L’FMI aquesta setmana ha passat revista de primavera a l’economia mundial. La seva conclusió ha estat que l’economia mundial es troba en un estat de creixement mediocre. També hauria pogut dir de desconcert, de manca d’orientació, d’absència de lideratge, d’esgotament ideològic… És la ressaca de la globalització, aquell fenomen que va començar a principis dels anys noranta i va tenir el punt culminant el primer decenni del 2000. Recordeu el fet: occident perd treball cap a orient, cosa que el fa reaccionar automatitzant al límit l’economia i recuperant novament la producció. Ha estat un pèndol que va anar cap allà i que ara ha tornat. Però la tornada no ha portat al mateix lloc que abans de l’anada. Si occident recupera la producció és perquè es robotitza i s’automatitza, amb molts menys llocs de treball que els que hi havia per una mateixa feina. A enginyeria en diem histèresi del fenomen que no retorna pel mateix camí.
El moviment ens porta a contradiccions a les quals no estàvem acostumats. Per un costat l’economia millora de forma notable la productivitat però, alhora, per donar feina als desocupats ha de crear llocs de treball amb molt baixa productivitat. Si ho apliquem a la microeconomia, uns sectors de l’economia, els més tecnològics, tindran un futur brillant mentre que altres sectors, mà d’obra intensius, tindran un futur incert i difícil. Haurem de viure amb aquesta contradicció mentre no trobem més solucions al model econòmic.
Steen Jakobsen, economista del banc danès Saxobank, diu que, de fet, ens trobem en la realitat del no-res, amb creixement zero, inflació zero i també zero esperança, que porta la societat a una apatia total. No haver-hi inflació vol dir que no hi ha marges, ni negociació salarial, i esperança zero vol dir que la política i les eleccions poden canviar els polítics, però no les polítiques ni les visions del futur.
De fet està passant en certa manera el que havíem dit fa molts anys que passaria. No dèiem que hi havia d’haver decreixement de l’economia? No teníem clar tots plegats que no hi ha matèria primera ni energia per fer l’ús que en fem per a tota la humanitat? Això em va portar a dir que anàvem cap a la societat de l’abundància frugal, aquella en la qual hi haurà de tot però n’haurem de fer un ús estricte, la societat del consum intel·ligent. El decreixement em sembla un camí perillós, sobretot perquè molta gent el confon amb la fi del treball i la societat de l’oci total, i això és impossible. La societat del benestar s’aguanta pel guany que fa en la productivitat de l’economia, per tant, la visió que apareix en el futur serà la d’un model contradictori com ja el comencem a construir avui: una part de l’economia es desenvoluparà a molta velocitat, amb molta tecnificació, innovació i investigació, i una altra sobreviurà al ralentí, amb baixos salaris i poc creixement. Els guanys de l’economia desenvolupada hauran de satisfer el benestar general, per la qual cosa, com més economia desenvolupada hi hagi, més rica serà la societat del benestar.
La dualitat es comença a veure arreu: Europa del nord respecte a Europa del sud, Espanya i Itàlia del nord respecte a les del sud… El que cal, doncs, és disminuir la dualitat tant com es pugui, traslladar economia de la zona no competitiva cap a la d’alta productivitat, fomentar la millora productiva al màxim d’empreses possible alhora que subvencionem prou llocs de treball de baixa productivitat per permetre donar feina als aturats. Això és, ni més ni menys, el foment a la dualitat de l’economia.

Un exemple el trobem en el model francès: promou una gran indústria avançada i manté amb subsidis els que es troben marginats. L’error del seu model, que ha mort d’èxit, ha estat no estendre la millora tecnològica i productiva a les pimes (que estan tancant) perquè ha necessitat tots els recursos per als subsidis. L’error ha estat subsidiar la persona en atur i en canvi no fer-ho al lloc de treball on podria anar, ha estat construir una base sindical bàsicament de funcionaris i de grans empreses que han acabat ofegant les pimes, l’error va ser, en fi, construir un ritme de treball de 35 hores tot just quan l’economia s’anava a globalitzar i havia de competir amb salaris baixos d’orient. El model francès ens hauria de servir d’exemple del que no s’ha de fer i cal evitar. El model alemany, per contra, s’ajusta a aquesta dualitat afavorint l’excel·lència de les pimes, amb llocs de treball molt qualificats, i alhora permetent la generació de llocs de treball de baix nivell. 
Podem discutir si la desigualtat que crea aquest model és excessiva o no, de si els salaris alts els hem de gravar amb el 50% o el 90% (jo estic d’acord a gravar en Messi i la Botin amb el 90%), de si la societat ha d’ajudar més o menys els més desvalguts, de si els salaris han de tenir un límit de desigualtat dintre una empresa (factor de 12 mesos del salari mitjà?)… El que no hem d’ignorar és que l’economia camina cap a una economia dual, i que la suma de les dualitats ha de ser superior a zero, i permetre un creixement suau que possibiliti a tothom tenir una vida digna, creant una societat amb una desigualtat mínima i raonable cap a un índex de Gini de 30, el que tenen els països escandinaus.