L’economia global està trencant poc a poc el sistema que havia fet fortuna fins als nostres dies. Si Nicolas Sarkozy no va poder modificar l’economia capitalista, serà l’economia global qui ho farà. Veiem dia rere dia com els països occidentals tenen dificultats per créixer i ara comencem a albirar que els països emergents -que havien gaudit de creixements de dos dígits- també afluixen el seu creixement. Jo ho explico amb el símil dels vasos comunicants: al principi la riquesa dels països rics es va escolar cap els emergents per un gran tub que les lligava, fet que va provocar una frenada en les economies riques i una acceleració de les pobres. Al cap d’un temps, quan els vasos s’han anat igualant, les economies emergents ja no poden créixer tant perquè els seus clients, les economies riques, ja no poden comprar i l’efecte acaba aturant la seva economia.
La visió que ara es té de l’economia a llarg termini és que ens espera una etapa de baix creixement, amb la conseqüència de poca creació de treball. Si fins ara necessitàvem créixer un 3% per crear treball, a partir d’aquest moment hem de modificar el sistema perquè se’n pugui crear amb només el 0,1%, i això requerirà molta imaginació.
Sovint els economistes han triat la via del creixement per resoldre els problemes de l’economia. És com si una família augmentés les seves despeses per l’arribada de nous membres o per millorar el seu confort i la solució triada sigui la d’obtenir més i més ingressos. És evident que aquesta solució no pot ser infinita: és molt difícil treballar més de 24 hores al dia o obtenir ingressos molt superiors per una feina donada. També es pot resoldre l’equació demanant crèdit i tirant de veta i, si no es pot tornar, se’n demana més per poder pagar. Si la família segueix aquest últim camí any rere any, inevitablement els més joves pagaran el sou dels més vells… i així anar fent. En podríem dir el rumb al col·lapse, una solució que un dia té un final escrit.

No us sona això? És just el que ha fet l’economia en els darrers 40 anys. Per millorar el benestar de la gent, per crear treball, per aguantar el sistema de pensions, el sistema ha anat fent trampa un dia sí, un altre també, fins que el camí no ha tingut més recorregut perquè s’ha tornat insostenible. Què passa quan el crèdit és insostenible o quan els creditors no es creuen que es pugui tornar? Que s’acaba el finançament. Ah, caram, tant costa entendre això?
A partir de la crisi de 1929 la macroeconomia va aprendre que les crisis no es resolen per elles mateixes, que cal un impuls d’inversions públiques per fer sortir l’economia del pou en què ha caigut. Al llarg dels anys, els economistes van aprendre a fer polítiques anticícliques, per prevenir o minvar les crisis, però a la fi van agafar gust a estirar més el braç que la màniga i tirar de crèdit va ser la solució a tots els mals. Qualsevol demanda de la societat es resolia fent ús de més crèdit, de vegades amb més creació de moneda, que és el mateix. Europa va tenir trenta anys gloriosos per un augment continuat de l’economia gràcies a la millora contínua de la productivitat, període que es va acabar als anys 80 per substituir l’impuls productiu pel crèdit. Crèdit en lloc de productivitat. Fi de la qüestió.
Pot viure la societat amb creixement econòmic baix? Ho haurà de fer tornant al que havíem perdut a la fi dels anys 70, un retorn a les bases de l’economia, al creixement per mèrits propis, al creixement per augment de la productivitat i, sobretot, a l’estalvi. Això pot permetre viure sense haver de créixer en excés.
Si tornem a la nostra família, si el treball que es fa per obtenir ingressos es fa millor, amb més intensitat i amb més qualitat, per les mateixes hores treballades els ingressos podran ser superiors. Però si al mateix temps la família aprèn a viure amb menys recursos, amb menys necessitats monetàries, la seva riquesa, la diferència entre els ingressos i les despeses, augmentarà. 
Això que és tan senzill de dir necessita canvis profunds per fer-ho possible, sobretot pel que fa a polítiques d’igualtat social, transvasament de rendes altes per possibilitar els treballs més precaris, noves relacions laborals, més senzilles i flexibles, polítiques d’habitatge assequible, estratègies d’estalvi energètic, impuls al transport nodal i públic, ensenyament adequat al treball, foment de l’excel·lència, canvis en el sistema de pensions…
Alguna d’aquestes accions ja les està fent l’economia -que no els polítics-, tot i que amb una velocitat extremadament baixa, insuficient per resoldre els problemes dels aturats i el malestar social. Una pista d’això és que ara s’ha pogut crear treball amb només l’1% de creixement de l’economia, quan abans es necessitava el 3%. S’ha fet alguna cosa -que no agrada al món laboral- però s’ha de realitzar més i diferent, canviant les relacions laborals per fer-les més transparents i responsables. No hi ha hagut canvis en matèria energètica, en el transport encara discutim l’eix del Mediterrani i no creem nodes de transport públic, en ensenyament i en reforma fiscal anem en sentit contrari, en pensions ens ho pensem i en habitatge la baixada de preus va en el sentit que toca.
Tenim un problema de velocitat i, per augmentar-la, caldrà un canvi de conductors perquè les modificacions que s’han de fer són de tant calat que caldrà trencar molts conceptes que amb el temps s’han fixat com a bàsics i inamovibles. Els drets adquirits, recordeu?