En un article anterior explicava que la crisi estructural crea desigualtats que ara per ara no sabem resoldre i que l’origen d’aquest procés era degut a una obertura de les transaccions internacionals, a una pèrdua significativa de la fiscalitat repartidora dels estats i a una pèrdua important de les bases de recaptació per l’augment de la competència que porta a reduir costos, guanys i a automatitzar al límit.

Una de les primeres conseqüències d’aquest procés és la desregulació laboral. En els darrers 20 anys, 14 països dels 20 de la OCDE han alleugerit la seva reglamentació laboral, majoritàriament a Europa del nord. Una protecció laboral massa forta pot conduir a una mena de dualisme de desigualtat: un sector protegit al que és difícil entrar perquè hi ha una baixa rotació de treball, amb bons salaris, i per l’altre costat un sector amb contractes temporals generadors de precarietat, amb baixos salaris. A aquí cal afegir-hi el declivi sindical fruit de l’augment de la competència i de la dificultat dels sindicats a trobar un nou lloc en la nova economia. La baixa inflació i la fragilitat de les empreses també propicien una pèrdua de força sindical. De fet tenen mala peça al teler en la seva supervivència doncs una elevada sindicalització permet assolir millors salaris en relació a la remuneració de capital, però si els salaris han de tenir com a contrapartida reduccions de llocs de treball, la contrapartida a la igualtat pot ser l’atur.

Tot plegat porta a pensar que només queda una política vàlida per a la solució de la desigualtat que passa per la igualtat d’oportunitats entre ciutadans, és a dir, per l’educació, la formació professional i per la salut, just el contrari del que ara es fa.

Una conseqüència de la crisi és que la pèrdua d’activitat no afecta tant a un sector com a un territori industrial. La crisi ha afectat més a territoris amb sectors industrials en declivi que a altres zones amb poc pes industrial. Ha afectat més a territoris amb baixa densitat de població que a àrees urbanes intenses. Afecta més a territoris amb economies rígides i tancades que a altres amb economies flexibles, amb ràpida reacció a canvis: Alemanya i Suècia cauen ràpidament en crisis però en surten a la mateixa velocitat. França es resisteix a entrar en crisi però tampoc en pot sortir. Les dues primeres economies són obertes a l’intercanvi internacional mentre que la de França és una economia basada en la funció pública que modula el creixement.

En aquest mateix sentit les grans ciutats resisteixen millor la crisi que la resta del país doncs el treball no assalariat modern és molt urbà: programació,  assessoria informàtica, consultoria en gestió,… En aquesta mateixa direcció la reestructuració del sistema productiu destrueix sobretot llocs de treball masculins i creen principalment treball femení: entre 1982 i 2006 les dones s’han beneficiat del 84% de la creació neta de treball. Els llocs perduts es troben en la construcció, l’agricultura, l’artesania i el comerç. Es pot dir que la crisi afecta a les feines més antigues i tradicionals, i menys a les de serveis.

Per tant, la crisi a Espanya afecta menys a àrees com a la comunitat de Madrid que es nodreix d’una aportació important de salaris que provenen de funcionaris, amb nombrosos serveis al seu voltant, que no pas a àrees com la de Girona o la de tot l’arc mediterrani, amb una economia totalment oberta a la competència internacional. És el que hi ha en el fons del dèficit fiscal català, valencià i balear i el que no hi ha a Navarra o al País Basc. En totes aquestes àrees la competència internacional és molt forta, necessitant tots els recursos possibles per esdevenir més competitives, cosa que és possible a les comunitats forals i impossible a les altres del mediterrani.

Aquest fenomen no és exclusiu d’Espanya. A Île de France, la regió de París, li desapareix el 10% de la seva aportació fiscal per ser distribuïda a la resta de França. També comencen a fer el mateix debat que aquí, dient que hi ha àrees de França on la renda per càpita més baixa va acompanyada de l’index de benestar més alt. Si la solució democràtica, diuen, és el repartiment del dèficit fiscal de la regió per justícia territorial, Ile de France estarà més exposada que les altres als desafiaments de la mundialització. De continuar així, Île de France, amb el 19% de la població francesa, no podrà ser la locomotora del creixement dels sectors productius i competitius del país. La tria que França haurà de fer és si continua pel camí del no creixement, de la pèrdua continuada de competitivitat internacional, del no equilibri pressupostari, del deute públic creixent,… o pel contrari farà marxa enrere i deixarà que la seva locomotora econòmica no s’ofegui i arrossegui a la resta del país, creant novament teixit productiu i equilibrant l’economia.

El dilema a França esdevé la clau en la solució de la crisi estructural mundial,  tant en la qüestió regional, com en la sindical, la recaptatòria o la de la reglamentació en el comerç internacional per frenar la pèrdua indiscriminada i sense sentit de part del benestar social. Potser el problema de dèficit fiscal català el resoldrà França. Ves a saber! �um
�] `_ a desigualtat que, per primera vegada des de la revolució industrial, no es podrà compensar a través dels pressupostos de l’administració. Una equació complexa que requerirà molt coneixement per resoldre-la.