A poc a poc arribem als límits de la crisi on, suposadament, s’han de prendre les mesures. La crisi s’assembla a l’atemptat de les Torres Bessones: ni amb molta imaginació hauríem pensat arribar al lloc on ens estem acostant. El problema és espanyol, però també de la resta d’Europa. No anem sols.
En els dos anys que fa que dura la crisi no he vist a Europa un líder que expliqui l’origen del problema. Ens van dir que la crisi arrencà en el crac financer de les subprimes hipotecàries generada als Estats Units. En aquell moment es va dir que el sistema bancari espanyol estava millor perquè el Banc d’Espanya havia estat més restrictiu que d’altres. Però, més endavant, hem vist que el sistema bancari espanyol també tenia problemes derivats de l’excés hipotecari, amb una morositat immobiliària insostenible. El pressupost del govern venia d’uns anys amb superàvit, cosa que suposava un cert pulmó davant la manca de creixement econòmic i l’augment de l’atur amb les prestacions corresponents.
Heus aquí, però, que el coixí que hi havia no ha servit de res doncs els ingressos de l’estat han arribat a caure fins a la meitat i tot se n’ha anat en orris. No s’havia donat prou importància a que l’economia espanyola dedicava el 30% dels recursos a la construcció i no era capaç de resoldre-ho en un termini curt.
Tots suposem que els alemanys sí que han fet els deures, augmentant la competitivitat de les empreses, exportant en quantitat i generant un superàvit exterior notable. Seria veritat si no fos perquè l’èxit alemany ha estat exportar als països europeus que han viscut per sobre de les seves possibilitats, com ara Grècia, Espanya, Itàlia, Portugal, Irlanda i Anglaterra. La indústria alemanya ha exportat majoritàriament a aquests països i els seus bancs també han finançat les seves bombolles. Per tant, podem veure que si aquests han viscut de l’endeutament, fent un ús excessiu del crèdit, les altres nacions que s’autoanomenen més ortodoxes, França i Alemanya, també ho han fet, encara que indirectament. La conclusió és que tot Europa ha viscut amb un excés de crèdit durant la dècada 2000-2010.
Si ara busquem les raons que han portat a viure tants anys del crèdit, veurem que una part ha estat per la creació de l’euro que, amb l’estabilitat de canvi i de baixos interessos, ha afavorit l’excés. Però també cal afegir-hi les facilitats de moviment de capital internacionals i l’excés de liquiditat en el mercat mundial que va conduir a ser menys restrictius en l’ús de crèdits. Si encara continuem cercant les raons arribarem al punt clau: la pèrdua de competitivitat de l’economia tradicional a causa de la transferència d’aquesta a països emergents com l’Índia i la Xina. La desaparició d’una part important del teixit industrial d’Europa es va suplir per altres activitats que no es podien transferir, la més important de les quals és la construcció. Tothom va quedar content: augmentaven els llocs de treball, el creixement econòmic anava a tota pastilla, les administracions tenien pressupostos generosos per fer polítiques socials, els bancs i caixes podien augmentar la seva activitat per sobre de les seves possibilitats,… menys la indústria, és clar, que anava perdent massa muscular de forma alarmant.
La conseqüència a aquest raonament és que en la dècada anterior Europa ha perdut riquesa perquè l’ha transferit en forma de llocs de treball a països emergents i a canvi ha volgut mantenir l’estat del benestar fent ús de l’endeutament de tota l’economia. I ara això s’ha acabat, el món ha decidit que és excessiu, espantat com va quedar per la caiguda de Lehman Brothers.
A algú toca dir-ho, algú ha d’explicar que per sortir del pou on ens trobem només es pot fer recuperant la massa perduda, sigui (1) aturant la globalització, (2) augmentant la productivitat de l’economia per compensar la pèrdua transferida, o (3) abaixant les prestacions de l’estat del benestar.
El que és segur és que la solució afectarà l’estat del benestar, aprimant-lo. Per això a Grècia tindran un període llarg de contestació social, per això nosaltres també els tindrem quan comencem a actuar, i per això aquests problemes acabaran fent-se extensius a la resta d’Europa.
Hi ha molts arguments que impedeixen veure la realitat. El més important és la frase dels sindicats quan diuen que la crisi no és culpa dels treballadors, que ells no han de fer cap esforç. Tenen raó en això de la culpa. Però tampoc ho és de la indústria. Per tant, si aquesta ha de ser la que ha de prendre el relleu en la creació de llocs de treball alguna cosa s’haurà de fer, no? La competitivitat s’assoleix modernitzant les instal·lacions, millorant les organitzacions, però també disminuint l’absentisme i augmentant la complicitat dels treballadors dins l’empresa. Aquest ha de ser el gran objectiu a assolir. Fins que la indústria i el turisme no es tornin a reanimar els pressupostos de les administracions no aixecaran el cap. Per fer-ho caldrà apuntar en tres direccions: millorar el finançament de les empreses, aplicar una reforma laboral que ajudi a millorar la productivitat, i transformar la burocràcia del país perquè deixi de ser un fre a l’activitat i sumi.
Tot plegat necessita de lideratge social capaç d’anar explicant i repetint que la societat ha d’augmentar l’esforç dels que treballen perquè els que no ho fan ho puguin fer un dia, que s’han de fer sacrificis per poder alliberar recursos necessaris pel funcionament de les empreses i que l’objectiu més important és guanyar llocs de treball encara que sigui competint amb els baixos preus dels països emergents. Com més es trigui a liderar el camí, més dur serà. La societat està desconcertada i li cal una visió a llarg termini que l’alliberi de les pors i les angoixes per assumir els sacrificis necessaris. On és el líder?