Ja ens trobem en plena campanya electoral. Hem entrat en un període on moltes persones, emprenyats per patir una crisi profunda de durada incerta, sentim menyspreu pels polítics immersos en batalles dialèctiques allunyades de la realitat. Jo no penso seguir la campanya, canviaré d’emissora, escoltant música, i evitaré la informació. La qual cosa no vol dir que no hagi llegit els programes electorals que presenten: altrament no podria opinar.
És desmoralitzador veure que el debat que es planteja per la campanya, les propostes que els partits fan pel futur, no tenen res a veure amb la sortida de la crisi. En parlen com si fos tenir un gra al cul, que s’anirà fonent tot sol i pel que cal aguantar les molèsties mentre duri. Els programes polítics tenen la mateixa música que els de les anteriors eleccions, no s’assabenten que la crisi és estructural i que per sortir-ne cal canviar la manera de fer.
Els programes dels partits han estat treballats, presentats amb molt disseny, i tots fan moltes propostes, més o menys generals. CiU diu clarament que l’administració catalana s’ha d’aprimar per alliberar liquiditat per a les empreses, però ho diu amb la boca petita, com de passada. A l’altre costat, ICV proposa crear nous llocs de treball a l’administració catalana per resoldre el problema de l’atur. En concret preveu crear 86.000 llocs públics a Catalunya, és a dir, augmentar el cos funcionarial de la Generalitat un 39%, el cost del qual pensen cobrir amb un augment d’impostos als que encara treballen productivament (retorn a l’època comunista anterior a Mikhail Gorbatxov que tant èxit va tenir). La proposta d’ICV ensenya clarament que aquest grup es troba allunyat de la realitat unes quantes galàxies. Els programes del PSC i d’ERC contenen reflexions i propostes fruit del seu pas pel govern, fet que es nota més en el cas d’ERC, que podia haver caigut en la mateixa demagògia que ICV (i no ho ha fet), incidint en l’impuls de l’emprenedoria, en l’ensenyament de formació professional,… En tots ells hi ha molt bla, bla,… que si s’ha de millorar la productivitat, que si s’ha d’innovar, que si s’ha d’internacionalitzar,… una quantitat discursiva que només vol enlluernar. Amb el pressupost que té la Generalitat és impossible assolir els objectius de cap dels programes presentats.
Cal saber que gairebé la totalitat del pressupost de la Generalitat es destina a pagar els serveis de salut, d’ensenyament, de Mossos d’Esquadra, de presons, i els interessos del deute de crèdits anteriors. Per tant, poca cosa es pot fer amb els recursos que queden, molt més quan el dèficit s’haurà de reduir fins al 2013.El pressupost de l’any vinent continuarà amb la pèrdua del 50% d’ingressos respecte al 2007 i això continuarà uns quants anys més, gairebé tota la legislatura.
Per tant, és sobrer prometre la lluna en un cove, cal ser realista i assegurar el que es pot fer. Per exemple s’ha de continuar aprimant l’administració pública, liquidant organismes tal com es va començar a fer en l’acord de govern d’1 de juny 2010 quan es van liquidar 63 entitats. Es pot suprimir part de la fiscalització de la societat, fins al punt que actualment el control administratiu immobilitza completament el naixement de noves empreses. Especial atenció s’ha de posar en revolucionar la manca de gestió que es fa a departaments com Medi Ambient i ACA, fruit del govern dels galàctics (per llunyans) d’ICV, fent-la més objectiva i automàtica, lluny del dogmatisme paralitzant de l’actualitat.
Però per sobre de tot el que pot fer la Generalitat és millorar el que fa, aportant solucions d’eficiència com el copagament sanitari, supressió d’inversions en carreteres, millora de serveis d’ocupació, disminució d’absentisme funcionarial,… El nou govern haurà de crear l’operador de tisores, la persona que haurà de refer de dalt a baix les prioritats financeres del país. S’han d’acabar les subvencions a ajuntaments que fan pavellons sense tenir cap equip esportiu, que posen gespa artificial als camps de futbol i que fan edificis consistorials de luxe. S’han d’acabar les inversions i les subvencions supèrflues que no ajudin estrictament a la millora de la productivitat del país. La propera legislatura engega en el moment econòmic més complicat des que tenim democràcia i no sembla pas que els partits ho hagin entès. Anem a un canvi de model de societat i ells actuen com si res no passés. Ens han d’amputar un braç per gangrena i els nostres dirigents es passegen per la farmàcia demanant tiretes. No es podrà fer cap política social si l’economia no arrenca i el camí que portem és que no donarem abast a tapar forats de tants que n’hi haurà.
La campanya electoral, amb uns polítics als que ja hem descomptat (vull dir que hem deixat per impossibles), acabarà de fastiguejar als ciutadans incapaços d’entendre com els mercats financers estan a punt de fer caure països com Irlanda o Portugal, d’entendre si el 4,75% més el 3% de comissió és un interès raonable per les finances de la Generalitat (el temps dirà que sí i a en Mas comença a agradar-li la idea, veient que no hi ha més solucions), i d’entendre per què no arriben mai els brots verds i continua el degoteig de tancament d’empreses. Els ciutadans estan espantats per la incertesa del futur, tenen por al buit.
Hi haurà algú enmig de la campanya capaç d’explicar que ens hem empobrit i que hem d’actuar en conseqüència? Algun polític serà tan valent per plantejar què hem de salvar del sistema de benestar social? O acabarem amb una campanya en forma de suplements als diaris que la gent retirarà perquè no els faci nosa?