Fa unes setmanes vaig anar a fer una xerrada a l’Institut de Logística de Barcelona, un institut de formació professional especialitzat en comerç internacional i en logística. Els alumnes eren els de segon cicle, joves amb una edat en la que ja comencen a estar preocupats pel seu futur. A més, per la seva formació, estaven molt interessats en saber cap on va el món. He de dir que, de totes els xerrades que faig, els alumnes de segon cicle dels instituts son amb els que millor connecto i tinc més interacció després.

Vaig començar explicant que el món no viu una sola crisi, viu en una policrisi, que podem trossejar en 4 crisis temàtiques: la climàtica, la de matèries primeres, l’econòmica i la cultural.

La climàtica es resumeix dient que, de tots els escenaris per frenar les emissions de CO₂, no sembla que cap es pugui assolir abans de 2035 perquè tots responen a un condicional: estan subjectes a que hi hagi suport internacional, a que tothom faci el camí. És a dir, si Xina i Estats Units no redueixen les seves emissions, les altres nacions tampoc ho faran, cosa que avui ja es comença a escoltar.

La de matèries primeres és una crisi d’eficiència, car el món llença al medi ambient el 66% de les matèries que extreu, reciclant només el 9%. Això comporta dos problemes: l’esgotament de certes matèries, que augmenten el preu (o el conflicte armat), i l’impacte en els abocadors, en les aigües i en l’aire, efectes que acabaran passant factura a l’economia i a la salut.

La crisi econòmica prové d’un model que ha anat accelerant des que Nixon va deslligar el dòlar de l’or el 1971. Així, el valor de les monedes no té un reflex tangible com tenia abans amb l’or, ara és virtual, fet que ha permès als estats resoldre els seus problemes, els seus dèficits, creant més diner. L’entrada de Xina al mercat global va fer perdre riquesa al món occidental. I com es va resoldre? Creant més moneda, que va propiciar la bombolla immobiliària el 2008. I aquesta com es va superar? Generant més diner. Després va arribar el Covid. I com se’ls va ocórrer superar la crisi? Amb més liquiditat, amb la política de l’helicòpter, diner per a tothom, fins que a l’any 2022 una inflació mundial (per l’excés de moneda) va conduir als bancs centrals a reduir la quantitat de diner al món. El 2023 la van haver de tornar a augmentar perquè l’economia no aguanta sense la injecció continuada de droga, creant novament inflació. L’observació fa veure que el món no sap resoldre una economia amb excés de producció i que ha de reduir l’activitat, cosa a la que els financers i polítics s’hi resisteixen.

La quarta crisi és cultural. El món occidental s’ha acostumat a viure sense haver de fer massa esforç pel fet que, per guanyar una mica més de benestar, caldria un augment molt considerable del PIB/càpita. Això no passa als països poc desenvolupats, on amb poc augment del PIB millora el benestar. La societat ha anat cap a un estadi que diu: no em facis treballar tant, no em facis pensar massa, no em toquis el paisatge, deixa’m com estic i no em pressionis més, que m’estresso, vull mirar el cel i les floretes.

Davant aquesta situació, vaig dir als estudiants: el que cal que feu els joves és cultivar la resiliència, perquè el futur no serà fàcil i haureu de tenir molta capacitat d’adaptació. Si la temperatura de l’aire arriba a 50ºC, si la sequera ens porta poca aigua, si el treball escasseja i l’hem de repartir, si hem de canviar sovint de feina… tot demana ser resilient. De la mateixa forma que hem de ser forts per quan tenim un problema amb la parella, o amb qualsevol familiar, de la mateixa forma que hem d’encaixar la mort d’una persona propera, cal cultivar la resiliència: amb formació, amb bon estat físic, amb fortalesa mental, però, sobretot, creant xarxes de protecció amb el cercle familiar, el d’amics i el de veïns.

Quan vaig acabar la presentació em van preguntar quantes crisi havia passat. 4 crisis, vaig dir, la de 1981, la de 1993, la de 2010 i la de 2020. Vaig oblidar explicar la crisi de l’accident del riu del 2004, la més important des del punt de vista personal. Precisament aquella crisi la vaig superar gràcies a tenir una bona xarxa social a la Vall de Camprodon. L’accident va ser un 7 de juny i el 13 era Sant Antoni, festa d’una ermita a Camprodon. Vaig pujar-hi i em va rebre el grup de nens que acompanyàvem a muntanya amb una pancarta donant-me ànims. És un bon exemple de com funciona una xarxa de protecció social. També és una mostra que explica que la felicitat es troba més estant integrat en els teus cercles socials que no pas en la riquesa econòmica.

Les preguntes van anar sobre què passaria amb els aranzels que vol posar Trump, com afectarà a la geopolítica, preguntes que no vaig saber respondre per la incertesa del nou canvi econòmic: els aranzels seran possibles com pretén Trump de forma que els ingressos facin innecessaris els impostos interns? Pot sobreviure Estats Units en una autarquia total?

Sembla que s’està dibuixant un intent de resoldre una situació límit de l’economia mundial. El canvi del model dels anys 70 va necessitar 10 anys, el d’ara no sabem quant costarà.

Finalment un professor em va preguntar per què en gairebé cada article demano més formació professional. És senzill: d’universitaris en tenim molts, en canvi d’operaris bons, de professionals excel·lents, i d’encarregats diligents, anem mancats. Tots els treballadors haurien de tenir una formació professional: aquest hauria de ser un objectiu per obtenir la resiliència de la societat.