Fa quatre anys em queixava en un article del baix perfil dels polítics que es presentaven a les eleccions i en concret de José Montilla (superhome normal, diuen). Aquell article, que firmava com a soci de Pimec, em va suposar una reprimenda que va ser la fi de la signatura amb el nom de la patronal. Des de llavors, en la meva anàlisi de la situació econòmica del país, no he fet més que lamentar el baix nivell intel·lectual i de coneixements dels nostres polítics. Les meves reflexions em van portar a la conclusió que, si bé el país té moltes persones de vàlua, és impossible que es presentin a dirigir un govern. Primer perquè la política està desprestigiada i, segon, perquè és impossible que algú brillant i crític sigui acceptat per l’aparell d’un partit. Recordeu allò de… qui es mogui no sortirà a la foto? Els aparells dels partits estan formats per polítics i per funcionaris de les organitzacions que vetllen per la seva continuïtat i difícilment accepten individus transgressors i incòmodes. Les llistes electorals les formen persones que no seran conflictives amb l’aparell i que votaran exactament el que digui el partit. La majoria d’aquestes persones provenen de la mateixa administració pública, lluny del món real.
La dinàmica en aquests quatre anys m’ha reafirmat aquesta reflexió. Si no hagués estat així hauríem vist com el PSC hagués votat en contra del PSOE a Madrid alguna vegada. Si l’interès dels partits del Govern no hagués estat mantenir-se al poder a qualsevol preu hauríem vist almenys una remodelació de govern. A això afegim-hi els problemes de corrupció derivats del mal control del finançament dels partits, el tres o el quatre per cent, i el poc relat de la política que s’ha fet, per entendre que qualsevol que tingui dos dits de front no es posa en política i per comprendre l’apatia del ciutadà amb l’abstenció creixent a les urnes.
S’arriba fàcilment a la conclusió que les cúpules dirigents del país no tenen el nivell adient. Això, que també s’ha de dir de les patronals i dels sindicats, demana fer alguna cosa per canviar aquesta dinàmica immobilista. En política, el que es pot fer és canviar la llei electoral per una altra que permeti l’entrada de nous ciutadans externs als aparells dels partits. És el que demanava la Iniciativa Legislativa Popular presentada al Parlament de Catalunya per Ciutadans pel Canvi, a primers d’any i amb l’aval de 90.000 firmes, una llei que incorporava la votació nominal a persones a més de la llista tancada dels partits. No és lògic que les eleccions al Parlament tinguin cada vegada més abstenció i que no es pugui modificar una llei que és una transposició de la llei electoral espanyola. En trenta anys els polítics catalans no s’han pogut posar d’acord en redactar una llei electoral pròpia que honori l’autonomia que té el país en aquest aspecte. Tenim uns polítics que s’emplenen la boca en qüestions d’autonomia i, quan la tenen, no en fan ús: són uns malversadors jurídics i en això no tenim perquè respectar-los.
Per tot plegat fa quatre anys vaig decidir no votar els polítics responsables de tot això. Durant tot aquest temps he anat discutint la meva posició amb amics de CiU i del PSC. A ells no els agrada, és evident, però no em donen raons prou consistents per fer canviar el meu parer. La més important és la que ha costat molt obtenir la democràcia per fer-ne un mal ús no anant a votar. Altres em diuen que és una acció que no serveix per res. Em quedava una possibilitat, la de votar en blanc. Però aquest és un vot fantasma, és un vot tendent a nul, pel fet que molta gent es pensa que ha d’introduir una papereta en blanc, quan el que ha de fer és introduir un sobre buit. Un sobre amb un vot que no és secret pel fet que el seu gruix és més petit que els que contenen la papereta. És de calaix que un sistema electoral que dóna importància al vot en blanc ha de posar paperetes blanques, que s’han de trobar enmig de les altres impreses, i ha de computar com qualsevol altre vot. Ho ha proposat el candidat Joan Herrera aquesta setmana. Tot i així em resistia anar a votar fent el joc als polítics d’ara, era una qüestió de principis.
Més endavant vaig pensar que podria votar de forma testimonial: com que el meu fill està en contra de la SGAE podria votar en nom d’ell el Partit Pirata, que defensa la lliure circulació de continguts per Internet. Reconec que durant uns dies la idea em va agradar. Mentre tot això passava anava buscant alternatives per Internet com la dels Escons Buits o Escons Insubmisos que hi havia hagut en altres eleccions.
Finalment va aparèixer la solució, el partit dels Escons en Blanc, un partit que es presenta en aquestes eleccions amb la promesa de deixar els escons que obtingui sense ningú, buits, renunciant a les subvencions per vot obtingut. És exactament el que hauria de preveure la llei pels vots en blanc!
Un partit així, amb només un escó al Parlament, pot introduir la por a l’hemicicle: l’observació de la cadira buida indica el que pot passar un dia si els electors s’emprenyen de veritat deixant-los sense escó i sense feina.
Hem de recordar que la part més important de les eleccions serà l’abstenció, fet i fotut la meitat dels vots. La segona part possiblement serà el vot en blanc i la tercera, segons les enquestes, pot ser CiU amb el 19% del cens!
El meu és un problema de principis que vull fer partícip a tothom. Si els polítics no tenen el nivell adient, si tenim la impressió que ens prenen el pèl, si teniu la certesa que cal un canvi de personatges al Parlament,… voteu Escons en Blanc.