Tothom coincideix que la manifestació del 10-J marca un punt d’inflexió en la política a Catalunya. Queda per veure cap on porta el canvi de la tendència de la corba catalana. Anomeno corba catalana a una funció en el temps on hi ha l’economia, la força cultural i la influència política. Fa anys que aquesta corba té un pendent negatiu, lleuger, però avall. L’economia fa anys que baixa (allò de la pèrdua de teixit econòmic), la cultura no té novetats a excepció del teatre, i el pes polític, la influència política catalana a Espanya i al món, s’ha reduït en els darrers anys de forma alarmant fins arribar a la sentència de l’Estatut, el punt més baix de la corba.
Les raons del declivi de la corba són complexes, i no només polítiques. Podríem convenir que provenen bàsicament d’una deixadesa en l’interès de la societat civil per les qüestions comunitàries. Els darrers deu o quinze anys han suposat la pèrdua del que és comú davant l’interès individual, cosa no explícita només a casa nostra, sinó estesa en el món global. Així s’explica el davallar de les empreses industrials, cercant el benefici a curt termini en l’immobiliari enlloc d’enfortir les empreses. També explica com hem deixat tenir la classe política que tenim, fruit d’un santfotisme estès en els electors. Gairebé s’ha esvaït l’acció voluntària, gratuïta i desinteressada de l’individu per qüestions d’interès comú.
El descens de la corba catalana s’ha traduït en el mateix període en una pèrdua del respecte de la resta d’Espanya envers Catalunya. Fins la meitat dels anys 90 Catalunya era un referent a Espanya de societat moderna, avançada culturalment, ordenada, rica i amb un pes econòmic envejable. A partir d’aquell moment, coincidint amb el període de l’immobiliari, del crèdit fàcil, de l’economia de la pilota, de l’ajut europeu a les autonomies més pobres, la resta d’Espanya va anar perdent el respecte i l’admiració cap a Catalunya, transformant-lo en menyspreu. Eleccions successives van servir al Partit Popular per treure’n vots en aquest enfrontament entre Catalunya i Espanya.
Heus aquí un panorama difícil. Per un costat una decadència palpable de Catalunya i per l’altre la pèrdua de respecte de la resta d’Espanya.
Els temps, però, han canviat. Per un costat hi ha la fi de l’economia del crèdit fàcil i de l’especulació que acaba amb la falsa riquesa immobiliària. Aquest fet impulsa les àrees industrials i turístiques, aspectes aquests que a Catalunya encara són destacats. Per l’altre costat la societat civil catalana, amb el procés polític derivat de la sentència de l’Estatut, està arribant a la conclusió que la relació amb Espanya no té solució, que el camí porta irremeiablement a un punt de ruptura.
La pregunta és, ruptura de què? Perquè per generar una ruptura amb l’Estat espanyol primer hem de provocar una ruptura interna a la societat catalana: amb les organitzacions empresarials, sindicals, polítiques i culturals que tenim ara no anirem gaire lluny. A partir del convenciment que la corba catalana es troba en el seu moment més baix, cal un esforç per fer inflexionar-la cap amunt. Ja he dit que els temps hi acompanyen, pel potencial industrial i turístic del país i pel retorn de la cultura de l’esforç. La força, però, s’ha de fer en tots els àmbits, no només en l’empresarial.
Cal una ruptura, doncs, en totes direccions, propiciant la coherència, deixant de ser hipòcrites. Per exemple, no serveix de res que La Vanguardia lideri moviments sobre la dignitat si no és capaç de treure una edició en català com fa anys que va fer el seu competidor. Ja no val l’argument que és un diari d’Espanya, perquè pot fer dues edicions. Cal enfocar bé per dosificar les forces. No és bo posar el concert econòmic o la modificació de la Constitució com a noves fites d’enfrontament perquè no porten enlloc. Ni és possible el concert, ni tindrem mai la majoria necessària per canviar la Constitució, ni ens ajuda l’enfrontament, malbaratant energia en va. Cal ser pràctic i votar els partits que tinguin clar que s’han d’obtenir contraprestacions a cada cosa que es negociï a Madrid. Cal ser intel·ligent i afavorir els partits que impulsin la internacionalització de l’economia catalana, deixant d’invertir en carreteres si cal. Cal ser generós i participar en organitzacions socials, siguin clubs, ateneus, o associacions. Cal ser treballador, tornar a recuperar la feina ben feta i el gust a fer país. Cal ser pedagògic a casa, no cal que ho fem arreu d’Espanya, perquè ja hem comprovat que no serveix de res. Cal impulsar urgentment l’ensenyament, promocionant-lo socialment, explicant que la societat futura és la del coneixement.
Tot plegat no ho farem amb les organitzacions que tenim ara. Els esforços de tothom són extremadament dispersos, cosa que demana un treball de concreció, d’enfoc cap a un objectiu únic. En definitiva cal un discurs dominant que alhora exigeix tenir un líder capaç d’introduir un estat d’opinió majoritari.
Necessitem un punt de ruptura per canviar persones i organitzacions. Les properes eleccions podrien ser una bona ocasió si s’hagués fet la nova llei electoral que permetés l’entrada de gent nova a la política sense passar pels aparells dels partits. El més probable és que el canvi sigui menor, un senzill canvi de cromos, quan el que seria necessari és un terratrèmol en el PSC i un altre a CiU que separés les dues ànimes que els componen.
Per tant el procés serà molt més llarg, amb més greuges amb Espanya i més actes com el del dissabte 10-J. Entretant més i més persones arribaran a la conclusió que no hi ha més remei que arribar a una ruptura, raó a la qual jo no hauria pensat arribar mai tot just fa un any.