En l’article anterior explicava la magnitud del desordre ideològic i geopolític mundial. Davant de tanta dispersió, de tants conflictes enllaçats, de forma que, quan toques una cosa en mous moltes altres potser en una direcció no volguda, no hi ha massa formes d’actuar que no sigui fer un punt i apart. En l’electrònica i en el software ja hi estem acostumats, fas un reset, i tot resolt. Doncs això és el que ens cal, fer un punt i apart per intentar simplificar els conflictes i passar, d’una policrisi intractable, a crisis petites i manejables. Al meu parer ens calen tres accions transversals.

La primera hauria de ser posar ordre econòmic mundial, sortir de l’espiral en la que estem entrant de devaluar les monedes per poder vendre a altres països, o fer trampa subvencionant inversions (o matèries primeres) per guanyar mercats exteriors. La globalització té una part bona quan serveix perquè un territori s’especialitzi en la fabricació de certs productes o serveis, creant clústers d’excel·lència. Alemanya ho va fer amb els cotxes de combustió, Itàlia ho va fer amb la maquinària industrial, França ho va fer amb la nuclear i amb l’aeronàutica, Xina ho està fent amb el cotxe elèctric, amb les plaques fotovoltaiques i amb les bateries, i Estats Units ho està fent amb la tecnologia aeroespacial i el software. Però ha tingut efectes negatius quan aquests clústers maten del tot la tecnologia local on es venen els productes i serveis, amb els efectes que això té en el treball, en la seguretat de subministrament i en la recaptació pública. Més encara, la globalització sense control ha fet possible que els capitals vagin d’un lloc a un altre a gran velocitat i escapin a la tributació dels països. Així, si un fabricant ha hagut de tancar, no només perd els llocs de treball amb les seves cotitzacions, sinó que també perd la tributació de l’empresa que importa perquè sol tenir la seva ubicació oficial en un paradís fiscal.

Per això cal regular la globalització: Primer, retornant a posar aranzels de protecció, que no impedeixin la globalització, però que frenin parcialment els efectes negatius. Segon, fent tributar les multinacionals a cada país segons les vendes. Fa una setmana el Congreso de Madrid va aprovar (obligat per Brussel·les) un impost del 15% sobre les vendes de multinacionals a Espanya. Això no és res perquè la majoria d’aquestes empreses cotitzen al 12,5% a Irlanda. Caldria que arribi al 25% per tenir les mateixes condicions que les pimes del nostre territori. Tercer, cal ser contundent amb els impostos a les rendes estratosfèriques i frenar que l’0,1% del món disposi de 80 bilions en capital financer i immobiliari, l’equivalent a un any de PIB mundial. Cal retornar els impostos a taxes màximes superiors al 70% per les rendes extraordinàries. Frenar la disbauxa financera mundial ha de ser un objectiu del pacte entre països.

La segona acció ha de ser un pacte en el treball. Un tractat sobre aranzels i sobre impostos de multinacionals i rendes extraordinàries, ha d’anar acompanyat d’un altre acord de responsabilitat en el treball. Ha de quedar clar per a tothom que el sistema de benestar es basa en la recaptació fiscal, però també en el desenvolupament de riquesa derivat del treball. Això implica ser molt més intensius en la formació dels joves, doblant la formació professional (no hi hauria d’haver cap lloc de treball cobert sense haver fet una formació professional), fent que el coneixement de les universitats sigui útil a les empreses a través d’una transferència tecnològica eficient, creant llocs de treball específics per a les persones que no tenen el nivell adient per a la majoria de tasques, obligant a les que estan a l’atur a acceptar feines, retornant el control de les baixes a les Mútues de treball, impedint solapar maternitat i paternitat en un mateix període, posant moltes més guarderies públiques, en definitiva, retornant al mercat de treball el 18% dels que poden fer-ho.

El pacte de la socialdemocràcia dels anys 1945 a 1980 va consistir en l’equilibri entre el treball i l’aportació fiscal de les rendes elevades. Cal retornar, doncs, a aquest pacte.

La tercera acció ha de ser l’acord entre la societat i l’administració pública. No pot ser que la població faci esforços per treballar de valent, amb intensitat i responsabilitat, jubilant-se als 67 anys, pagant impostos del 50, 60 i 70%, i aquest esforç acabi malbaratat per una administració que no treballa amb la mateixa intensitat que el sector privat i que dilapida recursos financers amb mala eficiència i mala gestió. L’acountability (la rendició de comptes) ha de ser la nova situació, conèixer la raó per la que hi ha tants funcionaris fent feines sense valor o doblades en un excés d’administracions (Estat, Generalitat, Diputació, Consells Comarcals, municipis més petits de 1.000 habitants), entendre per què es vol controlar tot en una burocràcia que ofega la societat, per què es destinen diners a accions no importants, per què es fan ajudes només electoralistes, per què no es compleixen els  punts clau de cada any en inversions i en actuacions en tasques urgents… tot això hauria de ser un contracte anual on els polítics ho haurien d’explicar a la societat.

En definitiva, les tres accions porten a un retorn a la base de l’economia i de la prosperitat, equilibrant la responsabilitat social i la solidaritat entre tots. Per cert, no veig possible la transformació de l’administració si no votem a polítics amb currículums que demostrin que son capaços de fer-ho.