La setmana passada deia que la crisi té l’arrel en una pèrdua de competitivitat brutal, arran de l’augment de la inflació derivada de la borratxera de la construcció. Vaig explicar que els 3 milions d’aturats nous significaven el 17% del PIB espanyol. Aquesta xifra surt de multiplicar els 3 milions pel salari mig espanyol, més el 35% de la cotització social que les empreses paguen pel treballador, en la hipòtesi que cadascú aporta a l’economia, com a mínim, el seu cost laboral. Això, amb un multiplicador de 2 dóna una xifra de 180.000 milions d’euros, el 17% del PIB. Per tant, és evident que per sortir de la crisi hem de fer els impossibles per començar a rebaixar la xifra d’aturats.
Però, quina és la pèrdua de competitivitat dels darrers 10 anys? És la pèrdua de producció industrial, del 14%, o també pot ser la diferència acumulada entre la inflació d’Alemanya i d’Espanya, del 15%. Aquest és el valor que hauríem de reduir per tornar a fer competitives les empreses i possibilitar una nova creació de treball i un nou cicle virtual.
El gran problema és com fer-ho. La competitivitat depèn de nombrosos factors, entre els quals hi ha la capacitat d’innovar i investigar, l’eficàcia de la regulació pública, les infraestructures, la formació dels treballadors, l’eficiència del mercat laboral, dels mercats de béns i serveis i dels mercats financers, l’accessibilitat a les noves tecnologies, la capacitat exportadora i la sofisticació de les empreses en la gestió. Càndido Mendez diu que “la productividad se ve frenada por la atomización empresarial, la escasa inversión en innovación y el elevado coste de la ?energía, factores que influyen más en el coste que los salarios”. És clar, no diu de quins sectors parla, però ell pensa en la siderúrgia i el ciment, oblidant que el gruix del treball es troba en les petites i mitjanes empreses, on no és així.
Bé, ja sabem el que hem de fer, aquesta és la llista de deures. I ara què? Comencem a aplicar-los i d’aquí a 10 anys veurem els fruits? Estic d’acord que hem d’augmentar la talla de les empreses, canviar el sistema financer, millorar la formació de tothom, desregular la realització de nous projectes, canviar la funció pública, invertir en digitalització… però si esperem els efectes d’això, quan arribin ja serem morts.
Cal una actuació urgent i contundent per millorar la productivitat mentre esperem els efectes de les reformes. L’actuació ha de permetre una millora del 15% en els costos laborals, cosa que no vol dir necessàriament abaixar només els salaris. La imaginació també serveix per alguna cosa. Veiem. Hi ha un factor que es diu absentisme que arriba al 6% al sector privat, el 10% en algun departament públic. Abaixar un 5% aquest absentisme no té cap cost. L’altre 10% es podria resoldre de forma temporal, per exemple no apujant els salaris per sobre la inflació durant 4 anys (5% en total), augmentant lleugerament les hores de treball anuals i disminuint el cost de la seguretat social durant 3 anys (6% en total). Que d’on sortirà el finançament tret a la seguretat social? Dels pressupostos de l’estat, la qual cosa vol dir aprimar totes les administracions.
No he explicat com es pot abaixar el 5% d’absentisme. Si les regles del joc són les que hi ha ara, amb la llei laboral actual i amb els sindicats i les patronals que hi ha ara, això és impossible. Si s’ha de fer una reforma laboral, que permeti reduir l’absentisme fins aquests nivells, sortirà una reforma amb acomiadament lliure, cosa irrealitzable en la societat actual. Només hi ha la solució de trobar la complicitat entre treballadors i empresa. Les relacions sindicats-empresa no poden continuar com si fóssim al segle XIX, cal modernitzar-les. És evident que els treballadors han de tenir recels a fer sacrificis amb els seus salaris per la por a que arran d’això les empreses tinguin beneficis que només beneficiïn als accionistes. Tenen tot el dret a demanar control, justícia i compensacions. Per exemple tenen dret a demanar que la direcció de l’empresa tingui salaris raonables, de 2, 4 o 10 vegades el salari mitjà, no de 100, o 500 vegades aquest. Si s’impliquen en la millora de l’empresa, si vetllen l’absentisme, si definitivament agafen complicitat en l’evolució de la mateixa, és raonable que les empreses dediquin una part del seus beneficis a repartir-los amb els treballadors. Aquesta via és una via de futur, la que vetlla per la millora, la que permet que una empresa no entri en un camí que porta al desastre.
Apropar la remuneració laboral a la productivitat, proporcionar el salari a l’esforç, és el gran repte de futur. Aquest moviment es pot fer com es fa a Estats Units, amb l’acomiadament lliure i cobrant propines dels clients, per exemple, o es pot fer en clau europea, mantenint la seguretat en el treball com es fa a Dinamarca amb la Flexiseguretat. Persistir en el manteniment de l’estatus actual, no fer res per canviar, només portarà a mantenir la legió d’aturats, a perdre generacions de joves i a desmuntar l’estat del benestar actual, incapaç de frenar l’economia submergida.
Tot plegat fa pensar que la modernització de l’economia depèn, no solament de l’encert de trobar millors polítics, sinó també de renovar els sindicats i les patronals. Aquestes màquines socials, no només són purament mecàniques, fetes amb ferro colat, rovellades i sense lubricació, sinó que estan molt lluny de les noves màquines digitals. És a dir, es troben en el segle XIX en lloc del segle XXI.