Sovint hem vist una cua a l’autopista que s’ha format sense cap raó aparent. Aquesta mena de cues es formen perquè, en una situació de molt de trànsit, un cotxe ha frenat, el de darrere seu ho ha fet una mica més, el següent més,… fins que al cap de cinc quilòmetres els cotxes s’aturen completament. El fenomen passa perquè no hi ha la informació correcta entre els conductors dels cotxes: si tothom hagués fet la mateixa frenada, la caravana no s’hauria aturat i hauria avançat a la mateixa velocitat.
La mateixa cosa va passar el mes de desembre passat a l’economia espanyola. Veníem de la baixada de vendes deguda a l’impacte de l’augment de l’IVA del mes de setembre; l’anunci del no cobrament de la paga de Nadal als funcionaris va provocar la impressió que no hi hauria campanya de Nadal. El consumidor va decidir comprar menys, el botiguer va interpretar que vendria molt menys del que havia decidit el comprador, els distribuïdors van pensar que tindrien menys comandes, els que manufacturen van veure més negres les perspectives, fins que els que fabriquen els productes bàsics es van trobar amb la meitat d’encàrrecs pel mes. És un exemple de com la psicologia es propaga per l’economia de forma alarmant, fent-la aturar. L’economia no és una matèria comptable, ni matemàtica, ni física, ni espiritual, és un conjunt de coneixements en els que influeix l’ànim de la gent. És una ciència social per sobre de tot. Recorden l’eslògan “España va bien”?
El que ens passa a l’economia del nostre país és que hi ha un munt de desequilibris que han afectat greument a la psicologia social. Cert, el país té un 26% d’aturats, els bancs, espantats, no saben com sortir del forat on es troben, les empreses aguanten com poden, la desesperança corre per tot arreu,… Ens en sortirem?
Fa gairebé un any que vaig dient que estem fent bé els deures per sortir de la situació. Arran dels efectes de la contenció salarial deguda a la reforma laboral i a la contracció de la demanda interna del país per la pujada de l’IVA, l’economia espanyola ha girat bruscament cap a l’exterior. Els costos unitaris han baixat de forma visible i tenen efecte sobre el compte corrent exterior espanyol, fent l’economia competitiva. El resultat és un balanç exterior positiu com mai hi havia hagut a l’economia en tota la història. L’altre aspecte positiu és el relatiu control del dèficit de l’administració pública.
Aquests aspectes, objectius, han de ser suficients per arrencar l’economia. Cap país del nostre entorn té aquestes variables anant en el mateix sentit. L’influent Hans-Werner Sinn, president de l’Institut d’Estudis Econòmics alemany, va dir que Espanya segurament necessitarà deu anys per retornar el seu deute. Té raó, si el dèficit per compte corrent dels anys de la bogeria va sumar 385.000 milions i aquest any 2013 el superàvit pot arribar als 35.000 milions, faltaran deu anys per fer net. Això ho faríem amb la situació actual, sense creixement, però és d’esperar que algú del món financer vegi el potencial exportador i comenci a invertir en el país. Si això passa, si la indústria exportadora i el turisme estranger comencen a invertir en augment de producció i serveis, el creixement serà immediat, s’abaixarà la xifra d’aturats, i el superàvit es podria enfilar llavors fins a xifres superiors als 50.000 milions, xifres que significarien que en sis anys es podria recuperar la situació del tot.
El fet és que Espanya ha esdevingut més competitiva que França, Itàlia i Regne Unit, per dir els països més grans a Europa a excepció d’Alemanya. El camí s’ha engegat i les vendes aniran penetrant en tots els països d’Europa on encara exportem el 60%. L’altra 40% va a la resta del món.
Per què no arrenca l’economia si hi ha les condicions per fer-ho? Perquè les lluites polítiques no deixen acceptar aquesta percepció i perquè hi ha una ona mediàtica a la qual agrada la desesperança i frena l’evolució econòmica, talment com els cotxes. Fa pocs dies vaig veure Santiago Niño Becerra en el programa de Josep Cuní presentant la situació com d’impossible solució, un any perdut del tot, van dir. Quan va parlar de l’exportació, Niño Becerra va presentar un gràfic amb l’evolució de les exportacions i de les importacions, quan el que és important és el saldo entre ambdues. I, més greu encara, es va oblidar voluntàriament dels ingressos dels turistes, 39.575 milions d’euros. No vaig saber si no hi entén res, si ho fa expressament o si és un irresponsable, però el seu efecte és impresentable. Personatges com ell i presentadors que els donen cobertura com en Cuní fan un mal considerable a la societat, perquè augmentar audiència aprofitant la desgràcia no és el millor camí per ajudar l’economia.
L’economia espanyola està a punt de trobar el seu punt mort a partir del qual comença a crear llocs de treball. Només falta canviar el clima de pessimisme que propaga aquesta mena d’economistes que només saben veure el món darrere la seva taula, ignorant completament com funciona l’economia real, la de la producció. Ja n’hi ha prou de campanya de desesperança i de crear opinió com si la fi del món hagi d’arribar demà passat. Què més vol un país que constatar que té una economia competitiva? No és suficient com per començar a invertir i crear treball? Prou de frenar conscientment i de crear cues a l’autopista.