A aquesta alçada de la situació ja no hi deu haver ningú que dubti que per sortir de la crisi cal que les empreses funcionin i que tornin a crear treball. Però tot i que per a mi està molt clar, tinc la percepció que per a molta gent de la societat és allò de sí, però no. Repasseu els discursos dels polítics, mireu els articles d’opinió, observeu la manera de fer dels sindicats,… no traspua cap moviment, cap desig explícit que afavoreixi un ambient pel qual les empreses tinguin més confiança i tornin a generar treball. De fet els empresaris no ens hem tret l’estigma que se’ns va posar de gàngsters i de corruptes, continuant essent els dolents de la pel·lícula, perquè acomiadem sense necessitat, perquè liquidem empreses pel fet que així ens va millor,… tota una sèrie de bajanades sense sentit.
El marc pel qual les empreses tornin a funcionar és complicat. Per un costat la demanda interna està fluixa i ho estarà durant temps. És el peix que es mossega la cua, no hi ha treball ja que no hi ha consum, i si no hi ha consum no es crea treball. Si tenim clar que encara ens hem d’empobrir més, perquè ens havíem passat de rosca, serà difícil sortir d’aquest bucle i només ho podrem fer anant a buscar la demanda externa, exportant. Per això em sembla una fal·làcia l’argument que cal afavorir la demanda interna apujant sous, incentivant artificialment el consum amb mesures keynesianes com el pla E, tal com van defensar el govern, els sindicats i algunes patronals. Només podrem augmentar la demanda si la basem en l’exportació i en el turisme.
Tenim empreses internacionalitzades? I tant! Aquesta setmana hem vist com Comexi ha tornat a recuperar el seu mercat i com ella en tenim moltes més. Però aquest teixit que exporta no és suficient per resoldre la demanda que cal per impulsar l’economia. S’han de fer moltes més coses per afavorir l’exportació tot i que a Catalunya hi ha el COPCA, que ajuda a fer el camí. En primer lloc cal adoptar mesures per fer més competitives les empreses amb l’exterior. Què es pot fer en aquest sentit? Abaixar el preu de l’energia no té molta possibilitat pel fet que el dèficit tarifari elèctric està desbocat; en tot cas sí que es pot deixar de carregar a les tarifes industrials conceptes aplicats en els peatges que s’haurien d’aplicar a la tarifa domèstica. Abaixar els preus dels telèfons té sentit si els comparem amb els dels països del nostre entorn i amb el servei que ens donen. El transport per camió ja és baix i per aquest costat el que s’ha de fer és preparar plataformes per canviar-lo pel tren, però no és una qüestió de curt termini. Es poden negociar els contractes de lloguer de naus i locals, tot i que és una tasca difícil si el contracte no ha vençut. Allà on hi ha més a fer és pel costat del cost de fabricació i de mà d’obra. Aquí es pot millorar la productivitat abaixant l’absentisme, apujant el ritme de producció, millorant l’organització, disminuint radicalment el producte defectuós,…perquè serà difícil augmentar la productivitat amb noves inversions amb l’estat que ens ha quedat el sistema bancari. Queda finalment la quota del 35% que l’empresa paga a la Seguretat Social. Estic convençut que és aquí on hi ha molt a fer i que és un punt clau per impulsar la competitivitat en aquest moment. Aquí hi ha un munt de conceptes que s’han de revisar. Suposo que sabeu que els funcionaris (2.659.000 persones) no cotitzen a la Seguretat Social sinó que ho fan a un departament d’hisenda  que es diu Clases Pasivas. Doncs bé, totes les cotitzacions que el sector privat fa a la Seguretat Social, tant el 35% que fa l’empresa, com el 6,4% que fa el treballador (assegurança d’atur, formació i contingències generals), l’estat (l’empresari dels funcionaris) no els fa a la mateixa caixa. Aquí hi ha un greu error: tenir un col·lectiu tan important fora de la caixa de la Seguretat Social (just el grup que no és vulnerable a la crisi), és un error i fa difícil que la cotització social de les empreses pugui baixar. La Seguretat Social es veu privada de la part de l’economia més estable. També cal preguntar-se si és prou solidari que els treballadors que no tenen dret a l’atur, perquè son autònoms o funcionaris, no aportin res a l’assegurança d’atur. A França han fet aquest debat.
Fet i fotut no hi ha molt marge per fer més competitives les empreses, no hi ha una vareta màgica que ho resolgui i s’hauran de fer petites actuacions que vagin en aquest sentit. Els sindicats s’han entossudit amb l’argument que per sortir de la crisi s’ha de resoldre el sistema financer. En tenim per temps per aconseguir que el sistema financer funcioni! Abans ha de resoldre la seva penitència immobiliària (enfonsats a l’infern), cosa que no ho farà en poc temps. Per tant una de les primeres coses que es fan correntment per sortir d’una crisi, invertir en els processos de producció, no es podrà fer, per la qual cosa s’ha d’actuar en els altres fronts.
Si tothom té clar que el camí és millorar substancialment la demanda externa, l’exportació, possiblement les coses poden anar més ràpidament. Les actuacions en matèria econòmica han de ser més selectives. Per exemple, hi ha una mesura de llibertat d’amortització fiscal, que ajuda les empreses que inverteixen, que només es pot aplicar si es manté la plantilla. És una solució excel·lent que s’haurien d’anotar els que negocien la reforma laboral, ja que no és lògic aplicar una mesura a una empresa que només s’ha format per especular que a una altra que té la intenció de treballar durant cent anys i seguir invertint. La mateixa cosa s’hauria de fer en la resta d’accions, per exemple en la concessió dels crèdits ICO, o en les subvencions. S’ha de ser molt més proactiu en les mesures, afavorint les empreses que lluiten per sobreviure. Voleu dir que no es podria pensar una rebaixa de la cotització empresarial lligada al manteniment i a l’ampliació de la plantilla?
Finalment algú ha de repensar la implicació dels funcionaris a la Seguretat Social. Molts tenim la impressió que l’Estat es fa trampes jugant al solitari i amb elles ens atrapa als altres.