El món fa front a un problema nou a la humanitat. Tot i que durant les guerres hi ha hagut reduccions de població, o també durant epidèmies com la pesta bubònica a l’edat mitjana (que va matar la meitat dels europeus), mai havíem tingut una expectativa en la que hi haurien més morts naturals que no pas naixements. El creixement de la població s’ha aturat abans que el planeta tingui més habitants que recursos naturals. El control de la natalitat ha estat clau en aquest canvi, primer en els països del primer món i, finalment, en els altres països.

La taxa de reemplaçament per mantenir la població és de 2,1 fills per família, i aquesta només es dona en una tercera part del món. Les estimacions sobre demografia prediuen que, en un escenari baix, el món arribi al màxim de població el 2050. Si, com vinc explicant darrerament, bona part de l’economia espanyola deu el seu creixement directament a l’augment de població, la seva disminució porta associada una pèrdua de la capacitat de generar riquesa. A Espanya la pujada de població des de 1960, degut a la millora de l’esperança de vida, és del 8%, mentre que la disminució de la natalitat és d’un 39%. La taxa màxima de fecunditat per dona va ser el 2008 de 1,53 fills, mentre que el 2023 aquesta taxa va ser de 1,11 fills, la meitat de la de reemplaçament.

Fa dues setmanes va sortir un informe a McKinsey sobre la dependència i la despoblació, que ajuda a treure conclusions sobre el que ens passarà d’ara endavant, aportant algunes solucions per resoldre la pèrdua de població. Sabem que el trilema que guia el creixement d’una economia està format pel mix d’edat (el percentatge de persones per cada grup d’edat), per la intensitat del treball (quant treballa cada individu) i per la productivitat (quanta feina fa a cada hora de treball). El primer vector, el mix, des de 1997 fins 2023 a Espanya té un creixement zero, per l’augment de l’edat de la població en treball, per la baixa fertilitat i per l’augment de longevitat. El segon vector és la intensitat del treball, amb un guany del 0,5% en aquests anys, per un augment de la participació laboral i una disminució de la taxa d’atur. El tercer vector és la productivitat, amb un guany en aquests anys del 0,5%, per la millor formació humana, més capital físic, més tecnologia i innovació, i més diversitat de treballs. En total l’augment del PIB durant aquests anys, degut a aquests tres factors, ha estat de 1,1%.

La pèrdua del factor edat fins el 2050 s’estima que serà negativa en -0,8%, per la qual cosa, si es vol mantenir el benestar actual, caldran més treballadors, més hores i molta més productivitat. En la millora del mix d’edat també hi entra la migració i la millora de la fertilitat, tot i que aquesta serà negligible pel 2050. La pèrdua en l’economia pel factor treball portaria a que el pressupost públic d’Espanya passés d’un dèficit actual per càpita de -1.089 euros/càpita fins a -4.900 €/c, unes 4,5 vegades més, havent de retallar serveis i apujar dràsticament impostos.

Per mantenir el sistema actual només per la pèrdua de població, l’informe especifica que caldria que cada treballador dediqui 13,8 hores més a la setmana a treballar, o bé que augmenti la productivitat al 1,4%, o bé que s’incrementi la immigració, o una combinació dels 3 factors.

Però la ministra Yolanda, en canvi, proposa treballar 2,5 hores menys setmanals, essent un 6,25% menys del temps de treball. Si continua la productivitat actual (PTF, productivitat total dels factors), amb creixements zero, per mantenir la mateixa activitat econòmica treballant menys hores, caldrà un augment de la població de Catalunya, que ara és de 130.000 persones cada any, situació que pot esdevenir explosiva, arribant a 11 milions d’habitants en pocs anys.

Per mantenir l’economia d’avui només amb productivitat, aquesta hauria de passar de zero fins al 3,8%, incrementant la inversió en capital, la digitalització, les tecnologies d’automatització, les tecnologies de fabricació amb menys recursos i la generació d’energia renovable car ja sabem a aquestes altures que la productivitat en tecnologies digitals, ni la intel·ligència artificial, seran els nostres punts forts.

En la combinació dels dos vectors, temps de treball i productivitat, hi ha la clau de la solució al problema. Si Espanya persisteix amb una productivitat del 0,5% necessitarà treballar 1 hora més a la setmana de mitjana (no pas 2,5 menys), però si la productivitat puja fins a l’1,5% necessitarà treballar només 0,4 hores més que avui. Queda encara el tercer factor, el de la immigració. El risc de resoldre el problema amb la immigració (el model escollit ara) és que fins avui aquest factor fa abaixar la productivitat, per tant no millora la pèrdua de benestar. Caldria que els nouvinguts siguin formats adequadament per evitar aquesta dissipació de productivitat, i això té un límit en la capacitat de rebre, formar i integrar (potser en 10.000 nous emigrants cada any?).

La conclusió és que ens empobrirem fent el camí i que la profunditat d’això dependrà de si som capaços de treballar més hores (els majors de 67 anys també hem d’aportar certa activitat), amb més intensitat, més productivitat i amb els immigrants que arriben que siguem capaços de formar. Reduir l’economia, perdre la capacitat adquisitiva, renunciar a certs serveis públics, esdevenir frugals, també és una opció. Però no crec que el ministeri de treball, ni els sindicats, tinguin el nivell adient per entendre-ho, ni la valentia d’explicar-ho a la ciutadania.