El desconcert en la política mundial creix a passos agegantats. És difícil trobar un país europeu que no tingui problemes per construir majories de govern. L’augment de l’extrema dreta és cada vegada més estès, i costa veure un centre moderat. Quina és la raó per la que hem arribat a aquesta situació?

Per tenir una idea del que ha passat cal fer una mica d’història moderna. La revolució industrial va provocar l’eliminació de l’artesania i un desplaçament massiu de gent del camp cap a la indústria. El resultat va ser una excessiva oferta de treballadors que va acabar amb salaris molt baixos. La solució al problema d’empobriment de la població va ser la transformació de l’estat social europeu, que va passar de tenir un pes en l’economia del 10% del PIB a l’any 1910, al 47% avui, amb la distribució següent: un 10% per l’exèrcit, policia, justícia i administració, un 6% per ensenyament, un 11% per pensions, un 9% per sanitat, un 5% per transferències socials, i un 6% per altres despeses socials. El model va ser fruit de la socialdemocràcia nascuda després de la segona guerra mundial i de la pressió de la ideologia comunista a l’est d’Europa. Va ser acceptat tant pels partits socialdemòcrates, com pels democristians, fins fa pocs anys.

L’arribada de la desregulació financera el 1980 no va acabar amb el sistema, però tampoc el va deixar créixer més i, si una cosa va fer, va ser augmentar les desigualtats socials: la progressivitat fiscal que havia començat al 1910 i va arribar al seu punt màxim després de la segona guerra mundial, tenia taxes impositives de fins el 81% a Estats Units, del 89% a Regne Unit, del 68% a Japó, del 58% a Alemanya i del 60% a França. A partir de 1980 aquestes taxes van baixar a valors del 39% a Estats Units i entre 46% i 57% a Europa.

Després de la desregulació de 1980 va venir un segon xoc amb l’entrada de Xina al mercat mundial al 1990. La globalització va ser de productes (abaixant la inflació al món occidental i augmentant l’atur), però sobretot financera. El resultat va ser un sostre pels salaris occidentals que havien de competir amb els d’Àsia i un augment dels ingressos de tots els executius que estaven immersos en el món financer global. I això va provocar una desigualtat notable a les societats. Per veure-ho, he analitzat els ingressos familiars d’alguns països amb l’estudi dels quintils de varis d’ells que hi ha a la web de Neilsberg. He sumat els primers 4 quintils (el 80% de la població) i he mirat quina proporció representen sobre el total. Així, a Regne Unit la suma del 80% de les famílies representa el 46% del total dels ingressos, Estats Units el 48%, França el 60,3%, Espanya el 60,3% i Alemanya el 63,1%. Es pot observar que, on l’economia és més financera (la City de Londres i la borsa de Nova York), l’acumulat pel 80% de la població és menor, que vol dir que les desigualtats són superiors.

Els objectius de la societat moderna s’han quedat en el lloc on eren als anys 80, sense renovar. Els partits de l’esquerra només han afegit el feminisme, han augmentat l’èmfasi en la protecció del treballador, han acrescut la burocràcia funcionarial i el control (de tot, fins a un nivell sense sentit) i poca cosa més. Els recursos dels pressupostos s’han anat aprimant pel creixement de la despesa de personal i per les transferències als jubilats, als aturats i als immigrants, necessitant de forma contínua augmentar el deute i per tant l’accés al sistema financer, a qui el sector públic segueix el joc, quan per resoldre la desigualtat cal incrementar transferències des d’aquest sector.

Amb tot, els partits han oblidat nous conflictes i demandes de la societat: resoldre la degradació de la sanitat i de l’ensenyament, impulsar la construcció i la renovació d’edificis, propulsar el transport públic, produir i distribuir energia renovable a nivells local i nacional, gestionar l’aigua, els boscos i els recursos naturals, disminuir els residus i augmentar el reciclatge, promoure una agricultura local assegurant la seguretat alimentària, protegir contra desastres derivats del canvi climàtic, fer front a la immigració amb polítiques en origen i amb formació aquí…

Amb uns pressupostos que estan al límit, amb dèficit permanent i amb un deute de més del 104% a Espanya, el 89% a Europa, com es fa front a les noves qüestions?  El camí és el de generar més ingressos, més valor afegit i augmentar l’eficiència de l’economia. Precisament això no es fa creant més llocs de treball per funcionaris buròcrates (de fet provoquen tot el contrari: abaixen l’eficiència de les empreses i dels ciutadans), ni es fa treballant menys hores, ni es fa facilitant que qui no vulgui treballar s’estigui en l’atur fins que li vagi bé, ni facilitant baixes no necessàries, ni anant declinant el nivell de formació dels joves any rere any.

Un estat del benestar amb recursos suficients es fa amb solidaritat i responsabilitat, treballant i cotitzant tots, posant per davant la capacitat de generar més valor, que no necessàriament són més productes. L’excés del políticament correcte, de no molestar ningú, de bonisme, ens ha portat a no tenir prou pressupostos, ni a fer front a un sector financer mundial que cal regular.

El camí seguit fins avui, fent més del mateix des de 1980, ha creat confusió, desordre intel·lectual, incapacitat per seguir l’evolució de la tecnologia i de la societat, i ha deixat el camp adobat perquè el populisme hi entri a fons. Quan tinguem instaurada l’extrema dreta, com la farem fora?