonia clara de Xina en els mercats internacionals. La globalització va ser la culminació del model de Mont Pèlerin, feta sense cap regulació. Estats Units va caure en un dèficit exterior crònic no assumible, passant d’un dèficit comercial del -1,08% el 1981, fins el -6,46% el 2006, i el -4,16% el 2023, forçant al primer govern de Donald Trump a començar a posar aranzels a Xina per revertir la situació.

L’arribada de Trump en el seu segon mandat és com un elefant entrant en una cristalleria. Amb una prepotència mai vista al món diplomàtic, Trump ha anat desplegant el seu programa. Pretén eixugar el dèficit públic del govern (-6,4% el 2024) amb retallades a l’administració, posant aranzels a les importacions i abaixant els impostos directes a la gent. Està per veure el resultat d’aquest programa, si podrà contenir la inflació. Però també ha decidit aïllar-se i deixar de tenir responsabilitats a l’ONU, a l’OTAN, a l’OMC, a l’OMS i no intervenir en cap país del món, un aïllament mai vist des d’abans de la primera guerra mundial. És un destructor de la multilateralitat, del diàleg i de la cooperació entre veïns i entre amics.

És tan gran el pes d’aquestes decisions que canviaran la governança del món, alhora que obligaran als altres països a refer noves aliances per trobar la cooperació perduda amb Estats Units. D’entrada obliga a Europa a augmentar el pressupost de defensa de molts països, un augment per a Espanya de 14.000 milions. Alhora obliga a les economies a ser molt més competitives, eliminant el que és inservible en burocràcia, netejant les partides pressupostàries supèrflues, disminuint la protecció ciutadana no necessària, posant a treballar al màxim nombre de gent que ho pot fer i no ho fa… és a dir, amb la seva acció ens traspassarà una part del seu programa, que caldrà compensar amb mesures correctes per no perdre l’estat del benestar.

Qui sap si el bloc occidental pot ser millor sense Estats Units, si això no pot ser una oportunitat per tenir més lligams equilibrats amb Xina. El model materialista d’Estats Units ha enfonsat totes les capes de col·laboració ciutadana que permetien solidaritat entre veïns, la globalització ha tancat bona part de la producció local i tot això ara podria refer-se. Tocarà patir en aquesta adaptació que pot durar anys, repensant la societat, les ideologies i l’economia.

La pregunta que caldrà respondre és: què sap Vladimir Putin sobre Trump perquè aquest actuï de forma contrària a la política històrica d’Estats Units des de 1941 i posi en perill tot l’ordre mundial? Algun dia tindrem resposta a aquesta qüestió.