Avui m’atreveixo amb un altre tema difícil i sovint objecte de populisme. Les pensions no es toquen… és un clam. I ho escric com a pensionista que soc. La majoria de les vegades per defensar l’import de les pensions es mencionen aspectes diferents: per una part, n’hi ha de molt baixes, que no permeten afrontar un lloguer. Per altra, hi ha el fet que la gent jubilada té la percepció que un dia necessitarà atenció personal, i sap, veient el que veu, que haurà de tenir uns estalvis que permetin superar aquesta situació. Però al costat d’aquestes dues qüestions, que desgranaré més endavant, n’hi ha d’altres que no s’expliquen prou: l’empobriment del país és de tal magnitud, que fa que les pensions acabin sent un pilar fonamental per a les famílies, complementant els ingressos insuficients dels que estan en edat activa. La jubilació dels grans de la casa esdevé llavors un ingrés imprescindible per aguantar la situació. I això no hauria de ser així de cap manera.

El desequilibri de les pensions es deu fonamentalment a un problema que vaig citar la setmana passada: l’envelliment de la població creix i els naixements son la meitat del que haurien de ser per mantenir la població. Durant el 2024 van entrar al sistema 41.116 pensionistes, un augment del 12,6%. A més, aquests nous pensionistes tenen bases de cotització cada vegada més elevades, fent difícil als joves cobrir les pensions dels 10.294.786 pensionistes actuals. Si el número d’afiliats a la Seguretat Social és de 21.399.165, el rati de treballadors per a cada pensionista és de 2,08, quan a l’any 2000 era de 2,7.

Avui el pagament de les pensions és de 216.000 milions, un 12,9% del PIB, augmentant cada any, amb un deute que a la fi de 2024 pujava a 126.000 milions. El fet més greu és que la pensió mitjana del règim de la Seguretat Social supera el salari mitjà dels joves treballadors menors de 35 anys. Els jubilats cobren una pensió mitjana de 1.498€, els incapacitats permanents 1.205€, els vidus/es 931,5€ i els orfes 523,6€. Per tant, es fa difícil entreveure en aquestes circumstàncies que el sistema es pugui mantenir molts anys sense fer res. En els últims 24 anys la suma de deute més les transferències de l’estat és de 480.000 milions (!!), un 31% del PIB de 2024.

Per altra banda, si les pensions mitjanes anuals tenen un import de 20.972€, els salaris bruts mitjos dels joves menors de 20 anys és de 10.596€, la franja entre 20 i 24 anys és de 15.181€, la de 25 a 29 anys de 20.459,6€ i la de 30 a 34 anys de 24.114€. Per tant, quants treballadors en actiu calen perquè es pugui cobrir l’import de les jubilacions? Els joves menors de 30 anys, amb els salaris que cobren, poca cosa poden aportar al sistema de pensions. O estimulem que tinguin llocs de treball més productius, amb més formació professional i amb més responsabilitat, o no ens en sortirem. Si els afiliats a la seguretat social que treballen a temps complet,18.308.500 persones, cotitzen de mitjana 10.653 €/any, els ingressos que poden aportar son 195.000 milions, lluny de cobrir les necessitats de 216.000 milions. Si l’atur fos del 6% i els fixes discontinus treballessin sempre, la Seguretat Social entraria en equilibri momentani, fins que l’entrada de més pensionistes torni a desequilibrar el sistema.

Algunes de les coses que es veuen per resoldre la situació son la fi del topall en les cotitzacions màximes dels treballadors, l’ampliació del càlcul a tota la vida laboral, la reducció de la taxa de substitució (la pensió en relació a l’últim salari rebut) que és del 80,4% (una de les més elevades del món, amb França al 57%) i, més endavant, la rebaixa de les pensions. Alguns diuen que l’esperança de vida caurà perquè les retallades futures en sanitat la disminuiran, fet que contribuiria a un millor equilibri en el compte de pensions, una regulació automàtica.

Cal parlar també de la necessitat de fer front a la baixa natalitat, aportant més treball per les persones en edat de jubilar. Bé sigui augmentant l’edat de jubilació fins els 72 anys com s’està debatent avui (molt difícil de generalitzar), bé sigui aportant treball flexible i parcial, que s’ajusti a les possibilitats del jubilat, cobrant per aquesta feina, o bé sigui de forma altruista fent un servei a la comunitat local. És un despropòsit deixar perdre tant coneixement sènior en un moment on ens falta gent i haver de suplir-lo amb immigració d’un menor coneixement, salari i cotització.

Per això el debat de les pensions és punyent. Per resoldre’l cal trobar solucions a un habitatge assequible per a tots els jubilats, proporcionar atenció a la gent gran quan ho necessiti en residències i desacoblar la necessitat d’ajudar els joves a través de les pensions dels grans.

A Catalunya hi ha 1.501.795 jubilats que, fins arribar a l’esperança de vida (80 anys homes, 86 anys dones), cobraran 477.569 milions. A partir d’aquesta edat, el cost mig de viure en una residència (si és que cal) fins la mort, seria de 84.192 milions. Si l’estat es fa càrrec d’aquest cost, les pensions podrien baixar un 17,6%. Pel que fa a l’habitatge, a Catalunya hi ha 809.000 habitatges de propietaris majors de 65 anys. El seu valor pot ser de 161.800 milions, que permetria viure i pagar l’atenció que necessitaran els avis en residències, no havent de recórrer als fons públics. Evidentment cal resoldre tots els casos que no es troben en aquest escenari, però això mostra que les pensions poden baixar i dedicar els recursos de l’estat on s’han de dedicar: habitatge, sanitat i ensenyament. Baixar pensions no agrada a ningú, però la realitat és crua i la solució no pot ser improvisada.