Classe mitjana reduïda
Amb el debat del decret Omnibus ha aparegut la discussió de no apujar les pensions i les conseqüències de no bonificar el transport públic. De cop, si els jubilats no reben un 2,8% més i si els joves no veuen bonificat el transport, apareixen greus mancances socials, un símptoma que la nostra societat incorpora un estrat de pobresa important. L’economista Marc Vidal va definir aquesta societat com la de la “classe mitja low cost”: pot anar fent, viure el dia a dia però, si un dia se li trenquen les ulleres, si té una avaria al cotxe, o un incident a l’habitatge, ja no té marge per resoldre la situació i entra en crisi. És el que ha passat amb el preu del transport. De veritat la gent creu que el transport ha de ser sempre gratuït? No és més just que es pagui el transport segons la longitud i la dificultat del mateix? El servei gratuït no té res a veure amb la distribució de riquesa. La distribució de riquesa es fa amb la renda, ajudant al que no té i no pas a tothom. La mateixa cosa passa amb la matrícula de les universitats: enlloc de donar beques suficients, s’abaixen les matricules per a tothom. No és política progressiva, és regressiva: s’està subvencionant a rendes altes.
Tot això passa perquè el model que ens ha portat fins aquí iguala per baix. Com que Espanya no genera riquesa, perquè la taxa de productivitat per càpita, menys el deute generat, és negativa des de 2018, ha empobrit el país fins a nivells increïbles. Algunes vegades he expressat que ens apropem a la política de Veneçuela i molts amics m’han dit que exagerava. No penso que ho sigui: és el mateix mecanisme. Chávez va decidir donar habitatge a tothom i ho va fer creant més moneda, fent anar la màquina de fabricar bitllets. El resultat va ser una inflació que a l’any 2018 va arribar al 65.000%.
Com ho fem aquí? Des de l’any 2018 fins el 2023 Espanya va tenir un augment del PIB de 305 mil milions, va rebre de fons de la UE 106 mil milions i es va endeutar en 363 mil milions d’euros més. Si el PIB creix, per què ens hem d’endeutar en la mateixa quantitat? Per què amb un superàvit comercial acumulat durant aquests anys (degut al turisme) de 167 mil milions no hem sigut capaços de resoldre els problemes del país? Per què les ajudes de la UE no son suficients? La resposta està en el model escollit. S’ha triat créixer amb baix cost, amb augment de la població. Per això creix el PIB, però no la productivitat dels factors que, expressada per càpita en euros reals, ha estat negativa des de 2018 fins a 2023 en -11.000 euros per càpita. El creixement és l’excusa per generar més deute perquè el rati deute/PIB es mantingui. Ens empobrim a gran velocitat si no canviem el model Chávez. A més, les ajudes de la UE, que havien de sevir per modernitzar el model industrial, s’han dedicat majoritàriament a institucions públiques, en una mena de reedició del Plan España de Zapatero.
El resultat de tot això és que, des de 2015 fins el 2023 la inflació ha crescut un 20%, la compra d’habitatge s’ha incrementat el 47%, els lloguers un 58% i els salaris només han crescut un 23%. Les pensions han pujat un 16%, el 50% dels salaris és inferior a 21.200 euros anuals nets, el salari inferior a 16.000 € el rep el 35% dels treballadors i el 10% té salaris nets més alts de 47.000 €. Els rics a Catalunya, els que paguen l’impost de solidaritat, son el 5% dels treballadors, amb salaris de 65.000 €, el 2% cobren 100.000 €, i l’1% cobra més de 140.000 €. És una evidència que els catalans ens hem quedat en una mediana de 21.200 euros. La societat s’ha igualtat, sí, per sota, i és incapaç d’aportar prou ingressos per mantenir l’estat de benestar. És una societat pobra.
Si una família vol comprar un pis de 350.000 €, no tindrà accés a cap hipoteca si no té ingressos familiars de 50.000 euros, només possible per parelles del tram superior al 40% de la població. Només queda la solució de construir obra pública a baix preu en terrenys nous avui no urbanitzables, que freni l’especulació urbana. Això permetria construir pisos de 60 m2 (per joves i gent gran) a 25 anys amb quotes de 450 €/mes i pisos de 90 m2 amb quotes de 660 €/mes. Sigui de compra, de lloguer oficial o en règim cooperativa. Aquest problema no es pot resoldre exclusivament amb diners públics, perquè el programa oficial només dona per construir 10.000 pisos anuals. També hi ha un problema d’estructura de construcció, d’empreses, de personal i materials.
Frenar l’augment de població ha de ser el primer objectiu, adequar els costos a la capacitat de riquesa del país, n’ha de ser un altre. Però el principal ha de ser elevar el nivell de riquesa de la societat, fent créixer l’ecosistema industrial i tecnològic, incorporant els coneixements més innovador a les empreses, multiplicant per dos la formació professional, canviant el que falla a primària i a ESO perquè no hi hagi d’haver un pregrau zero a l’entrada de la universitat. Només elevant el nivell formatiu i de coneixement de la societat augmentarà la riquesa. Pretendre fer-ho com ara, a base de deute, és un engany que cal denunciar.
Creure que generar més deute és gratis, és pur chavisme, és trinxar la societat per generacions. Cal retornar a recuperar valors com el treball, l’estalvi, la responsabilitat, el compromís social i deixar enrere moviments okupes sense necessitat, retornar el respecte a la propietat i no permetre la violència sota cap concepte.
Amb un sector públic imaginatiu (?) i amb un retrobament als valors perduts podrem retornar a la classe mitja de sempre, la que no és low cost. Si la vostra família té ingressos entre 30.000€ i 59.600€, sou classe mitjana.
4 thoughts on “Classe mitjana reduïda”
Molt d’acord en quasi tot . Hi ha una dada que penso no és correcta: segons l’idescat, el PIB per capità a Catalunya el 2018 va ser de 32.934€ i al 2022 de 34.381€.
Bon dia. Però en tot l’article no parlo del PIB per càpita. Parlo de salaris. I quan Idescat parla de PIB per càpita, cal buscar sempre en valor real, no en valor corrent, descomptant la inflació
Molt bona reflexió. Afegiria, que si al Japó fa 40 anys es construien vivendes en 3 mesos (prefabricades), per que no ho fan aqui?
Gràcies
Visc en una casa d’un cos d’ample (4’70 mts.), i em va dir un constructor que era no la deixarien pas edificar. Son tiquis-miquis els que manen en això.
Els fonaments han de ser tan compactes, tan forts, que potser valguin més diners que la resta de la edificació.
Per això no es veu cap grua enlloc.