Sovint he explicat en aquest espai que l’energia hidràulica, la que s’obté a través dels salts d’aigua, és la millor en qualitat i és l’òptima en renovables. No només va ser la primera tecnologia que va produir electricitat, sinó que és la més sostenible, la que menys impacte té.
Totes les fonts d’energia tenen algun impacte, essent de menor a major pes la hidràulica, l’eòlica, la solar, la nuclear (depenent de quin paràmetre es ponderi més), el gas amb cicle combinat i el carbó. Però la qualitat, la flexibilitat i la seguretat de la tecnologia hidràulica superen en escreix qualsevol altra tecnologia. L’energia nuclear i l’eòlica no hi serien si no existís l’energia hidràulica que complementa amb la rapidesa que faci falta les mancances d’aquestes tecnologies rígides.
Per dir-ho en paraules de CENER (Centre nacional d’energies renovables), la hidràulica no produeix cap tractament ni alteració de l’aigua que es recull en un punt i es torna tal qual en una cota inferior amb el mateix cabal, el seu desenvolupament redueix la dependència exterior del sector energètic espanyol, no produeix cap tipus de residus contaminants, a excepció de la seva fase de construcció, té escassa pèrdua durant la distribució donat que la distància entre la central i el consum és escassa i és la font d’energia renovable més barata de totes les que existeixen, essent, a més, inesgotable gràcies al cicle hidrològic natural.
Us sembla trivial, no? Doncs n’hi ha que no hi estan d’acord. Quantes vegades no heu escoltat que els pantans són obres franquistes que si es pogués es demolirien? Jo ho he escoltat moltes vegades. Les autopistes, molts aeroports i ports, també es van construir en època franquista i no se’ns acut demolir-los, prou que hi veiem la necessitat en el seu ús. Però es veu que els pantans i les centrals hidràuliques no ens fan cap servei. Aquests raonaments em sonen iguals que els que defensen que no fan falta línies elèctriques. Cert, n’hi ha que es pensen que la societat actual, l’economia d’ara, el nostre benestar, funcionen amb saliva en dejú.
Els detractors de les centrals hidràuliques són els pescadors, l’ACA i molts ambientalistes. Ells argüeixen que les preses, que frenen l’evolució del riu per captar l’aigua per enviar-la a la turbina, són un impediment per la circulació dels peixos. És veritat, però hi ha sistemes per facilitar la comunicació entre la part de dalt de la presa i la inferior, com escaletes de peixos i ascensors. També hi ha arguments contra els grans embassaments pel fet que la part negada destrueix la vida al seu interior, malgrat que hi ha mesures per disminuir aquest impacte fent els salts més petits i nombrosos. De fet els grans pantans serveixen per gestionar, emmagatzemar i extreure aigua més que no pas per produir energia elèctrica. El major argument, però és el cabal mínim que porta el riu aigües avall, argument que no ha d’existir: el cabal ecològic ha de passar i punt. Si no es compleix es deroga la llicència i llestos. Però d’aquí a demolir la presa n’hi ha un tros.
A Espanya hi ha una creuada per demolir les centrals que no tenen l’autorització en regla, moviment impulsat per pescadors, naturalistes i grups ecologistes. A Catalunya l’ACA té engegat aquest procediment en unes quantes preses com les de Molló en el riu Ritort i la de Ventalló en el riu Fluvià.
La central de Molló és un cas excepcional. És una central propietat del municipi que agafa aigua de la riera d’Espinabell i de la de Fabert per deixar-la a Molló, al Riberal. La central és nova, substituint la vella que datava de primers de segle XX. Quan es va posar en marxa va rebre denúncies per no deixar circular el cabal ecològic determinat per l’ACA. L’alcalde d’aquell temps va fer cas omís de les denúncies, arribant al punt que l’ACA va executar l’ordre de tancament de la central. Ara ja fa prop de 6 anys que la central està aturada i el procés judicial avança cap a la demolició de la presa. És un cas paradigmàtic, exemple del que no ha de fer el propietari d’una central i del que no ha de fer l’administració. La central té una potència de 420 kW, no essent gens menyspreable. Durant el seu funcionament anual és capaç de produir l’energia elèctrica que generaria el 11% dels parcs eòlics previstos en aquest moment a l’Alt Empordà i 10 milions de m2 de plaques fotovoltàiques. El seu funcionament estalvia 438.000 kg de CO2 a l’any.
No entenc la discreció en l’actuació contra les minicentrals. Penso que és un problema d’ignorància: recordo una actuació a TV3 del conseller de Medi Ambient, Salvador Milà, dient que les minicentrals hidroelèctriques eren caduques, amb tecnologia desfasada, de baix rendiment, justificant el seu tancament. Aquest concepte ha continuat anant endavant sense que ningú ho aturi. És un tren ple de bestieses que va fent el seu camí, alimentat per uns funcionaris i uns polítics a Medi Ambient que ningú posa en dubte.
Ara ve un nou període electoral i hi haurà la possibilitat de canviar el nivell polític a l’ACA i a Medi Ambient. És hora de refer el camí de les minicentrals. Jo no proposo pas deixar fer de qualsevol manera la gestió d’aquestes centrals. Proposo aplicar adequadament el control de cabal ecològic i de comunicació de peixos amunt i avall de les preses i, si no és possible fer complir els criteris, expropiar la central per passar a explotar-la públicament, amb beneficis per la societat.
Només demano coherència. Si els pantans de Sau i Susqueda no compleixen el cabal ecològic al pas del Ter per Girona, no sentirem pas dir a Francesc Baltasar que multarem a l’ACA per aquest incompliment (ni pel de l’ascensor de peixos) i que demolirem els dos pantans després de dècades d’incompliment, oi? O Si?