Una ciutadania conscient
Fa anys que el món percep l’impacte que l’actual model econòmic genera sobre el medi ambient, sigui pel canvi climàtic o per l’esgotament de recursos. Explico sovint que hem de reduir un 78% les emissions de CO2 i un 73% l’ús de matèries primeres sense comptar l’aigua. Tothom ho sap, però encara no hi ha accions prou contundents per frenar la davallada. Les empreses també es mouen per resoldre el canvi, si bé de manera insuficient. Així s’han desenvolupat moviments com el Capitalisme Conscient, una onada que aposta perquè les empreses facin molt més que no pas treballar per obtenir beneficis. Ho volen fer de forma ètica i sostenible, amb responsabilitat social, amb transparència, amb ètica professional i creant valors compartits. També s’han creat amb el temps etiquetes que ajuden a percebre si una empresa està enfocada a propòsits més enllà dels beneficis. Una d’elles és Ecovadis, que ajuda a fer el camí de sostenibilitat corporativa. Una altra és l’etiqueta B Corp que, com l’anterior, etiqueta a les empreses que tenen estàndards socials i ambientals, transparència pública i responsabilitat legal. Al món hi ha unes 5.000 empreses amb aquesta certificació i a Espanya n’hi ha més de 200 sota el segell B Corp.
És cert que tot això és força anecdòtic, però és una mostra de que el camí existeix. Poques empreses i pocs ciutadans coneixen quina és la seva petjada ambiental, essent aquest el primer pas abans d’actuar: si no coneixes on estàs –en quin nivell d’emissions i d’ús de recursos materials- difícilment podràs emprendre una actitud de reducció. Des de la meva observació i experiència puc dir clarament que el camí es pot fer, i que és qüestió de coneixement, de voluntat, d’inversió i de temps.
El problema que tenim és que no hi ha prou convicció per fer el canvi. Aquesta setmana m’he trobat amb una funcionària de la UE, especialista en el CO2. Quan li vaig insistir que, sota el meu punt de vista, és essencial apujar el preu del carboni en el mercat fins a 200 €/tCO2, per fer possible que certes tecnologies renovables esdevinguin competitives i es puguin rendibilitzar les inversions associades, em va dir que això era impossible, que l’economia no ho aguantaria, que la inflació derivada i la competència internacional ho feien impensable. Té raó que un preu alt del carboni és inflacionari, però això cal combatre-ho altrament per frenar l’augment de preus. També té raó en la competència internacional, per això la UE fa 26 anys que parla de la taxa de carboni a la frontera però no té el coratge d’aplicar-la amb la intensitat que cal. El resultat d’aquestes pors és que el camí és massa lent per frenar el canvi climàtic, veient impassibles com l’augment de temperatura de la Terra va cap a 3ºC.
Un altre component és el social. He participat en un debat aquesta setmana a Catràdio on m’han dit que el ciutadà no hi pot fer res, que ell no és responsable del que passa, que tot és culpa del capitalisme amb el seu afany abstracte de fer diners. No acceptar la responsabilitat del ciutadà és un error. Cadascú de nosaltres té a la seva mà el poder de la compra, pot decidir a quina empresa i a quin lloc compra, l’arma més potent que hi ha. Pensar que res canviarà, que, quan una família no arribi a pagar les seves despeses, algú altre les hi pagarà, encara que siguin els nets en el futur, és una actitud nefasta. Aquesta setmana hem vist com Carrefour a França i a Espanya ha decidit no comprar productes a una multinacional perquè els preus no baixaven al llindar que el distribuïdor creia necessari. Així, ha decidit no comprar productes a l’empresa Pepsico (Pepsi, Lays, Doritos, Lipton, 7Up…) perquè no accepta la pujada de preus que proposava la multinacional. Crec que és un moment clau, un avís per a navegants, on les empreses de distribució d’aliments comencen a practicar la defensa del consumidor davant les pressions del govern i dels compradors. Això força al sistema a fer les coses de forma diferent, a treure productes cars i substituir-los per altres més barats, a redissenyar els formats, amb menys energia, transport i matèries primeres. És el que cal fer. Però alhora cal dur a terme també una tasca de pedagogia al comprador, ajudant-lo a comprar de forma comparativa, posant per davant el preu per litre, per metre o per kg. El ciutadà també ha de canviar l’ús que fa de la compra i demanar només el que necessita, no més, essent tot un canvi cultural.
Això m’ha fet recordar una paraula que sentia durant els anys 70: l’alienació. En aquell temps provenia de l’anàlisi marxista que deia que els ciutadans es poden veure influenciats o condicionats per forces externes a ells, com el sistema econòmic i la publicitat, conduint-los a consumir de forma excessiva i irracional. L’alienació pot afectar la percepció, la identitat i el comportament dels individus, dinàmica accelerada encara més per les xarxes socials. He explicat aquí que es genera dopamina quan es compra compulsivament, fet que acaba enganxant al ciutadà en una espècie de droga, volent-ne més i més, encara que no ho necessiti.
Evitar l’alienació es pot fer fomentant la reflexió crítica sobre el consum i les seves implicacions, regulant certes estratègies publicitàries (si es va prohibir la publicitat del tabac, perquè no es prohibeixen els anuncis de cotxes de combustió?) i aportant més coneixement sobre com funciona el sistema econòmic. En resum, fer el ciutadà conscient implica promoure l’educació crítica, el consum responsable i qüestionar els models de vida i benestar associats al consum desmesurat.
Segurament calgui més força en el camí amb mesures econòmiques, com la desaparició de la targeta de crèdit, deixant només la de dèbit, i taxar fortament les matèries primeres mentre s’abaixa l’IVA. Així no podrem agafar avions? em va preguntar la senyora de la UE. Als anys 70 no necessitàvem agafar-los tan sovint i també érem feliços, li vaig respondre. Definitivament vaig veure que el camí és molt llarg i que no arribarem a temps. Haurem d’assimilar el canvi climàtic, a tenir temperatures a l’estiu per sobre de 47ºC (els aparells d’aire condicionat no funcionen a aquesta temperatura), adaptar-nos a la manca d’aigua i a la pèrdua de collites. I al final tampoc anirem en avió i acabarem fent un consum responsable, el que estarà al nostre abast de compra. Els deures els farem encara que no vulguem.
4 thoughts on “Una ciutadania conscient”
Cert, dius:
“cal dur a terme també una tasca de pedagogia al comprador, ajudant-lo a comprar de forma comparativa, posant per davant el preu per litre, per metre o per kg.”
i caldria afegir-li que tots (tots vol dit TOTS) els productes energètics gasolines + gas + pèl·lets i, clar, l’electricitat tinguessin els preus i es MESURESSIN en kWh.
Així a la gasolinera, a part de litres, la gent veuria que per fer 100Km amb gasolina necessita 55 kWh mentre que en cotxe elèctric només en necessita 15.
Això és informació de mercat (transparència comparativa) el que en teoria demanen els neo-liberals … però que mai deixen practiquen ni deixen practicar.
A banda del sistema econòmic i la publicitat l’alienació també es produeix amb més facilitat en individus que pateixen transtorns psicològics, els quals solen demandar dosis regulars de dopamina per apaivagar el malestar intern.
Això ho sap bé el metge canadenc d’origen húngar Gabor Maté, gran especialista en addiccions que, en el seus llibres ens apropa a aquest problema tan quotidià però tan desconegut i que ell mateix ha patit en carn pròpia. Gabor era un addicte a les compres compulsives, segons explica es podia gastar grans quantitats de diners regularment en cd’s de música per aconseguir la seva dosi de dopamina i calmar l’intens dolor emocional que el turmentava.
Lamentablement no és un cas aïllat, hi ha moltíssima gent que recórren a les addiccions com a calmant. Poden ser addiccions a substàncies, (alcohol, tabac, drogues) a les compres, al treball (els workaholics), a la neteja, al joc, al sexe…
Es pot considerar addicció tota aquella conducta que aporta un benefici inmediat i un perjudici a llarg termini.
Que hi hagi tantíssima gent que “necessiti” comprar de manera compulsiva ens hauria de fer adonar que potser alguna cosa no va bé a la societat, que no tot es pot atribuir a la publicitat o al sistema econòmic. La pista ens la poden donar grans especialistes en psicoterapia com Alice Miller, Janina Fisher, John Bradshaw, Pete Walker o Iñaki Piñuel entre d’altres, els quals postulen que, en les societats industrialitzades, existeix una autèntica epidèmia de mala criança. En altres paraules: en general, no sabem fer de pares. Això causa una gran quantitat de traumes innecessaris i inadvertits en els fills, que acaben eclosionant a l’edat adulta manifestant-se de diferents maneres, entre elles l’addició a les compres.
Aquests traumes sorgeixen tant pel que es fa als fills i no se’ls hauria de fer com pel que no se’ls fa i se’ls hauria de fer, a més no cal un gran esdeveniment puntual per provocar-lo; petites situacions quotidianes, que com a fet aïllat no suposen cap problema, si es repeteixen durant anys també els causen. D’aquest darrer en diuen trauma complexe.
Una característica dels traumes és que es transmeten intergeneracionalment, de manera que un cop un nen ha sigut traumatitzat, molt probablement transmetrà aquest trauma als seus fills i aquests als nets en una cadena tràgica molt difícil d’aturar.
Tenim el dubtós honor de ser l’única espècie que traumatitza les seves cries.
Com s’ha arribat a aquesta situació?
Segons Pete Walker l’origen seria a la Revolució Industrial on els treballadors, que eren explotats en les fàbriques amb horaris extenuants, quan arribaven cansats a casa després de la jornada laboral ja no tenien ganes ni paciència per interactuar amb els seus fills. Aquest fet generava en ells la sensació que els seus pares no els estimaven. D’altres recorrien directament al maltracte físic o verbal per dissuadir als fills de reclamar atencions. En qualsevol dels casos el nivell d’autoestima dels fills queia en picat. La llavor del trauma havia sigut plantada.
D’altres autors situen l’origen de l’actual epidèmia de traumes força abans, en concret Jean Liedloff ens diu literalment: “Mucho antes de convertirnos en algo parecido a un homo sapiens ya teníamos unos instintos exquisítamente precisos expertos en cada detalle de la crianza, pero hemos conspirado de un modo tan absoluto para confundir este antiquísimo conocimiento que ahora tenemos que recurrir a expertos para que se dediquen plenamente a resolver como debemos comportarnos con nuestros hijos”.
Frase lapidària que suggereix que la pèrdua de les habilitats de criança es va produir molt abans, a l’acabament de les societats caçadores-recolectores. Probablement la resposta més aproximada podria ser una combinació d’ambdues: a mesura que vàrem abandonar els hàbits propis de societats caçadores-recolectores es varen anar perdent gradualment els instints i les conductes de criança finament seleccionades durant milers d’anys d’evolució. Després en entrar a la Revolució Industrial la qualitat de la criança va patir una davallada abrupta molt més important que ens ha portat on som ara.
El preu que hem pagat pel “progrés civilitzatori” és altíssim, generant societats altament neurotitzades fruit d’una criança absolutament disfuncional.
Segons Pete Walker, que ha conviscut durant anys amb diferents cultures per tot el mon, com més industrialitzada està una societat pitjor és el model de criança que s’hi practica.
També ho va constatar en diferents ocasions Fèlix Rodríguez de la Fuente que, en els seus contactes amb tribus caçadores-recolectores, hi detectava a persones molt més felices, completes i satisfetes que les que es podien trobar en qualsevol de les nostres ciutats.
Caldria tornar, doncs, a societats caçadores-recolectores? No ho crec pas. Però si que hauríem de tenir en compte que l’organització i el funcionament d’aquestes societats són “el model” que la natura va perfeccionar al llarg de mil·lennis i que permetia l’existència d’individus plenament satisfets amb si mateixos.
Fariem bé d’adoptar-ne aquells conceptes que millor s’adaptin a les societats actuals, amb l’objectiu de millorar els mètodes de criança dels nostres fills per aconseguir d’una banda, nens feliços que sens dubte esdevindran adults feliços, a qui no els caldrà recórrer a les compres compulsives per obtenir dopamina, i de l’altra intentar revertir la perillosa deriva social que s’observa.
Es una batalla perduda. Cal anar-se fent a la idea, i en la mesura que sigui possible minimitzar la destrossa.
En referència als avions article de La Vanguardia del diumenge 7 de Gener, pag. 67
La cartera de comandes acumulades d’Airbus pels propers anys: 9.000 aparells.
El seu competidor Boeing estima que el nombre total d’avions comercials es doblarà i passarà dels 24.500 actuals a 48.500 en 20 anys.
Aquí si han de sumar els altres sistemes de transport, que també fan servir derivats del petroli per funcionar, a part de tot el que es gasta per fabricar-los.