Feia temps que no teníem una setmana amb tants sobresalts com aquesta. Veníem d’uns dies on es van conèixer les dades de l’atur de l’enquesta EPA de l’Instituto de Estadística. Vam poder confirmar el drama de 6 milions d’aturats, amb un índex d’atur del 55% en els joves. També vam veure que hi ha regions a Espanya amb un atur de més del 35% (Andalusia) i altres amb un atur del 16% (les que tenen concert econòmic). Les dades de l’enquesta van provocar un moviment de l’opinió europea advertint del perill de l’atur juvenil, demanant mesures concretes per atacar de cara el problema. La CEOE més endavant ha demanat un contracte minijob pels joves i la ministra de Treball ha sortit amb la idea d’una contribució a la seguretat social amb un forfet de 50 euros pels joves menors de 30 anys que comencin a establir-se pel seu compte.

En aquest escenari han començat a aparèixer indicadors com la dada avançada del PIB del quart trimestre, amb una baixada brutal del 0,7% i la davallada de les vendes durant la campanya de Nadal d’un -9,5% a les grans superfícies. Què va passar en el mes de desembre? Doncs que ja veníem de la pujada de l’IVA del mes de setembre i l’efecte compressor que havia provocat a l’economia es va reforçar amb la desaparició de la paga extra de Nadal dels funcionaris. L’impacte psicològic i adquisitiu d’aquesta mesura va afectar la pulsió compradora que hi ha en la campanya de Nadal, quedant aquesta disminuïda. Alhora les empreses van decidir, per qüestions de balanços, acabar l’any sense estocs, cosa que va acabar de reforçar la frenada de les compres. Si, a més hi afegim que el desembre és un mes on només es treballa durant quinze dies, pel nostre mal cap en el repartiment de les festes, va desaparèixer el consum i la producció, essent la davallada del PIB cantada. Error de manual.

Fa dies que vinc dient que els indicadors de canvi de tendència són presents en l’economia. Tothom em diu que m’equivoco, que només s’ha de veure l’evolució de l’atur, que fins i tot és obscè dir això amb l’atur actual. Però una cosa és el símptoma de principi de canvi i una altre molt diferent és la creació de feina. Els canvis que es perceben són en la millora de la competitivitat de la indústria i del turisme espanyol i els seus efectes en l’entrada o sortida de diners cap a fora. A partir del mes de juliol el compte corrent d’Espanya és positiu per primera vegada des de l’any 1998 degut al bon comportament del turisme (55 milions de turistes, 41.200 milions d’euros) i de les exportacions, i a la frenada a les importacions. Tot plegat és el resultat de la contenció salarial dels dos darrers anys en les empreses del país i de l’apujada de l’IVA que ha frenat el consum, impulsant a les empreses a exportar i disminuïnt la importació de productes exteriors. El saldo exterior de 2012 a finals de novembre és de -13.133 milions d’euros, xifra que no variarà gaire a finals de desembre, essent la meitat de la de l’any 2011 i una dècima part de la de l’any 2008. L’any 2013 aquest saldo total serà positiu en una xifra propera als 10.000 milions d’euros i, amb la tendència que portem, a l’any 2014 aquesta xifra podria assolir els 40.000 milions d’euros, un valor proper a tota la importació de combustibles. Un fet revolucionari en l’economia espanyola.

Això que vinc explicant de fa mesos ara ha sigut percebut pels economistes de fora del país, veient que l’economia se’n sortirà, que hem fet els deures, no insistint més en retallar despesa públic. Ara veuen que l’economia espanyola creixerà en no gaire temps i, amb això, el dèficit públic es podran reduir i tornar el deute. Aquest convenciment s’ha traslladat a la borsa, a les empreses (només als sectors precursors) i al deute públic espanyol, suavitzant la prima de risc. Ara és qüestió de crear confiança per poder impulsar el consum que encara hi ha, empènyer les empreses a ser valentes i a invertir, fer veure als bancs que també han d’arriscar en les noves inversions i aixecar la moral de tots els que treballem (només 17 milions).

Tot això que va en el bon camí estem a punt de perdre-ho per la desconfiança de la societat en els seus polítics i en les institucions que regenten. La corrupció generalitzada en els partits que han estat en el poder en els darrers 30 anys és un fet que repugna, que fa venir nàusees, quan es compara amb el gran patiment que suporta la ciutadania en aquest camí de reforma de l’economia. El dolor de la societat no pot suportar per més temps aquesta situació, essent urgent la renovació dels individus que han gestionat durant tots aquests anys la direcció política, econòmica, empresarial i sindical del país. Comença a fer-me fàstic dirigir-los la mirada.

Però, a més de canviar l’elit dirigent del país, és igualment important tallar d’arrel les causes de la corrupció al país: l’especulació immobiliària i l’excés de construcció. La facilitat i la impunitat amb la que el país ha especulat de forma esbojarrada el valor dels terrenys i la construcció pública indiscriminada durant dècades ha portat fins aquí. Resoldre això vol dir construir en terrenys rústics, amb valor proper a zero i a construir obra pública amb retorn de la inversió raonable. Construir per a l’economia, no economia per a la construcció, com ve essent des de fa dècades.

Però, quan la majoria del país és experta en aquest tipus d’especulació, quan només sap fer això, creieu que hi haurà la valentia per canviar el paradigma?