A poc a poc, com en qualsevol projecte, anem resolent les incògnites del procés que Catalunya ha emprès. Al principi es va dir que era impossible que hi hagués cap separació perquè les vendes catalanes a Espanya patirien, després que Catalunya quedaria fora de l’euro, de la UE i de la galàxia… per finalment dir que totes les mesures per evitar-ho estan preparades, una manera de dir que, si cal, es farà ús de la força. Una rere l’altra hem anat resolent les qüestions que es plantejaven, diluint les pors i trobant els raonaments per combatre-les. Tant és així que el moviment a favor de sortir d’Espanya ha esdevingut una forta onada social, un mainstream potent que actua com una moda i que fa dir als contraris que es tracta d’autoritarisme, de nazisme. És clar que, qui diu això, sovint ha begut en entorns feixistes del general Franco i ho diu perquè és amb el que sap comparar. Vegi’s Cospedal i Monago.
Arribats on som ara, la nova qüestió a resoldre és: democràcia o legalitat? Els polítics de Madrid i alguns opinadors catalans argüeixen que no es pot incomplir la legalitat vigent, però si mai no s’hagués trencat la legalitat encara estaríem a l’època feudal o, més encara, en la prehistòria, on aquell qui tenia la força tenia la raó. Per progressar s’ha de trencar alguna cosa, sense perdre de vista que la línia que evita el descontrol del nostre sistema polític és molt fina.
Per altra banda hi ha el concepte de democràcia, el valor del que vol la majoria. Preval la majoria d’Espanya sobre la de Catalunya? Quin és el grup homogeni, el català o l’espanyol? Dijous vam veure que un gruix molt important de la societat catalana s’identifica entre si, se sent bé defensant coses comunes, és a dir, se sent nació. Per tant, és normal que vulgui cenyir la democràcia al seu espai social per sobre de l’espanyol i de l’europeu. Però les coses encara van més lluny quan s’analitza la qualitat de la democràcia i es revisa com actua la majoria espanyola sobre la minoria catalana, persistint en voler aigualir la identitat catalana dins l’espanyola o en captar en excés recursos econòmics de Catalunya, aprofitant que la resta d’Espanya sempre tindrà majoria política perquè Catalunya representa només el 16% de la població. Els polítics i els intel·lectuals espanyols -amb alguna excepció- tenen una idea de la democràcia força primària, que no té en compte valors actuals com la transparència i el respecte per les minories.

La legalitat espanyola possibilita que el Govern pugui fer interpretacions esbiaixades i saltar-se les lleis una vegada rere l’altra. Ho fa, per exemple, quan incompleix la disposició addicional tercera de l’estatut dient que ara no hi ha fons, quan ha de refer el sistema de finançament de les comunitats i diu que ara no li va bé, quan decideix quina part del dèficit redueix cada administració -quedant-se la porció més gran-, quan legisla en matèria energètica de forma barroera trepitjant tothom amb lleis retroactives, trencant compromisos anteriors… La forma de governar de l’administració espanyola és la de trepitjar constantment les minories, la de no fer res per consens, la d’afavorir els interessos dels seus, la de no guardar les formes, la d’arbitrarietat. Aquesta legalitat s’aguanta amb pinces perquè sovint és injusta, no equitativa, avassalladora… en definitiva, no hi ha cap possible llei que justifiqui aixafar contínuament les minories amb mesures per afeblir el català o xuclant de forma permanent el 8% del PIB català. No és, doncs, difícil qüestionar la necessitat de sotmetre’ns a una legalitat tan barroera. Cal afegir també el control que un determinat partit fa de la justícia, tant dels seus òrgans de control com dels tribunals superiors. La democràcia no es pot basar en el control final del poder de la justícia i a Espanya això fa molta pudor.
Ara cal veure quin és el millor moment per trencar la legalitat. Si la llei per votar el 9-N i el decret posterior són anul·lats pel govern de Madrid, persistir a convocar la consulta pot portar a fets que no convenen al procés català. Per exemple, a enfrontaments amb la policia, o a una anul·lació del parlament català, fet que impediria cap votació posterior.
Xavier Sala i Martín ha explicat la necessitat que la opinió internacional capti amb claredat la voluntat de la gent de Catalunya en la separació d’Espanya en una votació, dient que només hi ha una bala a la recambra. És a dir, si se salta la legalitat per forçar la consulta del 9-N, pot passar que no hi hagi cap oportunitat per fer eleccions plebiscitàries. Per tant, l’opció més eficient seria la de no persistir en la consulta del 9-N quan s’invalidi legalment i organitzar unes eleccions plebiscitàries amb una llista única que promogui una declaració unilateral d’independència i la posterior confecció d’una nova constitució catalana. És clar que, si encara volem ser més eficients, aquest pas s’hauria de fer després d’estar segurs que l’agència tributària catalana té la capacitat suficient per recaptar el primer mes de la seva constitució els 5.000 milions que es necessiten per pagar els funcionaris i els pensionistes.
A poc a poc es va desgranant el camí que s’aguanta per l’energia que aporta el moviment del carrer, pacífic, transversal i organitzat. Si continuem essent organitzats i actuem de forma intel·ligent i unitària, arribarem a la meta. Ara tocarà la desobediència pacífica.