Permeteu-me començar l’any essent provocador: estic a favor que s’apugi l’electricitat. Contràriament al que diuen les associacions de consumidors, els economistes, els empresaris, els periodistes i les patronals, jo hi estic d’acord.
L’electricitat ha estat un recurs a la demagògia durant els últims 5 anys, per no dir des de fa dècades. Al món de l’empresa la puja ens fa molt mal, encarint costos just en el moment que el que cal és abaixar-los. Pel costat del consum la puja s’entén com una falca a la capacitat de compra de la gent, estancant la demanda, fent mal a l’economia.
En tot això hi ha part de raó, però darrere hi ha molt més. L’electricitat no s’apuja de forma adient, segons els seus costos, des de fa 12 anys, quan el govern d’Aznar, amb Rodrigo Rato i Josep Piqué van actuar alliberant el mercat elèctric com a mesura per abaratir el seu preu. Les mesures van aconseguir rebaixes elèctriques durant quatre anys per valor de més del 20% i formaven part del paquet de contenció de la inflació per poder entrar a l’euro. L’any 2001, arran de l’atemptat de les torres bessones de Nova York, el preu del petroli va tenir una forta puja que obligava a alçar el preu de l’electricitat, cosa que no es va fer. A partir d’aquí els governs sempre s’han resistit a incrementar els preus de l’electricitat d’acord amb els seus costos. El més greu ha estat que part de la puja que s’havia de fer al sector domèstic s’ha traslladat al sector industrial, penalitzant-lo injustament. En aquestes mateixes pàgines m’havia queixat d’aquesta actuació, explicant que la tarifa domèstica és tarifa en hora punta.
La diferència entre el preu de l’electricitat que es negocia cada dia a la llotja d’Omel i el preu de tarifa regulat pel govern és el que s’anomena dèficit de tarifa. En tots aquests anys aquest dèficit acumulat ha arribat als 22.000 milions d’euros que s’han de repercutir en les factures dels propers anys. És una hipoteca elèctrica que deixem alegrement als nostres fills, com si ja no els en deixéssim prou, com per exemple les nostres pensions i el deute de l’Estat. Qualsevol polític responsable i amb dos dits de front hauria tallat aquesta desviació a partir del primer any. Però no, es veu que d’aquests polítics no n’hi ha i la totalitat estan habituats a viure amb dèficit permanent, amb pèrdues econòmiques constants encara que hi hagi l’equilibri de l’economia en perill.
Per tant, no només estic d’acord que la tarifa es vagi apujant fins atrapar la crua realitat del seu cost, sinó que estic a favor de veure la tarifa domèstica com a tarifa punta i corregir-ho amb la implantació urgent de comptadors digitals que forcin al consumidor a canviar d’hàbit, gastant més a partir de les 22 h fins les 11 del matí i ?menys en la resta horària. He llegit moltes vegades que això gairebé no és possible, però només s’ha de veure l’exemple francès per saber que ho és.
Ara parlem de la demagògia. La factura elèctrica d’un pis situat a Girona pot tenir un valor entre 30 i 60 euros al mes si no té la calefacció elèctrica (un disbarat). El preu d’una connexió de telèfon fix sense consum és de 17 euros al mes al que cal sumar el consum que, sent molt moderat podria ser de 4 euros al mes. Si li afegim la connexió ADSL amb un preu mínim al mercat (amb IVA i sense promoció) cal addicionar 35 euros més (Tele 2). És a dir, el servei de comunicació telefònic mínim és de 52 euros al mes, sense parlar de la telefonia mòbil. Aquest servei té en compte la connexió de la llar a la xarxa, l’ús de la centraleta de distribució i l’ús de la resta de xarxa telefònica,… just el mateix servei de xarxa que dóna l’electricitat. El cost del servei telefònic és superior a l’elèctric, amb la diferència que pel costat elèctric hi ha la generació, amb consum de combustible i la inversió corresponent. Ah! direu, i què val la distribució elèctrica? El valor del transport i distribució elèctrica té un import del voltant de 4.900 milions d’euros, el 19,4% del total de la facturació, uns 10,5 ?/mes amb IVA pel consumidor, valor que cal comparar al mateix servei de telecomunicacions de 52 ?/mes, cinc vegades superior.
Ens prenen el pèl. Inversors, no invertiu en elèctriques, invertiu en telecos! El ministre Miguel Sebastian té raó que la puja té poca repercussió en el consum de la llar, tot i que en lloc de significar el valor d’un cafè, com diu ell, equival a 4 o 5 cafès al mes (a Girona deuen ser més barats que a Madrid). És important que el preu de l’energia que s’ha de pagar sigui sempre el real ja que els seus augments impulsen a l’estalvi, acció fonamental en el domini energètic. Actuar contracíclicament, com han fet els últims governs, no apujant l’electricitat quan el petroli puja fortament, és una autèntica barbaritat que porta a la situació actual, havent de fer puges quan no convé a l’economia. Aquest debat s’ha de fer de cara, deixant d’amagar el cap sota l’ala. El preu de l’energia pujarà successivament en els propers mesos i anys i l’haurem d’assimilar en la nostra economia fent deures impulsant el transport públic i canviant hàbits de consum.
Arribats aquí em permeto fer la primera proposta de l’any: Que cada augment de la factura elèctrica vagi de la mà de la baixada del mateix valor del cost de telecomunicacions. Mireu si tenim recorregut fins trobar l’equilibri. D’aquesta manera mantindrem els cafès.