La sentència de l’Estatut, tot i no ser del nostre gust, ha estat la que s’havia d’esperar. Si repassem les relacions entre Catalunya i Espanya en la història en temps de democràcia arribarem a la conclusió que a Madrid tenen les nostres respostes controlades, que davant de qualsevol enfrontament o negociació, saben la nostra reacció. Som exageradament previsibles, ens tenen pamats, i les negociacions i les tensions es resolen tenint en compte aquesta reacció. Diu Alfonso Guerra: “…están obligados ahora a hacer ruido, pero, naturalmente, tendrán que acatar y no pasará nada”.
Fa temps que tenim clar que no serveix de res voler fer entendre el problema català a la resta d’Espanya doncs sabem que quan no es vol escoltar és inútil voler fer entendre. A partir d’aquí ja em direu com es negocia amb un altre que no escolta. La qual cosa vol dir que en els darrers anys no fem més que dissenyar camins inútils, amb un desgast notable i amb un excés de teatre que dóna com a resultat que el ciutadà no hi entén res, que es perd entre tant tacticisme, i que acaba essent escèptic amb la política.
Així, no serveix de res l’Estatut aprovat? Segur que sí, segur que fa un pas més des de l’estatut anterior, però està molt lluny de les pretensions inicials de consolidar la llengua, d’establir relacions bilaterals entre Catalunya i Espanya, d’objectivitzar la inversió de l’estat i de disminuir el dèficit fiscal. El nou Estatut haurà augmentat l’autogovern però es quedarà molt lluny dels objectius de la política catalana, ensenyant que no es podran assolir per aquesta via. Cal recordar que el procés començà arran de la pretensió d’impulsar un model federal per part del PSC (sobretot del president Maragall) i acabaren quan el PP va veure en l’enfrontament amb l’Estatut una via de recol·lecció de vots arreu d’Espanya. La conclusió del procés és prou clara: no cal fer esforços per convèncer ni per negociar de bona fe, només val la negociació per necessitat i les accions de força que, per definició, no són previsibles.
Per tot plegat estic convençut que el camí a seguir en les relacions entre Catalunya i Espanya és el mateix que fem en l’àmbit empresarial, ser pràctic, això que en política se’n diu realpolitik. Si ho traduïm vol dir que qualsevol aportació a l’estabilitat i a la governació d’Espanya s’ha de pagar. Per exemple, l’aportació que CiU va fer amb l’abstenció a les mesures urgents per minvar la despesa del pressupost espanyol amb la retallada de sous als funcionaris es va fer gratuïtament, sense res a canvi. El PP sabia que CiU faria el paper responsable i ho va aprofitar votant no, de forma insensata i temerària. Actuacions com aquesta no s’han de repetir mai més. Tot ha de tenir un preu perquè és l’únic camí que ens deixen.
El cas més difícil és el del PSC. En un article anterior vaig desitjar que la sentència fos abans de les eleccions just per poder veure un dia una votació dels diputats del PSC en sentit contrari del PSOE. És urgent que això es produeixi, encara que sigui en una votació trivial i sense transcendència, només per deixar de ser previsible. Si no es fa així, si es continua amb la conya de la camaraderia (paraula decimonònica), si es continua evitant l’enfrontament abans que la defensa del territori, serà impossible assolir principis més ambiciosos pel país. I així li anirà al PSC.
Vull continuar essent pràctic. Imaginem que arribem a la conclusió que romandre enganxats a Espanya és una rèmora i un llast insostenible. Els polítics donen voltes a realitzar un referèndum que sigui el punt de partida de la separació. Suposen que un dia es pugui realitzar la votació. O tenen molta imaginació o són molt ingenus. És impossible que l’administració central deixi realitzar una consulta més enllà de la que s’està fent en molts pobles de Catalunya. I alhora també és molt difícil fer una consulta com la que s’ha fet amb prou garanties democràtiques perquè el seu resultat sigui acceptat internacionalment.
La solució la tenim en l’àmbit empresarial. Imaginem que som capaços de resoldre la crisi econòmica fent el que toca, és a dir, creant teixit industrial que millori l’exportació, exportant també serveis i regenerant el turisme perquè torni a tenir pes internacional. Creieu que una economia així podrà suportar la sangonera subsidiària en què es transformarà la resta de l’economia espanyola? Creieu que la força exportadora no es traduirà en major força política? No veieu que una economia esforçada com aquesta pot ser un polvorí davant qualsevol intent de subvencionar altres territoris?
Una economia bolcada a l’exportació pot arribar fàcilment a una resposta molt neta: la negació a pagar impostos a l’estat central arran de la percepció que esdevenen un llast excessiu. És el tancament de caixes que ja va passar el 1899, un moviment de botiguers i industrials catalans que van deixar de pagar uns impostos augmentats per eixugar el dèficit derivat del daltabaix colonial espanyol. També cal recordar el que va passar amb el servei militar obligatori. Uns quants joves es van negar a fer-lo per objecció de consciència, cosa que els va suposar la presó. Però a mesura que més i més joves ho van anar fent, la presó es va canviar per serveis socials, per finalment eliminar la mili, cosa impensable al principi. Amb el tancament de caixes el mecanisme ha d’anar igual. No pagar a hisenda és una temptació estesa arreu. Fer el dipòsit en un compte diferent del d’Hisenda és la mateixa temptació, la de fer caure la banca. Estic convençut que es pot estendre com la pólvora. Un acte de força per allà on fa més mal.
Per tant jo giraria direcció cap aquest objectiu fonamental: impuls i ajuda a l’exportació i a la captació de turisme internacional. Les polítiques de suport a la governabilitat espanyola s’haurien de basar en la contraprestació de l’objectiu anterior, disminuint despeses que de cap manera ens interessen, com per exemple les de l’exèrcit, o les de la monarquia. La resta és qüestió de temps, el necessari per sortir de la crisi de forma diferenciada a la resta d’Espanya.