Sabem que la barbàrie és consubstancial al gènere humà: la història ens ho ha ensenyat en múltiples ocasions. La modernitat que pensem que hem creat els últims 20 anys -a partir de 1999 amb la caiguda del mur de Berlín- ens ha fet creure que havíem acabat amb la intolerància i amb l’horror però, ai las, el veiem reaparèixer en un món que es troba cada vegada més desorientat. Ens pensem que tothom escolta el discurs de l’altre, tant si és d’un savi o d’un erudit -al que s’escolta amb respecte-, com si és d’un humorista -al que s’escolta amb desconcert-, o com si és d’un racista -al que s’escolta sense respecte-. La modernitat que hem creat en els darrers anys és una modernitat sense límits, que parteix de la idea que tothom és tolerant i bona persona, que l’ascensor social és universal, que tard o d’hora arribarà a tothom, que no hi ha guetos o fam pel fet que no ho els mirem, que la desigualtat és un concepte sociològic… tot plegat és fals. De fet hem creat un miratge al qual hem dit modernitat, embolcallat amb un munt de tecnologia, ens hem posat en un viatge cap a no sabem on i amb una velocitat cada vegada més elevada, amb una acceleració prodigiosa. El resultat d’aquest trajecte que hem engegat és el desconcert i la incapacitat de la societat d’adaptar els seus hàbits, costums, normes socials i lleis als nous temps, als nous problemes que es posen. Les notícies es viuen arreu del món a temps real, amb una profusió d’imatges immensa, el capital es mou d’un costat a l’altre del món en mil·lèsimes de segon, els productes es mouen sense discreció per tot arreu, i les persones s’intercanvien països de forma alarmant, saltant d’un indret a l’altre com aquell que juga a la oca. Els llocs de treball comencen a ser efímers, gairebé volàtils, les grans empreses ja no paguen impostos deixant els estats sense pressupostos i la tecnologia amenaça en deixar la feina només per als programadors. Tot queda superat per la velocitat del camí de la modernitat: les lleis, l’ètica, la religió, els costums socials, els productes, els serveis, l’ensenyament…

No és d’estranyar que hi hagi al món grups que es neguin a fer aquest camí, amagats sota una pantalla de religió que no diu el que ells diuen que diu. La ideologia islamista no accepta fer aquest camí i lluita contra ell amb tota l’energia i mitjans que té, amb la màxima barbàrie possible. La reacció d’occident ha estat la de fer front a aquests moviments, la de plantar la cara, intervenint a Iraq i a Afganistan, cosa que encara ha espatllat més les coses. Potser sí que les intervencions a Líbia i a Mali han estat més positives que no pas si no s’haguessin fet, però totes les altres han tingut resultats molt més dolents que no pas si no hi hagués hagut intervenció. En conclusió, és millor ajudar des de la rereguarda, subministrant material als opositors locals enlloc de participar directament en els conflictes islàmics.

Però de tot plegat podem aprendre que el camí de la modernitat ha desmuntat massa estructures i mecanismes que donaven seguretat als estats. Em refereixo al control de les persones i dels productes per les fronteres i a la facilitat per trobar finançament per comprar armes. Fa anys, per anar d’un país a un altre es necessitava passaport, que sovint era segellat a l’entrada d’un país. Si un document portava el segell de Rússia o de Cuba, per exemple, el control era més intens, car l’individu esdevenia directament sospitós. Si ara fem un control del seguiment de països, amb passaport segellat o amb control dels avions que s’agafen, es podrà resoldre el problema del retorn de joves entrenats en la guerra de Síria. Abans els contenidors tenien control un a un i es segellaven una vegada passada la inspecció. Ara els contenidors s’inspeccionen aleatòriament i poden portar kalàixnikov, míssils o tancs, sense gaires problemes. Abans les rendes del petroli permetien als territoris que en tenien ser rics i viure bé, però a partir de l’any 2007 les rendes permeten comprar mig món, fer les bestieses que facin falta, com finançar grups terroristes a l’engròs amb material militar sofisticat.

Veureu que estic a favor de controlar la velocitat del procés de modernització, d’evitar la manca de control sobre el que està passant, fent un retorn a la seguretat dels països en base al domini de les fronteres, no deixant el comandament exclusivament als serveis d’intel·ligència. Control de la itinerància de persones, inspecció de tots els contenidors fronterers, fre en la transacció de capitals -taxa Tobin-, revisió en la fiscalitat dels robots, i el manteniment dels preus del petroli baixos a partir de polítiques energètiques adients, com ara la taxa de carboni intensa que penalitzi de forma important als combustibles fòssils, són algunes de les mesures que s’haurien de prendre per frenar l’acceleració del procés.

Tot plegat ha de ser fruit d’un consens entre la Unió Europea i els Estats Units, d’una política proactiva cap al control de la globalització i de la nova revolució industrial. Cap país petit pot fer gran cosa al respecte, com tampoc ho pot fer un bloc sol.

El pèndol de l’economia mundial torna a estar a occident, la qual cosa permet tornar a agafar el control de la situació. Cal aprofitar-ho per corregir la deriva global i acabar amb el desconcert general.