En els darrers anys en el món empresarial s’ha fet famosa la paraula disrupció. La disrupció és l’acció de fer un trencament, una ruptura. La majoria d’exemples sobre disrupció en el món econòmic provenen de les noves tecnologies. Per exemple Steve Jobs va ser un gran disruptor quan va desenvolupar l’ordinador personal, quan va comercialitzar el ratolí i les icones de l’escriptori o quan va popularitzar l’ús del dit com a punter per les pantalles dels telèfons intel·ligents. Va ser tan trencador que va canviar la cultura i l’economia mundial.
El president de Finlàndia va dir fa poques setmanes que aquest senyor havia destrossat tota l’economia de Finlàndia: primer amb la crisi de la premsa de paper i dels llibres, i després amb el l’iPhone. La crisi de la premsa escrita va fer tancar bona part de la indústria paperera finlandesa, un dels principals sectors de la seva economia, i l’iPhone va enfonsar Nokia, fins llavors l’empresa tecnològica finlandesa per excel·lència. Quan explicava això al meu fill em va respondre, “i d’aquí poc ho dirà el president de Suïssa”, donant per fet que el nou rellotge intel·ligent que Apple presentarà aquesta tardor enfonsarà el mercat del rellotge tradicional i amb ell tota la indústria rellotgera suïssa.
De personatges trencadors en el món digital n’està ple. Podríem afegir els exemples de Google, de Facebook, d’Instagram, de WhatsApp, de Twitter, d’Amazon, d’Ebay… tots ells han estat trencadors en la seva proposta. Però també podem trobar exemples que pertanyen a l’economia tradicional, com Ryanair, i en podem trobar molt a prop, com el curat de l’embotit una vegada ha estat tallat, desenvolupat per Metalquimia, Casademont i l’IRTA, o la mateixa proposta de paper tissú d’una sola capa que estem introduint des de la nostra fàbrica de Besalú.

La disrupció és fonamental per sobreviure en la revolució que està fent l’economia global. Per seguir essent competitius no n’hi ha prou amb tenir bones instal·lacions, bons equips humans, una bona dimensió que aporta economia d’escala… fa falta, a més, fer les coses de forma diferent: innovar en productes i serveis, ser àgil, flexible i proposar coses que no s’havien fet fins ara; en definitiva, ser disruptor.
És evident que els joves són millors que les persones de la meva edat aplicant aquesta actitud, però en el fons es tracta de tenir predisposició. És una manera d’entendre la vida i el treball, no pas una qüestió generacional. Els joves ho tenen més fàcil perquè no tenen idees preconcebudes, posseeixen menys tabús i per tant són més àgils adaptant-se als canvis. També per la seva curiositat inherent. Però tothom pot esdevenir disruptor, només fa falta veure la necessitat, la importància que té pel futur i llançar-se a la piscina poc a poc, descobrint que es poden fer les coses de forma diferent.
Han de ser només les empreses les que han de ser trencadores? Evidentment no, això val per a tota la societat. Si la disrupció és una actitud, caldrà introduir-la en la formació dels joves. Ara es fa èmfasi a ensenyar economia i emprenedoria als instituts, però s’ha d’anar molt més lluny i caldrà formar els joves en flexibilitat mental, en trencar esquemes tradicionals (per exemple, que a la vida no tenim drets adquirits pel sol fet d’haver nascut), en incidir que és segur que tindran moltes feines diferents durant la seva vida laboral, que possiblement hauran de canviar de lloc per qüestió de treball i que tot és més mòbil i flexible. Líquid, com va dir el filòsof.
La mateixa mentalitat caldrà aplicar al sector públic, el més difícil de canviar. Si vol sobreviure a la penúria de pressupostos haurà d’adoptar la mateixa actitud que l’empresa privada, introduint més mobilitat i flexibilitat, canvis profunds en la manera d’entendre una administració que encara té tics d’anar amb maneguetes i visera. 
Què us he de dir dels polítics. Durant l’inici de la democràcia, a meitat dels anys 70, el debat important era sobre si hi havia d’haver ruptura o transició. Possiblement el camí triat fou l’únic possible, però ara veiem les conseqüències de no haver posat en pràctica la ruptura: el règim autoritari va quedar en bona part de l’ADN polític espanyol i ha tornat a emergir quan ha pogut.
Ara torna a haver-hi una oportunitat amb el procés català. No puc anticipar quina serà la solució final perquè ara, com llavors, la solució serà la que sigui possible. Però sigui quina sigui la que finalment arribi ha de comportar un trencament, una ruptura, una autèntica disrupció en la manera de fer a Catalunya i en les relacions amb Espanya.
L’economia global imposa la innovació, la flexibilitat, la mobilitat… accions impossibles en una Espanya que mira en excés el subsidi, l’escaqueig, el “qui dies passa anys empeny”, els drets adquirits encara que siguin de cuixa…
Sovint explico que veig amb simpatia els moviments com la CUP i Podem, tot i que percebo els seus programes electorals com impossibles d’aplicar sense portar el país a la ruïna. La meva simpatia prové de veure que poden ser ells els que facin canviar el mapa polític espanyol i català, un fenomen que també passa a Itàlia amb Beppe Grillo i a França amb Marine Le Pen.
Si el país és intel·ligent farà canvis abans d’anar a pitjor. Si no els fa, si no hi ha disrupció, el trencament serà de més calat, polític, social i econòmic.