Feia dos anys que esperava la notícia d’aquesta setmana. Durant aquest temps he escrit aquí, i també en el llibre que vaig publicar recentment, que calia fer reformes abans de donar més crèdit a l’economia. Jo, molt ingenu, vaig creure que Alemanya permetria impulsar l’economia europea una vegada s’haguessin fet les reformes necessàries per tornar la competitivitat a les economies del sud. La meva ingenuïtat també em va portar a creure que França i Itàlia farien les reformes, practicarien l’austeritat que els havia de retornar la competitivitat perduda. Amb el temps, he constatat que a Alemanya ja li anava bé el que succeïa, exportant com mai i finançant el sector públic amb bons que fins i tot es venien, de vegades, a preu negatiu. Per què havia de canviar la política monetària europea si tot li anava sobre rodes?
A la vida res és etern i les dues àrees exportadores d’Alemanya han punxat: la Xina perquè se li acaba l’efecte de vas comunicant i ara ha de començar a rutllar amb el seu propi esforç una vegada s’ha apagat l’enlluernament inicial, i Rússia perquè té un greu conflicte amb Ucraïna i ha estat subjecte de sancions comercials que han frenat el seu creixement. El resultat ha estat que l’economia alemanya s’ha aturat i ha propiciat que els ortodoxos de l’economia hagin d’acceptar que cal un impuls monetari per fer anar l’economia europea. És aquí on Mario Draghi ha actuat molt ràpidament, rebaixant el preu del diner al mínim històric de 0,05% i anunciant que injectarà 400.000 milions d’euros als bancs perquè els prestin a l’economia real.

Perjudica algú aquesta mesura? Els estalviadors, que veuran poc remunerats els seus comptes, i els importadors, que veuran augmentar els preus dels productes que entren de fora la zona euro. Però tota la resta de l’economia es veurà afavorida per aquestes mesures, sobretot els països que han fet els deures i han recuperat part de la competitivitat. 
Donar impuls creditici a l’economia traurà pressió als governs de França i d’Itàlia per fer les reformes que han de fer, però és la oportunitat que necessitava l’economia d’Espanya. La devaluació interna que ha fet l’economia catalana la ha impulsat a exportar de forma notable, efecte que s’havia frenat durant tot el 2013 i 2014 per l’enfortiment de l’euro front el dòlar. La nova mesura tornarà a augmentar l’exportació fora la zona euro alhora que frenarà el consum d’energia per encariment dels preus de petroli i de gas. 
Aquests dies veiem com costa molt crear nous llocs de treball. El fet és que amb la crisi immobiliària Espanya va perdre el 30% del teixit econòmic, deixant un forat que és difícil reomplir. Per tant hi ha dues solucions: o bé creem noves empreses per omplir el buit, o bé les que han quedat creixen fins cobrir-lo. Aquesta darrera opció és més ràpida que la primera, tot i que no podem abaixar la guàrdia en el foment de la nova emprenedoria perquè és sobretot tecnològica i de futur.
Per tant ens trobem en un moment de la història de l’economia a casa nostra especialment adequat perquè les pimes puguin invertir. Si les empreses presenten bons projectes trobaran finançament a bon preu per poder invertir, per augmentar la seva producció i la qualitat, i exportar arreu del món. És el gran moment de l’economia catalana des dels anys 60, que ha de permetre resoldre el greu problema de la petita mida de les empreses catalanes i ha de possibilitar la generació de llocs de treball.
Aniria bé que l’administració apuntés en la mateixa direcció, construint amb més velocitat les infraestructures que ajuden a transportar les mercaderies, com l’eix del mediterrani o el centre ferroviari de Vilamalla. Com que ja no espero massa del sector públic, dijous vaig anar a veure el centre ferroviari de Saint Charles a Perpinyà per observar les alternatives privades al transport de mercaderies que haurien de resoldre aquests eixos públics que encara no s’han construït. Allà vaig descobrir que cada dia surt un tren de mercaderies que va a Toulouse, un altre que va a Paris, i un que va a Lille. Des d’aquesta última ciutat es pot continuar fins a Anglaterra i fins els ports d’Anvers i de Rotterdam. Cada setmana també hi ha dos trens que van fins a Lió. El trànsit del centre va ser de 10.000 tones l’any 2013 i esperen que sigui de 25.000 enguany, per una capacitat màxima de 110.000 tones. Doncs bé, si aquesta via és la que hem de fer servir per gairebé tota l’exportació, tenint en compte que el potencial exportador de la nostra empresa és avui entre 10.000 i 20.000 tones anuals, podríem arribar a ser el primer client d’aquesta infraestructura. Saint Charles es troba a 82 km de Besalú, mentre que el port de Barcelona es troba al doble de distància. 
L’evolució de l’economia mundial va a una velocitat elevada, essent imprescindible no perdre cap oportunitat. Això demana ser àgil, tenir els plans estratègics a punt i en modificació permanent, tenir projectes preparats per llançar… en definitiva, tenir els equips de gestió en tensió per poder aprofitar el moment en majúscules, allò que en economia es diu momentum.
La cançó diu “ara és l’hora catalans” i jo la modificaria en aquest moment per “ara és l’hora dels empresaris catalans”. Mario Draghi s’ha convertit en l’únic home europeu d’estat, l’únic que mira pels interessos generals d’Europa. A ell li haurem d’agrair el moment que obre a la història de les nostres empreses. Aquesta és l’altra cara del procés, que ha d’anar de la mà del polític.