Sortir de la crisi (2): valentia
Recordo que durant les vacances de Nadal de l’any 2008 caminàvem per la vall d’Hortmoier i, amb un amic que és de Convergència, parlàvem de cap on ens portava la crisi. M’explicava la informació que tenia del partit socialista que el camí escollit era el d’aguantar els efectes socials de la crisi fent ús del dèficit fins on fes falta. M’ho deia preocupat, amb la convicció que aquest camí ens portaria a la ruïna. Li vaig contestar que això era impossible, que els dèficits generen deute, que aquest s’ha de poder finançar i que, per poder-ho fer, el deute ha de ser creïble en els mercats. Li vaig pronosticar que al final els mercats posarien el límit al dèficit.
Ja hem arribat on havíem d’arribar. He explicat en més d’una ocasió que a l’economia se li pot fer trampes durant un temps, però acaba sent implacable. El Deure ha de quadrar amb l’Haver i un pot estirar més el braç que la màniga,… però no infinitament.
El govern espanyol ha fet un error d’anàlisi majúscul pensant que la crisi seria curta, que només era deguda a l’efecte financer de les subprimes i que, per tant, només calia esperar que la tempesta amainés. Va ignorar la transferència de riquesa dels darrers 10 anys, no va voler veure la pèrdua de competitivitat de les empreses espanyoles, no va donar prou importància a l’enganxada de les caixes amb les immobiliàries i no va veure la mala eficiència del sector públic. Li va anar bé seguir els arguments dels sindicats dient que el que calia fer era més política social i endeutar-se més. Fins que els que han de deixar els diners pel deute espanyol han començat a preguntar-se si un dia els podran recuperar. I aquí ha acabat el miratge. Resulta que tot havia estat un somni entre Rodríguez Zapatero, Cándido Méndez i Fernández Toxo, arrossegant milions de persones amb ells. El president ha hagut d’admetre que el camí era erroni i que calia rectificar la direcció sabent que això l’enfrontaria amb els sindicats.
Sembla que per fer el pas ha calgut que l’opinió internacional, la que té influència en el president, actuï a tota potència. El cas és que per fi el president Zapatero ha estat valent i ha pres la decisió de reduir despeses del pressupost.
Aquests dies s’escriuen i es diuen moltes bestieses. La més recurrent és que no pot ser que els mercats dictin la política dels governs. Evidentment, com tampoc pot ser que ho facin els sindicats, que era el que passava fins ara. Si no es vol que els mercats forcin decisions polítiques només cal evitar-los. És el que fa Itàlia finançant el deute de l’Estat amb estalvis interns. Però això a Espanya no ho podem fer perquè el deute total del país amb l’exterior és del 400% del valor del PIB.
Un altre argument és que això no ho han de pagar els que menys tenen. És una declaració lloable. A ningú agrada prendre decisions així. Però, una vegada hem arribat a la conclusió que durant els darrers anys hem viscut per sobre de les nostres possibilitats, cal reparar el fet i això demana empobrir-nos, tornar a posar el braç dins la màniga. Fins ara el pes de la crisi l’havia pagat el sector privat concentrant el fenomen en la legió d’aturats. Aquest col·lectiu de 4,5 milions de persones, que arribarà a 5 milions a final d’any, és el que fins ara ha pagat per l’error de l’economia espanyola de viure en un nivell que no pot. Això és totalment injust i extremadament dolorós. Per tant no hi ha cap més sortida que la de repartir l’esforç necessari per tornar a crear treball, essent lògic que la crisi arribi als funcionaris i als pensionistes.
Hem estat molt temps reclamant al president mesures urgents. L’augment de l’IVA és una mesura que va en el mateix sentit, empobrint pel costat de la compra i per tant també és una mesura adequada. El que no pot ser és que, ara que el president les ha començat a prendre, el deixem sol dient-li encara que s’equivoca. Zapatero ha estat a la fi valent i l’hem d’ajudar a fer entendre a la gent que només hi ha aquest camí i que encara s’han de fer moltes més coses per adreçar la situació.
Anem cap a una revisió completa de les nostres relacions socials i fiscals. És bo que els nous afectats per la crisi, funcionaris i pensionistes, comencin a qüestionar equilibris que hi ha hagut fins ara. Per exemple, és lícit que els pensionistes tinguin tantes coses gratuïtes indiferentment del seu nivell de renda? No s’hauria de ser més progressiu? Mariano Rajoy, que només va anar a fer sang durant el debat de dimecres, va dir una cosa interessant demanant si no s’havia de rebaixar la quantitat del pressupost que es destina als partits polítics, a patronals i a sindicats. La majoria de la gent es qüestiona la necessitat de tenir les despeses d’un exèrcit com el que tenim. Jo mateix fa anys que vinc denunciant la inconveniència d’invertir en pavellons on no s’hi fa esport, en camps de futbol amb gespa artificial, en piscines luxoses i en edificis consistorials extravagants quan als mateixos municipis hi ha mancances a les escoles. El debat és bo i necessari, i ens ha de portar a un nou equilibri pressupostari i de relacions en la societat.
La rebaixa i la congelació salarial dels funcionaris permetrà que també es faci en el sector privat, essent exemple a seguir. Us recordo que no fa gaire els sindicats han pactat amb la patronal espanyola augments anuals entre l’1% i el 2% pels propers anys.
Per tant, ha arribat el moment de ser valents i d’enfocar sense por els debats sobre com hem de fer les coses. Ja n’hi ha prou de ser políticament correctes, de no dir les coses perquè algú no es molesti, de posar línies vermelles i de tenir tabús com si encara hi hagi la Inquisició. Si s’han d’aplicar correctius a les entitats financeres, ho hem de fer. Si hem de despatxar alguns polítics, s’ha de fer. Si el país no pot ser competitiu perquè hi ha col·lectius que es rifen dels altres (controladors aeris, conductors de trens), s’han de posar a rega. Si hi ha estudiants que no volen aprofitar la sort de ser ensenyats, els hem d’apartar. Si un funcionari no és diligent en la seva feina, s’ha de castigar. Si un empresari s’excedeix en processos especulatius, s’ha de fer públic i denunciar.
Prou de ser políticament correctes! El debat és bo. És el moment dels valents.
2 thoughts on “Sortir de la crisi (2): valentia”
Decadència, pot ser?
per sobre de tot, el que em preocupa més és la decadència. Els excessos comesos, obsens i de nou-rics, confonent ingressos extraordinaris i gestionant-los com ordinadirs, agafant compromisos des de nivell municipal a estatal que han creat una macroestructura tal, que ara no hi ha qui l’aguanti… la termodinàmica contraataca!!
per cert, sobre el tema d’incrementar l’IVA, hi ha un article a La Vanguardia del diumenge del Trias de Bes que en qüestiona l’eficàcia com a via per reduir el dèficit bastant il·lustratiu.
siau
pep
Segur que hi ha decadència en tot això. Son molts anys de viure enganyats, d’anar justificant arguments de nou rics, de no voler afrontar els fets. Si repasses el bloc veuràs que des de l’any 2005 vinc dient això. Ara fa 4 anys, durant la campanya electoral, vaig preguntar a Mas si enlloc d’invertir en tantes infraestructures constructives no havíem de destinar més recursos a formació i a desenvolupament industrial. Em va dir que no. Ningú ho veia, només els que estem en la indústria, observant com al nostre voltant s’anava tancant tot.
Respecte a l’IVA també vaig llegir l’article. Fixa’t que jo parlo d’empobrir. Si la recaudació no té l’efecte esperat serà greu pel pressupost. Però l’empobriment hi serà igual i les empreses, o bé reduiran beneficis, o bé canviaran la definició dels productes. Tot plegat porta a un canvi de cultura en el consum, a l’estalvi i a l’esforç.
Quan he escrit, fa molts mesos, que hauriem de treballar més per cobrar menys, molta gent se m’ha tirat a la jugular. No hi ha més cec que el que no vol veure.
Gràcies per la teva reflexió