Vivim en temps de desconcert. Si passem revista als fets que ens han commogut en els darrers mesos hi trobem les atrocitats que es fan a la guerra de Síria, amb els degollaments mediàtics, l’atac a Charlie Hebdo a París, la caiguda de l’avió impulsada per Andreas Lubitz, i la matança de 148 joves estudiants a la Universitat de Garissa, a Kenya. Tot plegat té el mateix denominador comú: barbàrie i massacre. Ens costa entendre els fets i només actuem per la proximitat: vam fer manifestacions i molta discussió arran dels fets de París, però no hem dit ni piu de la matança de Kenya, donant importància quan els fets afecten la nostra tribu. Les coses que passen a un país pobre i africà, de raça negre, sembla que són normals allà tot i que no les puguem entendre des d’aquí. Un fenomen semblant s’observa en el cas del copilot de la companyia Germanwings: tot i les evidències clares que la caiguda de l’avió les va provocar el copilot, per Internet ha faltat temps per dir que es tracta d’un complot, que el pobre pilot és un bon jan que s’ha vist implicat en el desastre.
A tot això aquesta setmana hi hem d’afegir un altre fet preocupant: el descobriment d’una cèl·lula gihadista a Catalunya formada per catalans conversos preparada per fer una atrocitat. Tardarem temps per sortir de l’astorament d’aquesta troballa. Com pot ser que algú tan pròxim a nosaltres, format a les nostres escoles, que trobem als nostres carrers, que té pares, amics, nebots que podem conèixer… decideixi que la seva vida no té cap importància i que prescindeixi de tots els valors que li ha donat la societat que l’ha criat? La pregunta és més bèstia que quan ens la fem sobre individus del Magreb, de Síria, de l’Iraq o de qualsevol poble llunyà de l’Àfrica. Si bé en els casos llunyans no ens capfiquem per trobar explicacions, aquí estem obligats a fer-ho amb certa velocitat.
El fil conductor en tots aquests fets horribles és la nul·la estimació per la pròpia vida i per la dels altres. De fet, és tan brutal aquesta actitud, que ens deixa completament desarmats en no poder-ho entendre i en no tenir la millor arma sobre l’enemic com és la seva aniquilació. Com es pot fer por a algú que està decidit a morir?
Ens trobem davant un tsunami ideològic al qual no sabem com respondre. Quan multitud de gent posa de moda la creença que la vida no té significat o valor intrínsec, i que pot esdevenir un recurs estratègic per a altres fins… poca cosa hi podem fer. Observem com algú mata una altra persona perquè això no és dolent per si mateix o perquè no ho és per la seva moral. Veiem com certes persones arriben a la conclusió que l’individu singular no existeix perquè té una vida mancada de significat o valor. 
Ens apareix davant els ulls un món de bojos in crescendo sota la forma de suïcides que fan un favor als passatgers de l’avió, pensant que els allibera d’un món sense sentit, però també en forma de barbàrie amagada en forma de religió. Per tot això ens hem de preguntar les raons per les quals sorgeixen aquestes formes de bogeria a fi de corregir els arguments que les fonamenta i les impulsa.
Quan parlem de la forta crisi que ens afecta sovint cito un parell de fets que són els més greus: la gran desigualtat que estem creant i la manca d’esperança, sobretot pels joves. No és un fet nou en la història recent: la primera revolució industrial va generar el mateix resultat, una enorme desigualtat social sense esperança per a la majoria de la gent. La política i l’economia no van saber resoldre aquell efecte i va acabar amb el naixement del comunisme i l’anarquisme, amb la revolució bolxevic a Rússia, amb la primera guerra mundial, amb la guerra civil espanyola i amb la segona guerra mundial. Només el canvi de rumb ideològic, amb el naixement de la socialdemocràcia que va disminuir la desigualtat, va permetre tres dècades de fort creixement econòmic i pau social. Per tant, la història hauria de servir per no caure en els mateixos errors del passat. Soc escèptic en aquest aspecte, perquè estic acostumat a veure actuar quan els fets ja són greus: fins ara la humanitat no sap anticipar i actua quan ja és tard.

El pitjor que s’ha fet en la crisi econòmica que estem patint és no donar un relat creïble, pensar primer que era un fenomen passatger i transitori, i després apostar-ho tot a la austeritat que s’havia de creure sí o sí, sense aportar raons que ajudessin a acceptar els sacrificis. Serà per culpa d’una classe política mediocre, per uns economistes que no veuen enllà (ni beuen en la història en aquest cas), per uns generadors d’opinió que no tenen una visió àmplia del món… sigui el que sigui, el cas és que la crisi econòmica i la revolució tecnològica ens han deixat orfes d’objectius i d’esperança, empenyent-nos a la pèrdua de valors total, a la més brutal indiferència, a la manca del mínim respecte per a la vida, a la negació de l’individu, a desmentir el món com a tal, a la destrucció per fer una deconstrucció, en fi, a la fascinació pel no res i per la mera desaparició.
És urgent corregir els desequilibris econòmics que generen tanta desigualtat i construir un relat que doni esperança a tants milions de persones que fa anys que han desconnectat fins el punt que apareixen com a bojos davant els nostres ulls.