El debat sobre els efectes de la immigració, sovint es converteix en una polèmica on hi ha molta ideologia i on prevalen els extrems: o bé el que és políticament correcte, o les actituds bel·ligerants; s’acaba titllant el que fa la discussió de persona woke o feixista, segons l’extrem que observi. El que caldria són grans dosis de reflexió i discussió serena. Conscient d’això, he volgut publicar tres articles abans de fer aquest. El primer descrivia la necessitat de construir una comunitat forta, socialment justa, solidària, amb prou identitat per fer possible aquesta germandat entre ciutadans. El segon era sobre la meritocràcia, on es reflexionava sobre el fet que cap societat pot subsistir si està plena de gent que s’aprofita de  l’altre, i on la justícia social radica en donar a cadascú raonablement segons el que aporta. El tercer era explicant que una economia no està obligada a créixer per créixer i que, si ha de créixer, ha de ser perquè l’augment pot aportar benestar.

El debat sobre la immigració està cenyit a resoldre uns quants conceptes. El primer, el punt de vista força estès pel qual sense més gent de fora l’economia no té prou treballadors per fer-la anar. El turisme ha passat de 82,8 milions el 2018 a més de 88,5 milions el 2024. És cert que aquest augment d’activitat ha millorat la posició exterior d’Espanya, passant d’un superàvit comercial de béns i serveis de 22.000 milions d’euros el 2018 a 62.000 milions el 2023. Si la millora de la riquesa fos substancial, l’estat no hauria d’augmentar enguany el seu deute nou en 60.000 milions més. La devaluació interna de l’economia espanyola ha vingut acompanyada de l’entrada de 1.183.000 immigrants en els darrers dos anys, 275.000 d’ells a Catalunya, amb els que hem hagut de repartir les millores assolides. L’augment de facturació d’Espanya, acompanyat d’una pèrdua de productivitat substancial, no està clar, doncs, que sigui suficient per resoldre els desequilibris que es deriven d’aquest augment de població.

La segona idea és la capacitat d’una comunitat per absorbir l’augment de població pel que fa a acolliment, ensenyament de la llengua, formació professional, coneixements científics i tecnològics, i altres valors d’integració. Un estudi de la UAB mostra que el 2023 els aturats immigrants eren el 29,6%,  evidenciant el problema d’encabir els nous arribats a la societat catalana. El pes immigrant és més elevat a l’Alt Empordà, al Barcelonès i a la Segarra, amb més del 28% de la població, i al Gironès, Baix Empordà i la Selva amb percentatges del 24%. Els programes d’acollida que hi ha avui són una anècdota al costat de la magnitud del problema. Si no s’acaben integrant els nous col·lectius, donant una feina respectable, la creació de guetos està garantida i la seguretat més amenaçada: col·lectius sense ingressos i sense habitatge són embrions de conflictes socials. En aquest sentit, no hi hauria d’haver cap nouvingut sense papers i sense acolliment, apareixent aquí de forma diàfana la limitació de la capacitat que té qualsevol país.

El tercer concepte és el que diu que tenim el deure d’acollir a tots els nouvinguts que arriben. Cap país pot encabir els més de 60 milions de refugiats que es desplacen pel món. Un estudi de l’ONU dit UNDP, estudiant a 3.000 immigrants il·legals arribats a Europa des d’Àfrica, mostra que el 71% dels immigrants provenen d’Àfrica occidental, amb edats entre 20 i 29 anys, amb una preparació acadèmica millor que la mitjana de la població d’on procedien. La marxa d’aquesta gent dels seus països els empobreix. Així mateix, les remeses que envien els immigrants als seus països fan minvar el treball remunerat legal allà, fent disminuir els salaris i la productivitat, augmentant la inflació. A Catalunya tenim el 28,8% provinent d’Amèrica Llatina, el 22,5% d’Àfrica (Marroc el 19%), el 12,7% d’Europa de l’est i el 12% d’Orient.

El quart pensament és el de l’ajuda als països africans. Paul Kagame, president de Ruanda i ex-president de la Unió Africana, diu que cada euro que es gasta a Àfrica és 100 vegades més efectiu, i ajuda a 100 vegades més persones, que no pas cada euro que es fa de despesa migratòria a Europa. Això demana una política d’ajuda a les inversions als països de sortida de fluxos migratoris.

El cinquè judici diu que un immigrant aporta el seu cost. Un estudi a Dinamarca mostra que un nadiu i un immigrant europeu aporten més del que reben, de mitjana, a partir de 25 anys i fins que en tenen 60. Un immigrant africà no arriba a aportar mai més del que rep de l’Estat. Un altre estudi de Països Baixos diu que un holandès aporta durant la seva vida 98.000 € al seu sistema, un immigrant europeu 42.000 € i un no europeu té un saldo negatiu de -167.000 euros de mitjana.

El sisè esquema, i un element clau per comprendre la situació, és l’efecte crida. L’augment del turisme, el d’activitats lligades al sector primari i el de les cures a la gent gran, tenen un efecte crida que cal aturar si no volem haver d’acabar assumint polítiques de control d’immigració més contundents, uns trons que ja s’escolten a no massa distància de nosaltres.

Tot plegat fa que el debat sigui enrevessat, i que siguin més necessaris que mai estudis com els de Dinamarca i de Països Baixos per centrar les dades. El debat també demana serenitat per trobar les solucions abans que en els propers mesos no vingui una ona anti-migratòria que ens passi per sobre i ens agafi sense les idees clares.