Vivim temps de molta confusió en l’economia. Per un costat els economistes no arriben a trobar una explicació adient al moment econòmic i molt menys a trobar una solució. Per l’altre la ciutadania està desconcertada i cadascú cerca la seva solució com pot.
Veiem que els Estats Units proposen solucions d’inversió keynesianes, amb una multitudinària inversió en noves autopistes. També observem que Europa, liderada per Alemanya, proposa polítiques d’austeritat, de control de pressupost i de contenció en el dèficit. Ambdues són polítiques contradictòries. Qui té raó, Alemanya o els Estats Units? La resposta no és fàcil. En tot cas per resoldre-ho ens haurem de preguntar, pot Europa créixer en dèficit com ho faran els Estats Units? Els estats europeus trobaran compradors al deute que emetin per fer una política de despesa com l’americana? Evidentment la resposta és no,… llavors, per què els Estats Units poden endeutar-se tant i la resta del món no? Doncs perquè el dòlar és moneda de transacció internacional, els EUA donen per descomptat que col·locaran el deute amb facilitat i que gairebé ningú gosarà qüestionar si el podrà tornar. Per altre costat perquè té la facilitat de fer anar la màquina de fer bitllets: si venent deute a l’exterior puja el dòlar, emetent nova moneda el baixa. Assumpte equilibrat i acabat, la resta del món finança el problema. Europa encara no pot fer aquests trucs de màgia, potser ho podrà fer en el futur, però no ara. Per tant, si no queden possibilitats de rellançar l’economia amb polítiques d’inversió caldrà fer polítiques d’austeritat.
Però encara hi ha una altra raó per la qual Alemanya defensa aquesta solució. En efecte, Alemanya va fusionar els dos blocs, l’occidental i l’oriental l’agost de 1990, incorporant 16,7 milions d’habitants als 61,4 habitants del costat occidental. A grosso modo l’Alemanya de Bonn es va empobrir de cop un 27%. Recordo l’enveja d’alguns empresaris alemanys quan a l’any 2002 els explicava que Espanya creixia amb taxes del 3%. Ells van haver de fer molts sacrificis per superar la incorporació d’Alemanya oriental. L’empobriment s’havia de superar augmentant la productivitat del país, només els excedents d’un augment de productivitat permetrien fer créixer la riquesa per retrobar els nivells anteriors a la fusió. El poder adquisitiu del país va disminuir i es van fer pactes de contenció salarial i de flexibilització laboral. El resultat és que Alemanya porta 10 anys seguits en els quals els salaris reals (descomptant la inflació) s’han reduït, és el novè país (no el primer) de la Unió Europea en costos laborals i és el país exportador per excel·lència d’Europa, amb el 60% del total de la Unió. La conseqüència és un atur del 7,6%, que fa 14 mesos que es va reduint. Molts economistes diuen que la posició econòmica d’Alemanya és feble, al no tenir prou consum interior, però a mi em semblen excuses de mal pagador: ja voldria qualsevol país créixer més d’un 3% per l’impuls exportador.
Alemanya ha aplicat l’ortodòxia màxima per resoldre el seu empobriment derivat de la fusió dels dos blocs. Ara només vol continuar amb la mateixa línia: si la globalització ha empobrit Europa exportant llocs de treball a països emergents, és necessari primer reflectir l’empobriment de l’economia abaixant salaris reals i prestacions socials. Només això permetrà rellançar les empreses, incorporar els aturats al sistema i augmentar la productivitat del territori creant plusvàlues que tornin a crear riquesa. Aquest és el debat i no un altre.
La crisi econòmica mundial no és una crisi exclusivament financera. La crisi financera, derivada de la bombolla immobiliària, és una conseqüència de la pèrdua de llocs de treball a moltes economies occidentals. Si es tancava una fàbrica tèxtil, …no passa res! Ho resoldrem amb nous llocs de treball a la construcció. No és un invent meu, no, fou una conversa amb la directora de treball el 2005. El sistema econòmic va veure en la construcció la sortida fàcil a la competència exterior. Quantes vegades no vàreu llegir o escoltar que si no fos per la construcció,… si ens havíem de refiar de la indústria, el país no aniria endavant? Durant els anys 2000 s’ha deixat perdre teixit industrial deliberadament, sense voler fer res. Tot el sistema econòmic ha estat d’acord a fer aquest joc, des de l’administració pública, passant pels bancs i caixes, arribant al mateix Banc d’Espanya.
Per tant, l’arrel de la crisi actual es troba en la pèrdua de competitivitat. Ens ha fet mandra haver de competir amb països de salaris baixos i ja ens ha anat bé comprar els seus productes perquè eren més barats. Sense adonar-nos que, darrere cada samarreta xinesa que comprem, hi perdem una part del nostre benestar social i de la nostra pensió.
Una vegada que aquesta anàlisi és clara (ja m’agradaria que algun polític la hi tingués) es poden cercar solucions adients. No val no fer res, ni proposar coses que no són possibles. La crisi fins ara la hem resolt posant 3 milions de persones més a l’atur, cosa que significa una pèrdua del 17% de la capacitat de l’economia i d’un 2,4% del PIB en prestacions socials afegides. Com voleu que ho fem, apugem un 10% els salaris perquè la gent pugui comprar el que vulgui i les empreses hagin de tancar per no poder competir amb les de l’exterior? Augmentem el dèficit de l’estat fins el 20% del PIB provant quants dies faran falta perquè els inversors exteriors ens acabin de posar l’etiqueta de morosos? Ens en anem tots a la vaga i que ho resolgui un altre, doncs això no és responsabilitat meva? O continuem fent aquest joc barrut ple de tacticisme per veure si fem caure tots els governs que hi hagi pel mig mentre anem fent pujar la xifra d’aturats? El mes de febrer proper arribarem a la xifra de 4,3 milions d’aturats inscrits a l’INEM i l’enquesta de l’EPA del primer trimestre del 2011 arribarà als 5 milions d’aturats.
Ben cert, aquests no podran fer cap vaga i són els que hi tenen més a dir. Jo no la faria, treballaria per fer el país més competitiu, proposaria pactes per augmentar la productivitat a les empreses i al sector públic.