Després de superar l’escull del 9-N, el procés català es troba sotmès a una catarsi, a un període de reflexió i discussió per trobar de nou el camí adequat. A part de les diferències entre partits per veure quin és el millor camí a fer, l’arribada del fenomen Podem ha aportat confusió a tot plegat. Si ja se sabia que una votació es podia guanyar de forma molt justa, que mancaven 250.000 vots per estar segurs, la vinguda de Podem a Catalunya ha sotmès el procés a encara més incertesa, deixant entreveure una pèrdua de vots sobiranistes i fent més difícil una victòria en una votació plebiscitària.
Molts dels que hem defensat la necessitat de sortir d’Espanya ho hem fet a partir del convenciment que no es podia modernitzar el país, sortir d’una societat corrupta, mantenint l’estatus actual amb Espanya. Sabem que cal una separació definitiva o un trencament total que porti a una negociació de tu a tu. Partint d’aquesta premissa, molts havíem pensat que primer calia fer el pas sobiranista amb la màxima unitat possible, i després vindrien noves eleccions per triar el model de política que es volia. És cert que molta gent exigia conèixer les raons que justifiquen sortir d’Espanya abans de donar el seu vot, però semblava que era més clar no barrejar continguts ni baralles partidistes pròpies de qualsevol elecció. Vet aquí, però, que l’arribada de Podem ha capgirat tot això. Podem arreplega tots els que volen canviar l’statu quo, tota la classe dirigent -la casta, en diuen ells-, fet que entra en competició amb el sobiranisme que vol marxar d’Espanya també per canviar.
Aquest fenomen obliga les forces catalanes a canviar l’estratègia i a explicar amb detall el o els programes socials i econòmics que justifiquen la separació d’Espanya. La complicació és evident: és impossible un programa de govern consensuat entre CiU, ERC i la CUP, però alguna mena d’aproximació s’hauria de fer. Per exemple, consensuar un programa de mínim comú denominador, explicant on es destinarien els 10.000 milions que recuperaríem del dèficit fiscal, com es faria marxa enrere en les retallades de salut i ensenyament, com es destinaria part del pressupost per finançar llocs de treball impossibles, com es rellançaria la producció d’energia renovable, com es potenciaria la logística en transport de mercaderies, com es definiria l’atenció a la dependència, com quedaria la flexiseguretat, com es definiria el Banc central català… Estic segur que un programa així pot ser consensuat si hi ha prou generositat entre els partits sobiranistes, essent l’única forma de fer front al programa de Podem, que per altra banda segurament presentarà un munt d’incongruències fàcilment criticables.
Les eleccions gregues esdevindran una prova per a Podem. Si l’esquerra alternativa de Syriza, partit homònim de Podem a Grècia, guanya les eleccions del 25 de gener, pot acabar d’aixecar definitivament Podem… o en cas contrari també pot enfonsar-lo directament. Tot dependrà de com sàpiguen resoldre l’enfrontament amb les seves fonts financeres: si el contenciós el resolen amb un pacte amb la troica UE, BCE i FMI que permeti continuïtat a Grècia, Podem en pot sortir enfortit. Per contra, si l’enfrontament és virulent i Grècia es queda sense poder pagar el mes de febrer, portant a la ruïna el país, sortint de l’euro, Podem ja pot anar dient adéu a les possibilitats d’arribar al govern. Els resultats de Grècia, doncs, són vitals per a la definició del procés català, i potser faria bé el president Artur Mas d’esperar-ne l’evolució fins al mes de febrer. Per altra part, aquesta espera perjudica greument Oriol Junqueras, que mostra dia a dia una degradació física preocupant, ancorat en un discurs repetitiu i monòton. He demanat fermament als assessors d’ERC que es preocupin més de la imatge del seu líder si realment volen tenir un paper important en el futur del país. Si Mas troba bé esperar esdeveniments per definir amb més precisió el procés, Oriol Junqueras ha d’aguantar la pressió. Si no la pot aguantar no cal que continuï, perquè el que ve més endavant encara serà més fort.
Mentre esperem què passa a Grècia, dimecres dia 7 un grup de deu juristes presentarà oficialment l’esborrany de constitució per Catalunya. Serà un esdeveniment molt important, el primer que mostrarà amb detalls les raons per les quals ens volem separar d’Espanya: construir un país amb menys polítics, amb sous acotats per llei, sense exèrcit (aquesta passa per l’esquerra a Podem), amb una administració transparent com la de països moderns, amb una república amb president no ?executiu, amb el català com a llengua oficial i el castellà com a cooficial…
S’hauria d’aprofitar el debat que s’obrirà a partir d’aquesta presentació per acabar d’arribar a un consens pel programa de comú denominador pels primers cincs anys del primer govern català.

Si reflexionem sobre tots els elements anteriors podem arribar a la conclusió que els temps ja no són ni líquids, són gasosos, amb velocitats i canvis de formes continus, que demanen líders segurs, amb una imatge serena, sense nervis. A partir d’aquí la societat civil potser continuarà aportant valor al procés, com ara la constitució, més endavant potser el programa de consens. Calma i passem el gener, que és gèlid.