Aquesta setmana he rebut la visita del nostre millor client francès. Es tracta d’una indústria que té nou centres distribuïts per tot el territori veí, amb capital en mans de descendents espanyols i amb una xarxa comercial de 250 persones especialitzades a aconsellar els seus clients en temes d’higiene. El seu principal mercat és la sanitat francesa i la indústria agroalimentària. Per a nosaltres és un client especial perquè encaixa amb la nostra manera de fer, el nostre afany de crear productes més barats, de qualitat i més sostenibles. Aquest és, de fet, l’únic client regular del nostre producte estrella: el paper tissú d’una sola capa.
La seva visita ha coincidit amb el canvi de govern a París. Sempre parlo amb els clients francesos de la situació econòmica de França, d’Espanya i d’Europa. Aquests em van dir directament que el país no té polítics valents per prendre decisions, que la política es fa només a curt termini, mirant les properes eleccions. Es van interessar per l’IVA que hi havia a Espanya, conscients que ells també l’hauran d’apujar. Un altre client, la seva competència, molt més xovinista, sempre em retreu que li digui que França haurà de fer els deures. És dels francesos orgullosos, patriotes, que pensen que les seves finances s’arreglaran soles, per art de màgia. És ell el que ens proposa que anem a fer una fàbrica al costat de la seva empresa, tot un sacrilegi per a qui coneix els costos de fabricació a França. “Et faig la fàbrica a Besalú i munto un sistema logístic per enviar-te la producció, és molt més senzill que fabricar a França”, li dic.

El país veí ha arribat al límit del seu model, amb un pes del sector públic del 57%. França havia dissenyat un patró que el feia menys vulnerable als vaivens de l’economia mundial, amb un sector públic molt fort i eficient, independent del que passa a fora. Així, quan l’economia estirava fort, el creixement era moderat, però quan les coses anaven malament, el descens també era suau. Es pot dir que tenien una economia modulada, amb corbes suaus, molt sofisticada, que senzillament ha mort d’èxit.
El problema de França és que el pes enorme del sector públic ha propiciat que l’esquema sindical sigui també funcionarial, tenint com a conseqüència salaris molt més alts que els alemanys i a distància astronòmica dels d’Espanya i d’Itàlia. A això cal afegir el tema de les 35 hores, una mesura que va implantar Martine Aubry el febrer del 2000 amb la hipòtesi de repartir el poc treball que hi havia. L’acció podia ser raonable en una economia tancada, però va ser fatal en una economia que es va mundialitzar completament i ara ha de competir amb l’exterior. El resultat de tot plegat és que França no és competitiva en gairebé cap sector, només en l’aeronàutic. El saldo exterior francès és negatiu respecte a gairebé tots els països i els pocs que tenien un saldo comercial positiu amb el país veí, com Espanya, han deixat de tenir-lo a partir de la crisi del 2009. El cas espanyol és punyent perquè històricament el saldo entre ambdós països sempre era favorable a França. La inversió del saldo els fa molt mal, perquè ha servit per evidenciar que ells són el millor client d’Espanya no només en productes agroalimentaris, sinó també en productes industrials i en serveis.
Per tant el nou govern està abocat a haver de canviar de model, no té cap marge de maniobra que no sigui copiar les mesures d’austeritat que han pres abans Espanya, Portugal, Irlanda i Grècia. Haurà de fer la devaluació interna que han fet tots aquests països, congelant salaris, trencant l’esquema de les 35 hores, retardant l’edat de jubilació -que Hollande ha retornat als 60 anys-, incrementant l’IVAÉ mesures que porten a una contracció de la demanda interna, l’únic impuls al creixement francès, i per tant a una frenada en sec de l’economia.
El moment que viu França no és igual que l’Espanya dels anys 2010 i 2012. El moment actual té les espatlles guardades per Mario Draghi quan va dir que faria el necessari perquè l’euro no s’enfonsi. Per tant, la prima de risc francesa no patirà com ho va fer l’espanyola, i no hi haurà més pressió sobre el govern. Per altra part, gaudirà de la política expansiva que engegarà el Banc Central Europeu per dinamitzar l’economia europea. França gaudirà d’un programa d’inversions europees, cosa que disminuirà la patacada econòmica, fent més lleu l’aterratge. Malgrat tot, la polèmica està servida, amb uns sindicats acostumats a guanyar sempre amb mobilitzacions al carrer, amb una població acostumada a rebre assistència, amb uns drets adquirits molt forts i amb un orgull tocat pel declivi recent. Els francesos han deixat de creure en ells i han perdut pes al món en tots els àmbits, cultural, polític i econòmic, però se’n sortiran perquè el debat el fan bé, l’anàlisi és el correcte i les mesures d’impuls les tenen clares. En aquest aspecte ho fan millor que Espanya, on l’anàlisi encara no és el que hauria de ser, on encara no hi ha les mesures per fer créixer l’economia a no ser el clàssic retorn a l’especulació immobiliària.
França sap que ha d’atrapar la pèrdua de competitivitat. Ho farà amb la congelació salarial, amb el trencament de les 35 hores i amb la baixada en les cotitzacions socials a les empreses, un cost de 30.000 milions que el Govern ja ha assumit. El seu problema només és l’enfrontament al carrer. Aquest serà el focus dels pròxims mesos.