Darrerament he llegit unes declaracions de l’economista Niño Becerra dient que potser estem condemnats a tenir una economia low cost que visqui del model de turisme massiu i d’activitats del sector primari que demanen molta mà d’obra. Si és així, ens hem de resignar a ser més pobres del que som, diu. Un altre economista, Miquel Puig, fa molts anys que va explicant que una baixa  productivitat acaba aportant poc benestar. La seva tesi diu que l’economia és com l’aigua: es va col·locant on és més fàcil trobar un camí, en baixades i en llocs amples, sense contraccions. Un empresari que munti un bar no necessita la inversió, el coneixement, la investigació, ni la organització d’un altre que vulgui fabricar components de superconductivitat, bateries elèctriques o vacunes farmacèutiques RMA. Si l’economia no facilita el camí d’aquests darrers empresaris, perquè no proporciona prou finançament en forma de capital risc i recursos bancaris, si la burocràcia allarga els terminis per posar en marxa la indústria, si té complicacions per tenir energia a un preu raonable, si la logística és cara i difícil, si els treballadors que necessita no tenen l’actitud, la formació universitària i professional adient… està clar que aquesta indústria triarà altres llocs on ho tingui millor. Al seu lloc es desenvoluparà una altra activitat més fàcil, com la de llogar paraigües a la sorra de la platja.

Ambdós economistes tenen raó, només difereixen en el temps en el que observen. En Miquel Puig pensa que, si no hi ha treball fàcil, els joves a la llarga veuran la necessitat de formar-se millor, d’esforçar-se per sortir de l’atur. En canvi Niño Becerra parteix de l’observació del que ara hi ha, un conjunt treballador de baix nivell i creu que, per donar-li feina, cal acceptar activitats fàcils, encara que això ens porti a un empobriment. En Niño es resigna al que hi ha i en Miquel no, clamant per canviar el model.

A aquests economistes s’hi ha afegit aquesta setmana Andreu Mas Colell en un article on admet que Catalunya té un mal model econòmic, però que, si no hi ha control sobre el volum de la població (augment d’immigració), hi ha el que hi ha, més o menys com diu Niño Becerra. Modificar el model de l’economia, diu, demana propiciar els sectors d’alta productivitat i subordinar la resta a aquest objectiu, tenint clar que el problema és el creixement de la població. Però, una vegada ha admès això, que amb un augment de la població no crearem prou riquesa, diu que hi ha un valor del conjunt immigrant, lluny de l’anàlisi fiscal, que és el de l’atenció a la gent gran: si aquest immigrant ha de tenir el cost que resolgui els problemes fiscals, no hi haurà cap família que pugui pagar la despesa de la cura del seu avi, diu. És molt interessant aquesta apreciació, perquè ens afirma que, si volem continuar tenint pensions, si volem tenir persones que cuidin a la gent gran, estem obligats a incorporar gent de baix nivell econòmic, per tant, a empobrir-nos com a societat contínuament. Segur que no hi ha solucions alternatives?

Els anys compresos entre 2021 i 2023, l’augment de població a Catalunya ha estat de 193.000 persones d’Amèrica llatina, 94.000 d’Europa de l’Est,14.000 d’Àfrica i 11.000 d’Orient. La majoria d’aquests col·lectius han anat a treballar en el sector serveis i a l’atenció a la gent gran. Però no pot ser que l’argument per atendre la gent gran sigui que, per a cada persona depenent, hi  hagi d’haver una, dues o tres persones al seu càrrec i que això exigeixi sous baixos. Fer-ho de forma més eficient demana que aquest acompanyament es faci en residències públiques (de dia o a temps complet), on el nombre de persones dedicades per cada resident és molt inferior, anant des d’un rati de 3 persones per a 1 depenent, fins a un de 0,35 a 1, és a dir, unes 8,6 vegades millor.

El mecanisme per trencar la inèrcia és desacoblar el creixement de l’augment de població.

La transició d’un lloc a un altre és difícil, però necessària si no volem certificar l’empobriment.

Frenar l’activitat de turisme (el president de Melià ha dit que és una barbaritat anar a 100 milions de turistes), en alguna activitat en el sector primari i en el sector serveis, passa pel risc de fer apujar l’atur temporalment. Per disminuir el turisme una solució és traslladar els vols de Ryanair i Easyjet a Girona i Reus, fent més difícil el desplaçament low cost. En el sector primari la solució passa per automatitzar la collita de fruits i per transformar els purins, augmentant la productivitat. I en el sector serveis a la gent gran la solució és invertir en residències amb eficiència. Si es vol es sap fer bé.

A aquestes mesures cal acompanyar-ne d’altres, com una campanya dient als joves la necessitat d’estar formats, una inversió ingent en formació professional, en formació continua de treballadors que hagin de canviar el seu treball, un sistema de finançament d’inversions en tecnologia que resolgui la paràlisi bancària a invertir amb risc i una revolució burocràtica que elimini permisos innecessaris per constituir una empresa, una fàbrica o un parc d’energia renovable.

Girar la direcció per on va l’economia no és una tasca fàcil. Cal que qui hagi de prendre la decisió sigui conscient del problema, tingui la capacitat, i la valentia, per posar-ho en pràctica. El BdE diu que fins el 2050 necessitarem 250.000 immigrants per fer anar l’economia espanyola. És insistir més en l’economia BAU (business as usual), quan el que ens cal és transformar l’economia en més productiva, eficient, digital, renovable i frugal.