El cap de setmana passat vaig anar a la inauguració de l’ampliació d’una fàbrica de pasta de paper a Figueira da Foz, a Portugal. Hi vam assistir unes 300 persones, entre treballadors, subministradors i clients. L’acte el va presidir el president de la República, Aníbal Cabaco Silva.

La fàbrica era la de Celbi, pertanyent al grup portuguès Altri. S’inaugurava una inversió de 350 milions d’euros que amplia la producció de pasta d’eucaliptus de la fàbrica des de 300.000 fins a 600.000 tones any. També s’inaugurava la construcció d’una nova planta elèctrica amb biomassa de 30 MW de potència.

Em va sorprendre el discurs del president. Només és un discurs, tothom em va dir, falta veure l’actuació. D’acord, era un discurs, però no estic acostumat a escoltar aquest relat en els nostres polítics. Bàsicament va dir que Portugal té el 40% del seu territori forestal i que és objectiu de tot el país treure el màxim rendiment d’aquest actiu obtenint la major exportació possible. Els boscos de Portugal s’exploten per treure’n suro, fusta i pasta de paper i permeten al país una facturació de 2.500 milions d’euros només en paper, dels quals exporten el 80%. Quan escoltava el discurs em va venir al cap la política forestal catalana, és a dir, el no res. Avui aquest discurs a casa nostra és impossible.

No fa gaires setmanes em va venir a visitar un alumne de batxillerat que feia el treball de recerca sobre el paper. Em va semblar un alumne brillant, que havia treballat el tema. Em va qüestionar la plantació d’eucaliptus com a matèria prima per fabricar paper, dient que esgotava el terreny i que no era una espècie autòctona. S’havia après els tòpics de sempre. Li vaig raonar que el terreny s’esgota, no per l’espècie de l’arbre, sinó per la velocitat del creixement, que en tot cas ens hem de plantejar si necessitem arbres de creixement ràpid o lent. I que podria ser que ara, amb la necessitat d’absorbir CO2 per minvar l’efecte hivernacle, ens interessi crear massa forestal amb la màxima velocitat possible. Respecte a que no és una planta autòctona li vaig dir que el blat de moro i la patata tampoc ho eren i ningú gosava posar-ho en qüestió. Em va semblar que va entendre el missatge de que no s’havia de deixar enlluernar pel primer argument que passa pel davant i que, a la vida, s’ha d’anar a fons en tot.

L’alumne és un exemple del que passa al país. Durant anys hem anat deixant dir bajanades com que hem de decréixer per progressar (?), que no ens cal energia per viure,…acabant per muntar una administració capaç de bloquejar el creixement de l’activitat industrial,… i forestal.

El sector paperer espanyol factura 3.400 milions d’euros, agrupat en 95 fàbriques que tenen 17.400 llocs de treball directes.

Cada vegada tenim més clar que el consum de paper serà una opció de futur pel problema de CO2 en comparació a les seves alternatives. Per exemple, un diari té menys impacte en termes d’efecte hivernacle que no pas la lectura de notícies a Internet durant 30 minuts. La petjada de carboni d’una bossa de kraft és la meitat de la de plàstic. El paper esdevé un gran absorbidor de CO2, augmenta la superfície forestal i ajuda a preservar els boscos. Els boscos de matèria prima per paper són certificats de forma que la seva gestió és sostenible, tallant i plantant de nou. A Espanya hi ha 430.000 hectàrees de boscos per a paper, cosa que significa emmagatzemar 50 milions de tones de CO2 equivalent, havent-hi anualment un augment de 2,6 milions de tones emmagatzemades de CO2 equivalent. En resum, per poder memoritzar l’efecte del paper en l’absorció de CO2, cada quilo de paper emmagatzema 1,3 kg de CO2. L’argument de no utilitzar paper per salvar arbres és invers: l’ús de paper possibilita més creixement forestal. Pel que fa al reciclatge, el paper té una taxa de recollida del 74,4% i una taxa d’utilització del 80,6%, fet que ens situa en el club dels 70 on hi ha Irlanda, Noruega, Suïssa, Regne Unit, Holanda, Alemanya, Japó, Suècia i Àustria. El consum per càpita de paper a Espanya a l’any 2008 va ser de 157 kg/habitant, lluny dels 252 d’Alemanya, dels 224 de Dinamarca o dels 214 de Suïssa, països gens sospitosos de ser destralers en consum.

El paper té un gran futur per endavant des del punt de vista ambiental. Les formes d’ús evolucionen, canviant per exemple el gran consum de paper estucat que hi havia en les dècades anteriors per un augment en productes d’embalatge o sanitaris.

A Catalunya el sector de paper té 36 empreses, essent el 31% del conjunt espanyol amb 5.600 treballadors directes. Tot i que el sector té un pes encara significatiu a Catalunya (n’hem perdut durant els darrers 20 anys perquè la majoria de noves fàbriques s’han fet fora del nostre territori), no hi ha cap aprofitament forestal en forma de fabricació de pasta. Ni n’hi ha, ni n’hi haurà, si no canvien moltes coses. La gravetat és enorme si tenim en compte que els propietaris forestals no saben què fer amb la fusta i no poden explotar els boscos.

A Catalunya hi ha el 60% de la superfície en forma de bosc. El 30% d’aquesta es troba protegida i el 70% restant és gairebé abandonada a la seva sort, fet que constitueix un perill d’incendi notable.

Canviar de política forestal demana canviar la manera de pensar. Explotar el bosc demana obrir pistes forestals, estudiar quines espècies són les que tenen millor creixement pel terreny i clima, veure a quins mercats es poden destinar, acceptar que l’absorció de CO2 pot ser un objectiu més fort que no pas el de conservar espècies autòctones, entendre que per obtenir biomassa energètica cal fer al mateix temps explotació de la fusta per altres usos,… demana, en definitiva, deixar de dir tòpics la mar de típics, cosa que gairebé significaria tancar la conselleria de medi ambient. Jo ho faria després de les properes eleccions.