Aquest u de maig s’ha posat sobre la taula el debat sobre si el creixement de l’economia espanyola significa la fi de la crisi i si serà suficient per crear prou treball per resoldre el drama de l’atur.
Anem a pams. L’economia espanyola creix de forma sostinguda a partir d’haver tocat fons al gener de 2013 i de forma positiva a partir del mes de novembre del mateix any, cosa que no ha estat suficient per crear prou treball. La tasca era gairebé impossible perquè l’economia havia perdut el 9% del PIB en forma de defunció d’empreses, i crear teixit nou és molt difícil i lent quan només has recuperat el 2%. Falta encara recuperar un 7% per arribar a la situació anterior a la crisi. Per tant, primera conclusió, l’economia creix de forma sostinguda. Ara anem per la segona qüestió, per què no crea treball? Perquè, tal i com vaig dir en un article fa dues setmanes, el treball i el creixement del PIB tenen histèresi, aquell fenomen pel qual la pèrdua de llocs de treball associada a la baixada del PIB no retorna per la mateixa corba, necessita crear nou teixit econòmic amb diferents llocs de treball dels que hi havia hagut. Si mireu el gràfic observareu que el treball va baixar a mesura que l’economia davallava fins que es va frenar a finals de 2012. Llavors l’economia va redreçar la situació, amb caigudes cada vegada més suaus fins que a finals de 2013 va arribar a creixement zero. És a partir d’aquest moment quan s’ha tornat a crear treball de manera que petits augments del PIB han significat millores en el mercat laboral. Vull recordar aquí que abans no es creava feina fins que l’economia arribava a un creixement del 3%, i ara ho ha fet amb augments de l’1%, efecte de la reforma laboral. Per tant dues conclusions més: hem creat treball quan el creixement ha estat positiu i ho hem començat a fer amb augments del PIB molt petits.

El creixement es deu a les mesures de Mario Draghi amb la inundació de diners i a la baixada del petroli? Rotundament no, es deu a haver fet els deures prèviament. França, per citar el país que no els ha fet, creixerà aquest any l’1,5%, mentre que Espanya el doblarà. El creixement induït pels deures fets és del 1,5% i l’altre 1,5% aproximadament es deurà a les mesures del BCE i al preu del petroli. Per tant el creixement espanyol, i sobretot el català, es deu al sector exterior, al turisme i a l’exportació, que a partir del 2013 aporta un superàvit de prop de 25.000 milions d’euros. L’economia espanyola es va tornar competitiva arran de la contenció salarial després de la segona reforma laboral, fet que va permetre vendre serveis i productes a l’exterior, equilibrant dèbilment la poca demanda interna. La millora competitiva és el principal actiu que ara té l’economia, per la qual cosa seria una bajanada liquidar-la a la primera de canvi. La posició internacional de la nostra economia és un camí positiu en el qual cal aprofundir i persistir, tant des de l’exportació industrial com en els serveis. És la direcció que crea treball de llarga durada i de nivell. 
Parlem ara de les dues reformes laborals. La primera la va fer el govern Zapatero al juny de 2010 al dictat de Brussel·les i la segona, el govern Rajoy el febrer de 2012 al dictat de l’Ibex. L’efecte de la primera reforma sobre l’economia va ser nul. Observant el gràfic de la variació de l’atur i la variació del PIB en percentatges es veu com ambdues variables anaven completament lligades des de l’inici de la crisi, és a dir, si l’economia perdia un 3%, el treball també. La primera reforma no va fer moure aquest acoblament dels dos fenòmens, però a partir de la segona reforma del 2012 les corbes es desacoblen, essent més positiva la corba de treball que la de la variació del PIB, una mostra clara que el seu efecte era l’esperat, creant més treball a partir de creixements baixos de l’economia. 
Com que la xifra d’aturats és tan gran, és molt difícil veure aquests efectes, sobretot si el que ho ha de veure és una persona que fa dos o tres anys que està fora del sistema. A partir d’ara es pot afirmar que a final d’any els aturats enregistrats seran de prop de 4.100.000 quan a desembre 2014 eren de 4.450.000. El govern diu que en lloc de 350.000 llocs de treball que s’haurien creat amb el ritme natural que portava l’economia seran 600.000 llocs, cosa que fa pensar que aquest plus vindrà de la construcció. Fa por entrar en una nova bombolla immobiliària perquè pot espatllar el teixit competitiu que hem creat durant la crisi i ens enfonsaria definitivament al pou.
Ara dues qüestions més: arribarem a donar treball a tots els aturats? No ho crec, per un costat, hi ha una disfunció entre els llocs de treball que es necessiten, amb formació professional i amb personal tècnic, fruit d’una economia cada vegada més tecnològica, i l’oferta de feina. Això només ho resol l’escola des de primària fins a final de secundària i de formació professional, per la qual cosa és aquí on el país ha d’invertir de forma notable i urgent. En el món de l’empresa ja s’ensuma que s’haurà de recórrer a operaris de formació professional dels països de l’Est o d’Àsia. L’altra qüestió és si arribarem a baixar mai dels 3 milions d’aturats. La meva impressió és que no, que, si no hi posem molta imaginació i esforç, canviant el model econòmic per un de dual, no travessarem aquest llindar.
Finalment queda una altra qüestió: en el futur l’economia serà capaç de crear treball per a tothom? Ho deixarem per un altre dia. Avui tocava la histèresi.