Diumenge passat vaig dir que la Catalunya que havia construït Jordi Pujol amb CiU, amanida pel pas del tripartit, era una Catalunya antiga, una còpia de la mala administració espanyola, amb els mateixos defectes polítics i amb les mateixes dèries econòmiques. A títol de comparació val a dir que el País Basc no va caure en la bombolla immobiliària, perquè va prevaler l’economia industrial, encara que també pot ser perquè no tenien turisme ni tenen prou sòl per edificar.
Molta gent sap que la Conselleria de Medi Ambient i l’ACA són els casos extrems de l’administració catalana. No ho són perquè fan el seus deures, no, ho són justament perquè no els fan, perquè no saben gestionar el que tenen. No m’ho invento pas jo això, ho vaig escoltar a un director de Medi Ambient a Girona, a en Biel Jover. 
Però no n’hi va haver prou de copiar el que no s’havia de fer que a sobre s’accentuen les males pràctiques. Aquesta setmana he tingut ocasió de tornar a comprovar un exemple d’això.
Alguna vegada he explicat aquí que aquests dies estem realitzant una inversió molt important a la fàbrica de Besalú. Reformem una màquina per canviar de producte i augmentar la qualitat del paper fabricat. És una inversió amb peces molt grans, amb un cilindre assecador de 4,5 m. de diàmetre i 4 m. de llargada, amb un pes de 74 tones, un assecador d’aire -exterior al cilindre- de les mateixes proporcions i un pes de 25 tones, dues premses que pesen 12 tones cada una, dues calderes de recuperació, cremadors, centrals hidràuliques i de lubricació, motors de velocitat variable amb 1.500 kW de potència, i molts metres -més de 100- de tubs de gran dimensió, de 1,4 m. de diàmetre, aïllats amb 20 cm de llana de roca i amb ceràmica. És una operació complicada en cada fase, des del transport fins la posada en marxa, passant pel muntatge.
El cilindre assecador s’ha construït a Lucca, a la Toscana italiana. Després de ser construït va ser enviar per carretera a Mestre per fer-li una aportació de metall dur en la seva superfície. Allà el cilindre va ser carregat en un vaixell que va fer ruta primer fins a Gènova i finalment fins a Palamós, on dilluns el vam descarregar.

És la setena peça de grans dimensions que hem de transportar des que treballo a Besalú: 3 motors que van arribar, un que va sortir i 3 cilindres assecadors de grans dimensions. El problema d’aquest transport especial de gran tonatge és que costa obtenir el permís de circulació.
El cilindre que vam transportar a l’any 2007 va arribar al port de Barcelona provinent de Liverpool en el mes de setembre i el permís per transportar-lo a Besalú no va arribar fins el mes de novembre. El motor que va arribar a l’any 2012 de Finlàndia va necessitar 5 setmanes de temps pel permís perquè van fer constar que venia de Bermeo i per aquest fet el permís el va donar Madrid i no la Generalitat. El cilindre que hem transportat dimarts a Besalú ha necessitat 5 setmanes de permís perquè el transportista va fer constar que venia de … Lugo! Com que va presentar diversos permisos, el permís de la Generalitat encara pot trigar 3 setmanes més a arribar, quan ja estarà muntat.
És a dir, l’àrea més industrial d’Espanya és la que històricament demora més els permisos. 
Les carreteres també tenen la seva cosa. Qualsevol transport que fem de gran tonatge ha de passar per la N-2 i per la N-260, evitant el seu pas per Banyoles perquè els ponts són baixos i la resistència de l’asfalt no és suficient.
La conclusió és que Catalunya té una administració que no afavoreix l’activitat industrial. Qui ho diria!
He preguntat a Itàlia quants dies necessiten per obtenir un permís semblant i la resposta ha estat de tres setmanes, el temps que es triga a fer un projecte de transport mirant les altures i els pesos de cada punt del recorregut i buscar alternatives.
A la vista de tot això ens hem de preguntar la raó per la que hem construït estructures administratives que frenen l’economia. No s’hi val estar sempre assenyalant amb el dit a Madrid per justificar tots els mals del nostre sistema econòmic. Hi ha massa exemples que mostren que, malgrat dir que l’economia del país ha de ser bussiness friendly, a la pràctica l’administració catalana no fa res per al desenvolupament industrial. Dir que volem passar del 18% de pes de la industria al 25% i no fer res, no canviar estructures ni mentalitat dels funcionaris, és enganyar la gent. Més encara, és enganyar-se a un mateix.
El procés català té com a fonament important la diferent mentalitat catalana de la resta de l’espanyola. Part d’aquest concepte neix en el fet que l’economia catalana és més oberta a l’exterior, més pime i menys subsidiada. Això és així malgrat una administració catalana dissenyada com si fos decimonònica. No es pot entendre que a les altures que estem de la crisi l’administració catalana no es plantegi una revisió a fons, la simplificació de departaments i la supressió d’estaments inútils o innecessaris. Si realment volem fer un camí diferent al d’Espanya cal començar per resoldre les coses que depenen només de nosaltres, sense donar la culpa més enllà.