En el primer article d’aquesta sèrie vaig escriure que en l’origen de la crisi actual s’hi troba la transferència de riquesa que l’economia occidental ha fet a països emergents, en concret a Xina. Deia que la transferència en forma de llocs de treball ens ha empobrit i que l’augment de productivitat no ha estat suficient per compensar-ho. Això explica la necessitat de retallar pressupostos dels estats, fet que en el fons vol dir retallar part del benestar social.
Arran dels meus raonaments sobre el món de l’energia havia arribat a la conclusió que en el futur hi hauria una guerra comercial entre les economies occidentals i la Xinesa. Aquesta conclusió partia de l’observació que Europa estava fent esforços per frenar l’augment d’emissions de CO2 mentre que la Xina anava en direcció contrària, posant en marxa cada setmana una central elèctrica amb carbó. Vaig veure que les meves sospites anaven en el bon sentit arran de la cimera de Copenhaguen quan els Estats Units i la Xina van bloquejar qualsevol resolució que frenés les emissions de CO2. Si es pensa una mica s’arriba a la conclusió que l’única forma de fer complir les emissions de CO2 a Xina serà posant una taxa a la importació dels seus productes.
Més endavant, observant la pèrdua de riquesa deguda a la transferència de treball, vaig preguntar-me fins quan Europa, sobretot Alemanya i França, estaria disposada a perdre benestar social abans de frenar l’entrada de productes de la Xina. Quan feia aquesta reflexió encara no havia començat el ball de retallades de pressupostos dels països europeus. Ara comencem a veure el principi del debat: fins quant benestar estem disposats a perdre?
Tenint tot això al cap s’han anat succeint una sèrie de coses que m’han acabat d’aclarir que estic en el bon camí. El nostre sector del paper no és un sector amb mà d’obra intensiva, com ho pot ser el tèxtil. El primer factor en els costos és la matèria primera, amb un pes d’un 60%, seguit de l’energia, amb un 12%, de l’amortització del capital amb un 11%, de la mà d’obra amb un 6% i d’un 11% restant compost per subministraments químics i serveis externs. Amb aquesta estructura la competència de països amb mà d’obra barata no hauria de ser cap problema. Doncs ho és. La Xina està instal·lant les millors fàbriques de paper i està envaint els mercats de sectors sencers, per exemple el de paper estucat. Xina està venent molt per sota dels preus de mercat mínims, fet que li ha valgut que els Estats Units posin aranzels a la importació d’aquest producte amb l’argument que el preu està subvencionat.
Fa dues setmanes vaig anar a una conferència d’un expert en el mercat internacional de pasta de paper. Va explicar que els xinesos compren pasta per al seu consum i també per especular, de forma que compren molt quan el preu és baix i deixen de comprar quan el preu és alt. Amb això el que fan és distorsionar del tot el mercat mundial, que esdevé una autèntica muntanya russa, que afecta productors i consumidors de forma notable. Només ells, amb una gran capacitat financera, ho poden fer, cosa que els reporta bons guanys. El més important, però, va ser quan va dir que les fàbriques xineses tenen per objectiu principal guanyar quota de mercat i que la rendibilitat és un objectiu marginal. Així qualsevol! Si les fàbriques xineses no han de tenir cap angoixa per retornar les inversions milionàries de les noves fàbriques (400 milions d’euros cada una) vol dir que l’Estat les aguanta fins on faci falta. Encara va dir una altra cosa: que la composició del PIB xinès es concentra en un 54% en la inversió privada i pública, cosa que vol dir que tota la plusvàlua de la producció la dediquen a fer el mateix, a guanyar quota de mercat mundial, i no la fan extensible a la població.
Finalment hi ha una notícia que ens ha afectat a nosaltres. Al sud de França, a Saint Gaudens i a Tarascon hi ha dues fàbriques de pasta de pi del Pirineu que produeixen 500.000 tones anuals. L’any 2008 el preu de la pasta va caure fins nivells ruïnosos (per culpa de l’especulació). La propietària de les fàbriques, una empresa canadenca dita Tembec, va decidir posar a la venda les dues fàbriques. La venda s’ha fet el dia 8 de maig a una empresa xinesa per 100 milions d’euros. Doncs bé, aquell mateix dia les dues fàbriques van deixar de servir als clients habituals d’Espanya i França per enviar tota la producció en exclusiva a la Xina.
Per tot plegat tinc molt clar que l’estratègia de Xina, deliberada i ben premeditada, és la de dominar els mercats mundials de productes, sigui conquerint quota de mercat i enfonsant la competència, sigui acaparant matèries primeres en exclusiva, sigui comprant empreses estratègiques arreu del món. Ens hem pensat que la competència era de mà d’obra barata i ens han fet un gol: la competència serà amb tots els productes. Aquests dies els tenim per Europa comprant tota mena d’indústries, a les nostres comarques també. Fixeu-vos que no parlo de problemes amb l’Índia ni amb el Brasil, que no estic contra la globalització ni a favor del proteccionisme, només em queixo de la Xina. És el resultat d’una dictadura dirigida per un equip de 9 persones de molt nivell intel·lectual i econòmic. Aquesta situació és impossible en règims democràtics on no es permetria que les plusvàlues derivades de la industrialització no arribin a la població i serveixin només per a fins estratègics mundials.
Vull anar encara més lluny. Imagineu que els economistes occidentals llegeixen aquest article i em donen la raó. Imagineu que vulguin posar-hi fre amb els aranzels oportuns. Ho podran fer? Segurament que no, pel fet que hi ha molta maquinària que s’exporta cap allà, però sobretot perquè a la Xina és on hi ha més recursos financers excedents per comprar els deutes derivats dels dèficits dels governs occidentals. D’aquí la conclusió que serà necessari arribar a aconseguir dèficits zero en els governs abans que algú pugui aturar la implacable maquinària xinesa que ens esclafarà a tots.