Avui parlarem d’un símil energètic aplicat a l’economia europea. Gairebé tothom coneix el funcionament d’una calefacció. Una caldera crema combustible per escalfar aigua, una bomba fa circular l’aigua calenta per un circuit que va passant per tota la casa, els radiadors canvien el calor de l’aigua traspassant-lo a l’aire, escalfant el recinte on són i, finalment, l’aigua a la sortida del radiador, més freda, retorna a la caldera per ser novament escalfada. Tot aquest mecanisme ve regulat bàsicament per un termòstat que és el que diu si l’habitatge és prou calent o fred per engegar o aturar la bomba de circulació.

Sovint el termòstat és al menjador, en una entrada o en un passadís i la seva temperatura no correspon amb la d’una habitació perquè el radiador no s’ha calculat amb prou precisió, perquè és a final de línia, o perquè senzillament la cambra és orientada a nord i és més freda. El conjunt pot ser més precís si es disposa d’un termòstat a cada radiador que acabi d’ajustar la temperatura a cada estança.

En un sistema més complex, per exemple una escola, s’han de preveure més contingències. A part de posar un termòstat a cada aula que reguli individualment cada radiador, s’ha de preveure que la calefacció s’aturi quan s’obre una finestra o una porta, evitant perdre innecessàriament calor.

L’economia europea funciona igual que un sistema de calefacció. El Banc Central Europeu és la caldera que genera calor. Si l’economia té fred el BCE engega la màquina (la de bitllets), però si té calor l’atura. Com que el circuit passa per molts habitacles, és difícil regular la temperatura en cada un d’ells. On deu ser el termòstat que regula el funcionament del sistema monetari europeu? Al Bundesbank, tancat a pany i clau. L’economia europea es regula exclusivament per un termòstat protegit que es troba a Alemanya. Així, si Alemanya té fred (anys 1999-2007) el termòstat engega la caldera del BCE, però si té calor (anys 2010-2012) atura la màquina monetària. I als altres països que també es troben connectats al circuit? Que es fotin, no tenen el rigor monetari i, per tant, no tenen dret a tenir termòstat. Alemanya té el control exclusiu del sistema perquè diu que els altres països han tingut durant molts anys la caldera engegada a tope amb les finestres i les portes obertes, malbaratant l’energia gratuïtament. Ara, quan aquests països tenen massa fred i necessiten una mica més de temperatura, Alemanya, els diu que no hi ha més calor, que tanquin totes les finestres i portes, que les segellin per evitar fugues d’aire, que canviïn els vidres i posin més aïllants, que els seus habitants s’ajuntin per escalfar-se entre ells, que encenguin la llenya que tinguin per escalfar  la llar,… Evidentment, després de tant de temps amb la temperatura baixa els que habiten en les estances amb poca calor, comencen a tenir hipotèrmia, amb el perill de morir. Però els alemanys, grans coneixedors del circuit de calefacció i rigorosos amb la seva manera de fer, no estan disposats a deixar el comandament del termòstat, a costa de ser injustos a la fi.

Per tot això el sistema de control de l’euro funciona malament, perquè hi ha països que no es refien de la responsabilitat d’altres i no volen compartir les decisions.

L’economia i la tecnologia tenen solucions per resoldre casos semblants. Es podria dissenyar el control de l’economia posant termòstats a cada país segons el seu pes a l’euro (Alemanya pesa el 26%, Espanya el 10%) que ajudi a mantenir una temperatura determinada. Ja hem dit que es poden posar sensors a les finestres i a les portes que evitin que la calefacció funcioni en aquella habitació quan es troben obertes. Això també es podria fer amb l’economia, obligant a reducció de pressupostos quan el compte corrent del país, el dèficit pressupostari o el deute del país sobrepassin un cert valor. Un sistema d’inspecció hauria d’obligar a revisar que els vidres i els aïllants dels països siguin els adequats, que l’especulació i les bombolles no vagin sense control,… Els mecanismes existeixen i només cal posar-los a punt.

Els alemanys tenen por de les trampes dels països, per exemple que alguns canviïn la temperatura del termòstat sense dir-ho, o que by-passin els sensors de les finestres fent veure que estan tancades quan en realitat estan obertes,… Tot això es pot resoldre amb inspeccions no excessivament complicades.

Per tant és imprescindible fer un control més precís de la temperatura del sistema monetari europeu, posant termòstats a cada país amb les seguretats pertinents per evitar que hi hagi fugues innecessàries d’energia del sistema. Una vegada els països amb problemes hagin fet els deures es podrà posar a la pràctica.  Fent-ho així disminuirà el perill d’hipotèrmia i cada economia podrà anar al seu ritme. És clar que això tindrà un preu: pels països amb fred el preu són els deures pressupostaris que adeqüin les necessitats de calor amb la quantitat disponible del circuit. Pels països que tenen calor, per Alemanya, el preu serà l’arribada d’aigua calenta amb més temperatura, un lleuger augment d’inflació, que li farà reduir els pressupostos i llavors el creixement.

Però tot no es pot tenir, no es pot haver l’avantatge de pertànyer a una moneda forta que no es sobrevalúa, perquè tens habitacles veïns que tenen fred, i alhora pretendre que tot el mecanisme treballi només per a tu.

>Només ens ha quedat aixecar-nos de puntetes per no ofegar-nos en el gas fètid i respirar a fons. No sé si es podrà reformar l’estat espanyol ni si serà possible sortir d’Espanya, però el que sigui, si us plau, fem-ho! La corrupció és la pudor, però la infecció és a la classe dirigent, que cal canviar. Avui la mirada cap a Itàlia.