El 2024 és un any d’eleccions a la major part del món. Les d’Europa tindran com a eix de debat la immigració. Europa, que durant molts anys ha estat, primer, una font d’emigració cap a Estats Units i cap a Argentina i Xile, després receptora d’immigrants i refugiats d’arreu del món, ara comença a plantejar-se que la immigració que li arriba és cada cop més difícil de digerir.

Fins avui aquests moviments eren propis de l’extrema dreta. Des de fa 30 anys veiem com a Catalunya Nord l’animadversió vers els immigrants és punyent, sovint difícil d’entendre per nosaltres quan escoltàvem els seus arguments. Aquest moviment es va estenent cap a tota la classe mitjana a mesura que aquesta entreveu que el benestar, aconseguit després de la guerra mundial, perilla. La denúncia dels inconvenients de la immigració es va estenent com la pólvora, a Itàlia, a Alemanya, a Holanda, a Dinamarca, a Suècia, a Finlàndia… i no parlem de Gran Bretanya, perquè allà la immigració va ser l’argument principal per promoure’n la sortida d’Europa. Aquesta setmana el debat ha arribat a Catalunya de la mà de la demanda de traspàs de competències d’immigració que Junts ha fet a Madrid. L’arribada de l’alcaldessa de Ripoll Sílvia Orriols d’Aliança Catalana, és un senyal del que ve.

Mentre la immigració ha estat un fenomen relativament controlat, que es podia assimilar socialment i econòmicament, no ha esdevingut cap problema. Però, quan aquest equilibri s’ha trencat, o hi ha la percepció que ho farà en un temps relativament curt, la qüestió esdevé un problema. El debat és difícil, raó per la qual no es pot improvisar i hem d’anar digerint arguments per fer-lo bé. Potser d’aquí uns mesos tindrem els conceptes prou clars per millorar-lo.

Sovint s’ha dit que es necessita immigració perquè el decreixement demogràfic fa que no hi hagi prou gent per cobrir el treball que l’economia demana. Això és ben cert. La pregunta que ens hem de fer és si cobrir aquests llocs aporta més o menys riquesa i benestar. Un nou treballador fa pujar el PIB, perquè augmenta l’activitat de l’economia, però moltes vegades fa baixar el PIB/càpita, perquè el nivell de formació que té, la responsabilitat que pot assumir, el porta a un nivell salarial baix. Això acaba sent un problema perquè la seva aportació als comptes públics és insuficient per mantenir el nivell de benestar. A partir d’aquí apareix una pregunta clau: per a quins llocs de treball de l’economia necessitem més gent? Evidentment per als de l’economia submergida no. Per als de baix valor en el sector del turisme, o en el sector alimentari, tampoc. Segurament per a l’atenció a la gent gran, sí. Aquest destí del treball es pot controlar via preus. Ho explicarem al final.

Un altre argument és el de la seguretat. S’atribueix a la immigració l’augment de la inseguretat. Hi ha un sector de la política que diu que, si hi ha violència, és perquè hi ha raons socioeconòmiques que hi porten. No és ben bé així: la història ha anat pacificant els homes a mesura que ha anat apartant els més violents. Però el que cal és que, els nouvinguts que acceptem que han de viure amb nosaltres, tinguin accés a la formació i al treball perquè visquin de forma decent. Si donem treball apropiat als ciutadans que decidim acollir, els violents han de ser expulsats immediatament, no hi pot haver discussió.

Ara ve una pregunta derivada de l’anterior: quants immigrants podem encabir sense que el sistema s’enfonsi? Per entendre-ho, el PIB/càpita d’Espanya (en dòlars de 2015) el 2008 era de 27.025 $/c i el 2022 va ser de 27.702 $/c, és a dir, des del punt de vista de la riquesa, el país no avança, i la població a Catalunya ha passat de 7,3 milions a 7,8 milions en aquests anys. Si el país no és capaç d’augmentar el seu valor afegit, difícilment es podrà incorporar tanta quantitat d’immigració a les societats europees: ni hi haurà prou habitatge assequible, ni prou recursos en ensenyament, ni en sanitat.

Finalment queda el problema cultural. Els partits que defensen un flux migratori il·limitat pretenen que els nous arribats mantinguin la seva cultura i maneres de fer. Això no és possible sense crear conflictes al lloc on arriben. Si es fa com França, construint ciutats exclusivament per a nouvinguts, el problema de gueto esdevé irresoluble. Si no es fa res, com aquí, els nous conciutadans van ocupant els espais degradats de les ciutats, provocant que els nadius acabin marxant del centre, com ha passat a Salt i a Figueres. La solució passa per diluir-los en les ciutats, però això té un límit de quantitat.

Tot plegat és prou complicat com per trobar una solució fàcil i immediata. Des del punt de vista econòmic, el que cal és que la contribució al benestar de tothom es pugui fer sense entrar en una insolvència financera. Això vol dir deixar clares certes preguntes. Quanta gent pot viure a Catalunya sense que el territori es col·lapsi (aigua, energia, menjar, sanitat, ensenyament, residències gent gran)? Quin ha de ser el nivell mínim d’aportació de qualsevol treballador al pressupost públic? És possible que l’administració sigui prou eficient per eliminar l’economia submergida? Podem posar a treballar d’una vegada els aturats que no es volen incorporar al treball? Algú s’atrevirà a no acceptar els nous immigrants que sobrepassin la capacitat d’un sistema a rebre’ls? Algú dirà que les aportacions han de ser positives i no negatives?

Amb totes aquestes respostes mig plantejades, podríem dir que l’augment del salari mínim va en la bona solució. Sempre he pensat que els augments de salari mínim destruiran treball oficial, i ara encara més. Però potser és la solució que necessita el sistema. Si no es poden tenir cambrers amb salari baix, no es pot tenir cert turisme de baix cost. Si no es poden pagar recollidors de fruita a un cert preu, s’hauran d’apujar els preus dels aliments. Si no es poden tenir treballadors en escorxadors a preus baixos, haurà de pujar la carn o produir-ne menys. L’efecte crida d’aquests treballs desapareixerà, abaixant una part de la immigració. No es tracta tant de generar més treball, sinó de més qualitat.

El debat no serà fàcil, però s’haurà de fer, és el que ve.