Des de fa un parell de mesos s’ha engegat un debat sobre si l’economia està en recuperació o no. Els polítics que estan al govern diuen que sí, que la recuperació ha començat, mentre que els que estan a l’oposició diuen que no, que la recuperació no arriba al carrer. De fet aquest és l’argument que preval: podrem parlar de recuperació de l’economia quan es noti al carrer, és a dir, potser mai.
He explicat anteriorment en aquest espai que Espanya va tenir la mala ocurrència de comprar molt més que no pas va vendre durant tretze anys -des de setembre de 1998 fins a maig de 2012- fruit d’un model econòmic basat en l’especulació i l’endeutament. En total el desequilibri va ser de 392.500 milions d’euros, un 37% del PIB. És molt important tenir en compte que l’origen dels problemes de la nostra economia neix d’aquest fet per tal de no tornar a prendre decisions errònies pel que fa al consum intern. Si vam comprar més que no pas vam vendre a l’exterior va ser perquè l’economia va deixar de ser competitiva, i amb béns i serveis no competitius, com més creix el consum intern més s’importa, fent el forat cada vegada més gran. Per tant només queda la solució de créixer venent més a fora i comprant menys, cosa que fem des de 2012. Des de llavors el saldo exportador de béns i serveis és positiu, amb un total acumulat fins al mes d’octubre 2014 de 66.799 milions d’euros, la xifra equivalent a la del saldo negatiu acumulat des del setembre de 1998 fins al febrer de 2003. És a dir, tot just hem recuperat fins al 2003, quedant encara per recuperar la part més important dels anys de la bombolla immobiliària. Si continuem així, per recobrar els 325.000 milions que encara devem (sense comptar els interessos), a un ritme mensual mig de 2.000 milions de superàvit mensual, farien falta 162 mesos, uns 13,5 anys, arribant a l’any 2028.
Els moviments que fa l’economia global milloraran el ritme exportador i els serveis turístics de forma notable, per la qual cosa l’equilibri de l’economia es pot avançar considerablement, potser no gaire més enllà del 2020. Per un costat la baixada del preu del petroli farà que guanyem 170 milions de superàvit mitjà cada mes, alhora que millorarà el poder adquisitiu dels turistes que ens visiten, penalitzant el turisme en àrea dòlar. Per un altre costat la baixada de l’euro respecte al dòlar en pocs mesos, d’1,36 a 1,15, millora la competitivitat dels productes europeus en un 15% front als asiàtics i els nord-americans. Els deures que ha fet la indústria i el turisme en els darrers tres anys faran possible que aquest ritme s’acceleri, però en cap cas ens indiquen que això ja ha passat i podem tocar les campanes. Ni permet tan sols pensar que la solució d’augmentar el consum intern sigui una solució raonable sense frenar el superàvit exterior: el risc és que un augment de consum intern augmenti de forma no volguda la importació de productes en un ritme més fort que el de l’exportació.

La percepció en el món econòmic és que les persones i les empreses que treballen sobre l’exportació tenen perspectives bones sobre l’economia. Per a elles la recuperació ja ha començat, però per a la resta de la societat res s’ha mogut i les expectatives romanen igual, sense esperances. De fet, el que ha començat és un període en el que les desigualtats seran cada vegada més grans si no neixen noves formes de compensar-les. Les receptes que l’economia ha aplicat en la seva història no són adequades per resoldre el nou problema de desigualtat, per la qual cosa seria desitjable assajar-ne de noves, fer un camí prova i error, per tal de trobar la recepta definitiva que resolgui la perspectiva de futur que s’albira des d’ara.
Es pot observar que l’avaluació de la tendència de l’economia pot ser positiva si es fa des del costat exportador o negativa si només es mira l’atur, però mai hem de caure en el catastrofisme -com fa Niño Becerra quan diu que la baixada del petroli no servirà per a res- ni en la desesperació que porti a abandonar la lluita per millorar la societat. El meu criteri és que serem capaços de recuperar la riquesa perduda durant els bojos anys immobiliaris, que esdevindrem exportadors nats, però que no serem capaços de crear el treball suficient per acabar amb l’atur.
Una cosa és resoldre el forat econòmic i una altra adaptar-se a una economia que ja no funciona amb els paràmetres d’abans, creant treball de forma proporcional al creixement del PIB. Si abans amb un creixement del 3% Espanya era capaç de crear més de 500.000 llocs de treball, ara potser només en crearà 300.000. La nova economia demana una formació laboral que no tenim ni tindrem en un temps prudent i una adaptació a unes formes de vida diferents que permetran viure amb menys ingressos.
L’economia que ve és una economia que, encara que en els propers anys creixi, no sabrà augmentar el seu PIB, alhora que disminuirà les despeses, és a dir, mantindrà el poder adquisitiu sense augmentar els ingressos. Tota una revolució que farà que potser tinguem per sempre més la sensació que la crisi és eterna.