Primer de tot he de dir que mai vaig votar a Pujol: les polítiques que va practicar em semblaven sempre de cara a la galeria fins al punt que vaig arribar a definir la Generalitat com la gran repartidora, nom ben escaient als afers d’avui. Mai vaig estar a favor de la construcció d’una Catalunya amb la mateixa mala organització que tenia Espanya i, tant va ser així, que em va caure aquella idea que els catalans érem gent més moderna que els espanyols. Aquest concepte encara el tinc ara mateix i la història només m’ho confirma: hem fet els mateixos errors immobiliaris, financers i polítics que la resta d’Espanya. Dit això, sempre vaig tenir un gran respecte pel president Jordi Pujol, el seu discurs planer arribava fàcilment a tots els racons socials, el seu viatjar incansable durant els caps de setmana el feia present a tot el territori i el seu tarannà humil el feia proper a qualsevol, fos pagès, fuster, industrial, artesà, metge, financer… La primera pregunta que feia a un industrial era “…vostè quant exporta?”

Malgrat no estar d’acord amb les seves polítiques acceptava el seu lideratge, sobretot moral i de valors, sempre impulsant el treball continuat i en equip.

Quan divendres de la passada setmana vaig conèixer la seva confessió vaig tenir dues sensacions, una de decepció per la caiguda d’un líder referent i una altra de dejà vu, com si no em vingués pas de nou. Des del principi de la democràcia hem vist gairebé tots els partits que han estat al Govern de Madrid o de Catalunya involucrats en afers de finançament irregular que sovint han derivat en accions d’enriquiment il·lícit d’alguns dels seus actors. Va passar amb el PSOE i en Sala, amb el PP i en Bárcenas, amb Unió i en Pallerols i ara passa amb Convergència i en Millet i en Pujol.

Recordo el primer dia que es va destapar el cas Millet com Oriol Pujol va exclamar “…aquest no!”, volent dir, és dels nostres, no li feu mal. Aquell moment vaig entendre que la via Millet era un canal de finançament de Convergència, cosa que posteriorment s’ha demostrat amb les donacions que feia a la fundació del partit. Tots aquests antecedents em porten a veure que la confessió de Pujol, al costat dels foscos afers empresarials del seu fill gran, poden formar part de la trama de finançament del partit, d’aquella famosa trama del 3% que Pascual Maragall va etzibar a Artur Mas un dia al parlament. Com en el cas Bárcenas i el cas Millet, una part dels diners obtinguts en destinació al partit eren desviats a títol particular com a pagament dels serveis efectuats. Treballar amb molts diners sense cap control condueix fàcilment a la desviació il·lícita a altres comptes.

Així doncs la meva reacció sobre la confessió de Pujol no va ser pas d’esverament, més aviat de gran preocupació perquè, si aquest afer és finalment la trama de finançament de Convergència, esquitxarà encaramés gent del partit, i en farà la continuïtat difícil, sinó impossible.
Durant les anteriors eleccions a la Generalitat en Jordi Pujol va venir a visitar la fàbrica junt amb en Santi Vila i en Lluís Guinó. A la seva pregunta què és el que demanaria als polítics li vaig respondre que marxin, que deixin pas als joves, que facilitin la regeneració. Aquest pensament ara és més vàlid que mai. Els partits que han estat governant el país estan contaminats per gent que ha fet accions irregulars, quan no indecents, amb modus poc democràtics, sempre amagats sota una capa opaca que feia difícil la transparència. Ara tota aquesta manera de fer ja no val en un món global amb tanta informació instantània, avui només preval la transparència i la democràcia, i queden lluny les amenaces i les coaccions per aconseguir una cosa.

Per aquest fet és necessària una refundació del país i dels partits, cal apartar tota una generació que s’ha vist esquitxada per maneres de fer no adients amb els temps que vivim, toca jubilar els polítics de més de 50 anys i deixar pas als joves, que aportin frescor i ingenuïtat al moviment polític, tal i com vam fer els de la nostra generació entre els anys 1977 i 1985.

El perill d’un procés com aquest és que el país entri en un camí difícilment governable, amb majories inestables, amb líders de focs artificials, amb gent sense coneixement en gestió… que tingui com a conseqüència un període de regressió econòmica i social, amb pèrdua notable de riquesa global. A Itàlia van haver de passar per molts anys de Berlusconi i l’augment de Beppe Grillo perquè finalment sortís l’actual primer ministre Matteo Renzi, un home centrat en l’espai italià.

Si Catalunya ha de ser l’avançada de la resta d’Espanya és urgent que Convergència es renovi en profunditat i es tregui de sobre a tots els que van tenir a veure amb comportaments il·lícits, tant per acció com per omissió, i promogui la màxima transparència. Si no ho fa, l’explosió del partit està garantida i haurem d’esperar la formació d’un nou partit de centre a partir de les restes de Convergència i del PSC, la restosociovergència, per retornar a l’estabilitat. ERC té una capa electoral per sota dels 40 anys i algú s’ha d’ocupar de la que va de 40 a 80 anys, avui orfes del seu líder natural, Jordi Pujol. Fins que això no estigui clar, no cal que posem dates al procés, perquè el perdrem.