Fa una setmana Europa va tenir la visita del tercer executiu de Xina. El govern xinès es dedica a visitar zones amb problemes econòmics per oferir-los ajuda. Fa setmanes va visitar Grècia amb la signatura d’acords per ser la porta d’entrada de productes xinesos a Europa, alhora que va comprar deute grec. La setmana passada va fer el mateix amb Portugal i Espanya. Aquí, a part de comprar deute de l’Estat, va signar acords amb Repsol, amb qui tenen projectes conjunts, amb REE, amb qui intercanviaran know-how sobre transport d’electricitat a llarga distància (ells transporten l’electricitat de les Tres Gargantes a més de 3.000 kilòmetres de distància en corrent continu) i sobre incorporació massiva d’electricitat renovable (REE ha desenvolupat coneixement integrant el 54% de renovable a la xarxa), i amb alguns bancs.
L’interès de Xina és fer el paper de nen bo quan sap que ha fet una malifeta i pot rebre. Tracta de mantenir bones relacions, fent veure que ajuda, abans que els països en crisi despertin del malson i es rebel·lin contra el país d’Orient. Guanya temps en la seva política d’expansió.
Xina és la culpable de la crisi mundial. La seva actitud durant els darrers deu anys ha estat la d’acaparadora de la producció industrial i de les matèries primeres mundials. Xina actua en el món econòmic capitalista amb els recursos d’un estat central autoritari dit comunista. L’estat és l’empresa. Així ha pogut fer una cosa que ningú havia fet abans: els guanys obtinguts per les seves diferències salarials, enlloc de ser distribuïts entre la població millorant la riquesa de la gent, han estat acumulats per poder realitzar el control de mercats de productes i de matèries primeres. Així ha estat possible acumular una quantitat increïble de reserves i ha estat possible enfonsar tants mercats com han tocat, començant pel tèxtil. Així poden dominar els preus de les matèries primeres, impossibilitant que cap empresa al món els pugui fer ombra.
Perquè quan Xina compra al món, no ho fa una empresa xinesa, no, ho fa el país. He vist comprar matèries primeres a preu baix en quantitat suficient per satisfer el seu consum d’un any, emmagatzemar-les, fer-les pujar el doble de preu i enfonsar més endavant els mercats de productes fabricats amb elles, al no haver-hi ningú amb possibilitat de produir amb preus tan baixos. Xina fa competència deslleial, les seves cartes no són les del mercat transparent, juga amb cartes impossibles d’obtenir per la resta de l’economia mundial. A qualsevol empresa de la resta del món li agradaria fer moviments com aquests, però és impossible, ningú té la capacitat de tresoreria, ni l’espai per emmagatzemar, per poder comprar de cop la matèria primera de tot un any.
Em sembla estrany que la intel·ligència exterior dels països, els especialistes en geopolítica, no vegin el perill de control imperialista que exerceix Xina i es continuï fent-li el joc. No entenc que ningú digui ben fort que la pèrdua de benestar que ara patim rau en l’exportació que n’hem fet a Xina (de benestar), exportant massivament llocs de treball. Cada producte xinès que comprem té enganxada una etiqueta de pèrdua de benestar i aviat en tindrà una altra de penúria de matèries primeres i una de malversació del planeta.
He explicat per activa i per passiva que la crisi immobiliària actual neix quan l’economia perd pistonada industrial, a principis dels anys 2000; llavors apareix com a solució imminent (pels il·luminats banquers) el negoci immobiliari, sense competència exterior, i d’aquí a la bombolla. L’apropiament d’activitat industrial per part de Xina, el control de mercats mundials és de tal magnitud que difícilment els països en crisi podran sortir del pou sense recuperar part de l’activitat perduda.
Des de l’any 2003 al 2008 la riquesa d’Espanya va créixer un 29%. A l’any 2010 havia baixat un 17% posant 2 milions més d’aturats. L’augment del preu de les matèries primeres ens pot portar que a l’any 2020 perdem encara un altre 20%, essent la riquesa en aquell any un 8% inferior a la que hi havia l’any 2003.
Aquest 17% que hem perdut després de petar la bombolla és el valor de benestar que hem donat alegrement a Xina i caldrà fer moltes coses amb imaginació per recuperar nova activitat que pugui competir en el món global.
La meva impressió és que s’ha d’actuar impulsant els mercats locals sense que això esdevingui proteccionisme, s’ha de fer discriminació positiva. Per exemple, tal i com fa França, es pot ser molt exigent comprant productes amb etiqueta ecològica, protocol que difícilment complirà Xina. Es pot publicitar, afavorir, facilitar, la compra de productes agroalimentaris, artesanals i industrials, destacant-los en els mercats, posant-los davant d’altres, obligant a etiquetar els productes amb la traçabilitat de l’origen dels seus components. Cal implantar la taxa de CO2 de forma que els productes entrants en l’espai europeu l’incorporin com aranzel i els que surtin en siguin exempts. Però, per sobre de tot, el que primer s’ha de fer és agafar consciència del greu problema que tenim a sobre, de la pèrdua de la guerra de control de mercats i de la invasió xinesa.
Imaginació en tenim, ganes de progressar també. Ara només cal no deixar-se abraçar pel xinès,… perquè esdevé l’abraçada de l’ós.