La setmana passada, un diari publicava un reportatge sobre uns empleats de banca a Galícia que es queixen que els clients els tracten d’estafadors. És cert que els treballadors obeeixen ordres dels seus superiors, però també ho és que han de tenir un mínim de principis i actuar no obeint directament les ordres o donant prou informació al client. Si un sap que les preferents són una estafa, que el banc té urgència de col·locar-les per salvar-se, pot oferir el producte als clients mentre els adverteix que allò té molt risc i que poden perdre els seus estalvis. Enlloc de fer això, els empleats van anar a buscar els clients que sabien que els seria més fàcil de convèncer, l’àvia Sisqueta, la Pepita, en Miquel… i els hi van fer perdre gairebé tots els estalvis. Es van aprofitar de la confiança que aquest col·lectiu d’avis havia dipositat en ells. Una cosa és complir ordres i una altra ser còmplice d’estafa, que és el que han fet. Per tant, no cal que s’excusin del que ara hi passa, perquè igualment aniran al carrer quan el banc tanqui si persisteixen en la manera de fer.
Una altra notícia que ha sortit aquesta setmana és que el sistema de rescat bancari europeu que ara s’està posant en marxa tindrà un límit de 60.000 milions per rescat. La resta anirà sobre els clients. De fet, ens acaben de dir que ja podem a començar a treure els diners dels bancs perquè no hi estan segurs. Ara els atracaments no els fan els bandolers o els carlins, els atracaments els fan els bancs en les seves seus centrals. Seixanta mil milions és exactament la xifra que l’estat espanyol ha posat en el rescat bancari del país i encara no n’hi ha prou, necessitant potser el doble. Els bancs en aquest moment són uns zombis totals, actuen només preocupats per sobreviure i continuen enganyant per captar passiu dels clients. Banc Sabadell, “el banc de les millors empreses… i el teu”. Traducció, no deixo crèdit a cap empresa però porta’m els teus estalvis que els necessito per créixer en la meva fugida endavant. La Caixa, “hem creat 50.000 crèdits per a emprenedors”. Traducció, hem de tapar el forat dels 42.000 habitatges que tenim per vendre, no donem crèdit a l’economia, però porteu els vostres estalvis.
Tothom té clar que l’economia espanyola està fent els deures i esdevé competitiva: jo dic que és un diamant brut que només cal polir perquè llueixi. El consens també és que ara cal invertir per crear treball i per catapultar aquesta competitivitat. Però, ai làs! no hi ha sistema bancari per fer-ho, i cal trobar camins alternatius que no tenim. Fa anys que proposo desenvolupar nous camins a traves del crowdfunding, de fer servir la borsa i les cambres de comerç com a llotges per vendre pagarés. Aquesta setmana he estat al saló Biz Barcelona que s’ha fet a la fira de Montjuïc. He après que al món hi ha una quantitat enorme de diners que no sap on invertir, que esperen impacients projectes on posar els diners. La major quantitat d’aquest diner es troba en paradisos fiscals, com per exemple Luxemburg, i actua allà, per la qual cosa una empresa d’aquí, si vol un crèdit d’aquests inversors, han de muntar una empresa allà, perquè els interessos tinguin nivells impositius de Luxemburg, no d’Espanya. És un exemple més d’on ens porta la mundialització sense control… però seguim amb el nostre tema: A l’espai de networking al qual vaig anar hi havia catorze empreses de capital risc. Una era la que em va proposar el finançament des de Luxemburg, però les altres eren empreses de capital risc que entren en el capital de l’empresa de forma temporal i busquen beneficis en poc temps. És una via adequada per empreses amb fort creixement i per actuacions de control de mercat. Els fons d’inversió d’aquestes empreses solen estar especialitzats: uns només es dediquen a activitats TIC, altres a activitats sostenibles, altres tenen límits inversors de 300.000 euros, 1 milió d’euros o 3 milions d’euros, altres treballen en cofinançament, exigint un altre inversor,…
Vaig confirmar que, per a un bon projecte, sempre hi ha diner inversor que espera i que el que cal és fugir dels bancs i treballar en canals alternatius de finançament. Aquest camí s’ha d’anar fent i l’administració també hi hauria d’ajudar. Ja vaig explicar aquí mateix que a Anglaterra hisenda assumeix el risc d’inversions en start ups de fins el 30% via deducció de la declaració de la renda. Aquí tenim prou experiència en avals de garantia recíproca, camí en el que cal continuar incidint com a forma per a potenciar la col·locació de pagarés o de bons a les llotges locals i no haver d’anar a Luxemburg. I si volem que els bancs inverteixin en pimes cal que el BCE els presti capital només a canvi d’inversions realitzades anteriorment en pimes.
Amb tot plegat la meva impressió és que el que hem de fer és començar a fugir dels bancs mentre duri la percepció que tenim d’ells com a estafadors i d’empreses que estan més mortes que vives. Hauran de fer molts més deures que no pas campanyes publicitàries que encara busquen continuar enganyant per captar passiu. I tot això no passarà fins que no canviïn els mamuts (per prehistòrics) dels seus dirigents i no s’hagi renovat la totalitat de la plantilla, pel cap baix fins d’aquí a uns deu anys. Mentrestant s’han d’activar els mecanismes perquè la gent tregui els seus estalvis dels zombis i els dirigeixin a les empreses que creen treball i fan possible el manteniment del benestar de la nostra societat. L’estafa massiva es mereix presó i cap contemplació.