Els sindicats diuen que el responsable de la crisi actual és el sector financer. Tenen raó, encara que això no hauria de ser excusa per tapar la part de culpa que tots hi tenim. L’estabilitat de l’euro, cosa mai vista a Espanya en tota la història, i el gran volum de transaccions financeres arreu del món, es troben en l’origen del problema. Ja he explicat que aquest fet va ser així per compensar la pèrdua d’activitat industrial a causa de la competència de països emergents.
Els bancs i caixes van permetre la bombolla immobiliària. Per a ells era senzill, prenien una hipoteca i, com que no tenien prou passiu per fer-hi front, la finançaven en mercats exteriors. Si hi hagués hagut la pesseta això no hauria estat possible, perquè el mateix flux de divises cap a Espanya hauria portat automàticament a la devaluació de la moneda. Però, ai las! Estàvem protegits per l’euro, molt més fort i estable, que va evitar la devaluació i la correcció de la bombolla que va anar fent durant deu anys. Per afegir més llenya al foc, Alemanya necessitava crèdits barats per fer funcionar la seva economia, fet que encara va sobreescalfar més la nostra. La bombolla va créixer en espiral: si els preus dels habitatges eren massa alts pels compradors, els bancs reaccionaven allargant el període d’amortització, permetent quotes assumibles,… arribant a parlar de terminis de 100 anys! I així va ser com el preu immobiliari d’avui era menys car que el de demà, i el de demà que el de demà passat,… arribant a un límit no assequible per a la majoria de la gent. La culpa del sector financer va ser no exercir el paper ortodox, finançant el 100% o el 110% del preu de l’habitatge, incitant la gent a finançar amb les hipoteques els mobles, els viatges i els cotxes. Els tècnics del sector bancari es van emborratxar, es van convertir en autèntics ludòpates i només per això els haurien d’haver suspès a tots de feina, inhabilitant-los per al càrrec.
La major part de culpa del que va passar és del Banc d’Espanya, el supervisor del sistema. Ell havia vist la bombolla i no va fer res. Hauria pogut obligar a aprovisionar la part de la hipoteca que sobrepassés els 25 anys d’amortització. Això, només això, hauria frenat l’augment de preus i esvaït la ludopatia dels banquers.
El problema immobiliari no és un problema passat, no. És el gran problema a resoldre per sortir de la crisi. El sistema financer espanyol té pocs recursos. Per una part està tornant els crèdits exteriors que van fer per finançar les hipoteques; tornen uns crèdits a curt termini que ells han donat a llarg. Per tant tots els esforços que fan és per mantenir la seva tresoreria. Però per altra part estan atrapats amb els immobiliaris que estan morts i no acaben de caure. Aquests morts vivents són els que tenen el milió (o 700.000?) habitatges que no venen ni vendran. Els seus crèdits són refinançats contínuament, fent créixer la bola. Una part d’aquest paquet se l’ha quedat els bancs en forma d’immobles, que han tret al mercat a preus inferiors. Sembla que aquest mecanisme va bé. Però no n’hi ha prou amb això que els recursos del sistema financer que encara queden es deriven a finançar el deute de l’Estat espanyol. Enteneu ara per què és dolent que un govern tingui un excés de dèficit? Perquè treu finançament de la resta de l’economia, és a dir, del consum i de les empreses.
El sistema financer prefereix invertir en deute públic en lloc de fer-ho en el sector privat perquè està escagarrinat i perquè no té prou experiència ni coneixement per invertir en les indústries. És un fet crònic des que jo treballo aquí, és a dir, des de l’any 1981: els bancs són experts en crèdits hipotecaris i uns autèntics analfabets en crèdits i productes financers per les indústries. Només quatre se salven, el BBVA, el Santander, La Caixa i Caja Madrid. La resta haurà de fer un esforç immens si vol sobreviure, formant professionals capaços d’estudiar un projecte per la seva vàlua i no pels avals que pugui tenir, professionals que puguin entendre els negocis de les empreses, interpretant els ratis financers, desenvolupant finançament a més de 10 anys per a inversions intensives en capital, coneixent més al detall el risc dels proveïdors i dels clients de les empreses, tenint marges més petits dels que estaven acostumats… en definitiva, s’hauran de reinventar.
El problema és que mentre seguim com estem l’economia no pot créixer, ja que acabem de dir que els recursos estan congelats entre els morts vivents i el deute públic. Hi ha un parell d’experiències en casos semblants. Són les del Japó i Suècia. El Japó no va fer res, com nosaltres en aquest moment, i va tardar 10 anys a sortir de la crisi. Suècia va actuar immediatament creant un banc dolent públic en què van posar tots els morts vivents. Els immobles es van rebaixar un 50%, perdent-hi tothom, estat inclòs, fent possible que fossin finalment comprats. És molt important fer una cosa així a casa nostra. Primer perquè només aquesta via permetrà alliberar recursos suficients per a les empreses i crear treball, a més de treure incertesa del mercat. Però segon perquè el cost de la crisi s’ha de repartir a tothom. A la indústria ja vam repartir tancaments abans de la crisi, que van afectar moltes empreses i que va suposar perdre un 2% del PIB. Els treballadors del sector privat estan pagant la crisi amb 4,5 milions d’aturats. Els treballadors públics ho faran amb rebaixes i congelacions del seu sou, igualment com els pensionistes. Quin esforç faran el sector immobiliari i el financer? Ha de ser aquest, la rebaixa del 50% dels preus dels immobles que tenen atrapats en forma d’hipoteques. Si ningú pren aquesta decisió, si continua la manca exasperant de finançament a les empreses, no ens quedarà més remei que sumar iniciatives, triar quins bancs ens poden ajudar i posar tots els recursos sumats, els de les empreses, els dels treballadors i els dels seus familiars, en forma de dipòsits en aquestes entitats. Ara no és només una qüestió de justícia, també ho és de supervivència.