He de confessar que a la fi del mes de desembre el meu ànim estava per terra. Tots els indicadors econòmics generals i els que provenen del meu món professional, les informacions dels proveïdors i clients, així com les dades de comandes i preus, anaven en mala direcció. Des del mes de setembre gairebé totes les dades del món de la indústria havien anat de mal en pitjor, arribant a mig desembre amb els clients tancats per inventari. Per Nadal vaig escriure en clau positiva un article que vaig titular “No me la puc treure del cap” (escric l’article quan fan aquest programa) en un intent de remuntar la moral. Em fixava en el canvi de to del nou Govern de Catalunya i en el canvi en la patronal a Madrid. Vet aquí, però, que només arribar al treball en els primers dies de gener els indicadors van donar pistes que les coses han canviat. Des de l’any 2008 cada mes poso la dada de l’atur en un gràfic i intento veure si l’evolució va a pitjor. Algun mes vaig enviar la corba de tendència a Diari de Girona, permetent veure que el drama era majúscul, una corba sense fi. Amb la tendència havia arribat a pronosticar que l’atur arribaria a 4,3 milions d’aturats. L’atur pujava i pujava, només alleugerit per petits períodes estivals i no s’hi veia la fi.

De Àlbum sense títol

Però la cosa ha canviat en la dada del darrer mes de desembre. Quan semblava que l’atur havia de continuar pujant, l’atur ha baixat lleugerament. És un canvi de tendència en un mes que no toca, com seria si hagués estat en el mes de març o abril coincidint amb la Setmana Santa. Això passava el dia 4 de gener. El dia 7 es va actualitzar l’índex Fedea, un índex basat en diversos indicadors econòmics que permet ser un índex avançat del PIB. La seva correlació amb el PIB des de l’any 1982 és molt alta i permet veure gairebé en temps real si l’economia millora o empitjora. Doncs bé, l’índex Fedea del mes de gener va confirmar una clara recuperació de l’economia que ja s’havia insinuat durant el mes de desembre. Vaig decidir posar en un mateix gràfic l’evolució de l’atur i l’índex Fedea. Sí, sí, estimats lectors, això ha canviat. Si mireu el gràfic podreu veure que des del febrer de 2008 fins al maig de 2010 l’índex baixa i puja, mentre que l’atur es mou de forma insensible, sempre pujant. És com si el moviment de millora de l’economia estigués fora de la realitat, com que si el resultat de millora fos perquè hi hagués un impuls extra, extern, com podria ser la subvenció a la compra de cotxes o els dos plans Zapatero. L’economia es va dopar durant els anys 2008, 2009 i 2010, no incidint prou en la creació de treball. El canvi de tot plegat s’ha produït en el mes de juliol de 2010, quan va entrar en vigor l’augment de l’IVA. En aquest punt d’inflexió l’atur començà a pujar i els indicadors econòmics començaren a baixar,… fins que durant el mes d’octubre es tornà a adreçar al situació. Si fins el mes de juliol la creació de treball fou insensible a l’economia, a partir del mes de juliol el treball quedà lligat a l’evolució econòmica: si aquesta baixa, puja l’atur i si l’economia puja es creen llocs de treball. Per fi l’economia s’ha tret tot el greix que li sobrava i comença a tenir reaccions normals.
Les setmanes que han seguit han confirmat aquesta percepció, amb l’arribada de millors notícies en el món industrial i amb la percepció que hi haurà un pacte entre sindicats, govern i patronal. Per afegir-hi també que s’ha esvaït lleugerament la por que Espanya es quedi sense finançament i no pugui complir amb les seves obligacions, convicció que ha seguit la borsa amb una recuperació notable.
Ens recuperem,… a Catalunya, tirant fort amb l’exportació de productes industrials i amb un turisme exterior que també remunta. Tot això està en contradicció amb les previsions d’uns quants economistes derrotistes, com Niño Becerra, catedràtic d’estructura econòmica de la Universitat Ramon Llull, que encara prediu que l’economia espanyola caurà entre un 5 i un 6%, predient que l’atur arribarà al 25% enguany i al 30% el 2012… La meva percepció també entra en contradicció amb el forat de les administracions públiques, tant de l’espanyola, com de la cata?lana i de la municipal, que han vist baixar els seus ingressos fins a nivells impensables.
Fa mesos un funcionari em va insistir a Diari de Girona que el seu col·lectiu havia augmentat la seva productivitat en els darrers anys. Em vaig preguntar com era que un economista funcionari no volgués veure el que és de domini públic, que el món de l’administració pública funciona a marxa lenta, quan no a ralentí. A sobre es permetia alliçonar-nos dient que el que s’havia de fer era que el sector privat copiés al sector públic. Vaig pensar que el seu criteri de productivitat era fruit de dividir els pressupostos, creixents any a any, pel número de funcionaris. Era evident que la bombolla immobiliària havia inflat els pressupostos públics i que els funcionaris no havien crescut en la mateixa proporció. La relació havia anat creixent amb la bombolla, però la productivitat, el factor que mesura l’eficiència del treball, continuava essent pèssima. Ara li recomano que torni a fer la divisió, i veurà com la productivitat que havia calculat li ha caigut a la meitat i com en sobren molts.
És la meva tercera crisi des que treballo. Sé que quan a la indústria sortim de la crisi la construcció encara en té per un temps i el sector públic tot just hi comença a entrar. Veure que el món polític comença a fer els deures és, només per aquest sol fet, una bona notícia. Els sindicats no tenen més marge per espantar ningú amb vagues generals. Els polítics no poden pagar les nòmines de la seva estructura “productiva”, i els banquers no acaben de sortir del confessionari. Bé, hora de fer deures.
Malgrat tots ells, des de la indústria exportadora les coses sembla que enguany aniran a millor i que començarem a crear treball,… almenys per sobre de l’Ebre. Més avall, qui sap com s’ho faran.