No hi ha setmana que no aparegui a la premsa una nova informació comprometedora sobre el PP. Sovint es deuen a filtracions no controlades pel partit del govern, però altres es deuen a errors dialèctics, a males passades del subconscient, com la frase de Dolores Cospedal, secretària general del PP, quan va dir en un lapsus, “hemos trabajado mucho para saquear nuestro país“. És exactament la síntesi del que el PP ha fet des que va arribar al poder a Espanya el 1996.
Una altra informació de la setmana ha estat la notícia que l’ambaixador d’Espanya a Anglaterra, Federico Trillo, i el diputat del PP Vicente Martínez Pujalte van cobrar com a assessors d’una constructora mentre encara eren diputats. A tot això no paren d’arribar notícies que afecten Rodrigo Rato arran del procés de la fallida de Bankia. Tot fa pensar que la integritat de la cúpula del PP durant 15 anys ha participat d’una trama de corrupció sistèmica, estructurada a partir de les relacions del poder amb el món constructor. A Catalunya també hem tingut part d’aquesta trama que afecta Convergència i alguns alcaldes del PSC, i no n’hi ha hagut més perquè a l’any 2003 hi va haver un canvi de govern amb una coalició tripartida que es vigilava entre si permanentment.
El punt clau d’aquesta corrupció sistèmica va ser organitzar una economia que gravitava al voltant del sector immobiliari, amb un pes real del 30%, un pes mai vist a la història de l’economia mundial. El director d’aquest muntatge va ser Rodrigo Rato al capdavant de la vicepresidència del govern de José Maria Aznar des de l’any 1996 fins a l’any 2004. L’economia venia d’una correcció a partir de la crisi postolímpica de l’any 1993, endreçada correctament per les mesures del ministre Pedro Solbes al govern de Felipe González fins al 1996. Solbes havia posat les bases per al retorn a una economia productiva i competitiva que tornava a exportar. A l’arribada Aznar va trobar l’economia ben encarrilada, cosa que li va fer dir la famosa frase “España va bien“, frase encertada perquè el que realment feia falta en aquell moment era moral, creure-s’ho. 

El primer govern Aznar es va trobar amb un repte considerable en haver de fer els deures si es volia entrar a formar part de l’euro, la moneda de la Unió Europea. Per fer-ho s’havia de frenar el dèficit del pressupost i controlar la inflació, tasques en les quals es va concentrar l’equip de Rato. Va vendre un munt d’empreses públiques per fer caixa i frenar el dèficit, alhora que va servir per posar al capdavant d’aquestes empreses privatitzades amics i gent de confiança. Per frenar la inflació va atacar directament els serveis que incidien sobre la cistella de preus, com els de la telefonia i els elèctrics: es va alliberar el sistema elèctric de forma que va convèncer les companyies elèctriques que abaixessin els preus de l’electricitat a canvi de rebre per un altre costat una compensació durant anys per la transició a la competència, els CTC’s. Amb això aconseguien frenar i disminuir el preu de l’electricitat, posar una barrera a qualsevol companyia que volgués entrar al sistema (preus baixos sense tenir compensació CTC) i matar molts ocells amb el mateix tret. Ho diré d’una altra manera, Rato va traslladar la inflació de llavors al dèficit de tarifa actual. Avui paguem els efectes de l’acció de tirar la inflació més endavant (uns 3.500 milions d’euros). Fou una pilota financera endavant.

Però el govern Aznar encara va fer una altra acció que va ser el pilar de l’edifici sistèmic, va alliberar el sòl, permetent construir gairebé arreu, amb l’excusa que amb més sòl, més oferta, els preus es frenarien. El resultat va ser l’invers, la bombolla va fer apujar els preus.
Vet aquí que es va produir el miracle, les accions de Rato van funcionar i Espanya, per a sorpresa de tots, va entrar a formar part de l’euro. I amb ell va arribar el paraigües financer, un paraigües que permetia l’accés al crèdit infinit sense por a que els mercats internacionals actuessin contra la moneda. Així va ser com el país va poder tenir un dèficit exterior del 10%, cosa impossible abans quan un desequilibri molt menor hauria sigut castigat pels mercats fent depreciar automàticament la pesseta. A partir de l’entrada de l’euro aquest mecanisme autocorrector deixava d’existir i permetia barra lliure als desequilibris, fomentant totes les barbaritats immobiliàries que la imaginació proposés. El PP va descobrir un filó enorme amb la construcció, amb amics poderosos amb els quals va poder crear mecanismes de finançament de partit i particulars. El PP es va connectar la construcció a la vena, esdevenint un autèntic drogoaddicte del ciment.
El temps no ha fet res més que el que fa amb qualsevol drogoaddicte, posar-lo cada vegada més a fons en el pou fins arribar a un nivell de descomposició inaguantable. El PP va ser conduit pel seu mag Rodrigo Rato, de forma brillant, fins aquest estat de descomposició. Veurem com ho supera, i amb quant de temps, si és que té solució, doncs la rehabilitació caldrà fer-la a fons, amb una societat molt més democràtica i transparent. Per una vegada el mag Rodrigo Rato haurà estat el mag de l’infern.