Dijous vaig rebre una invitació per anar a un seminari tècnic sobre avenços en tecnologia química de paper que cada any es fa a Munic. La invitació enguany era en castellà, cosa que em va fer gràcia que s’espavilessin traduint-la. Vaig respondre la invitació dient que no sé què li feia pressuposar que un espanyol o un italià tinguéssim ganes d’anar a un acte alemany després del tracte prepotent que té el seu país sobre els nostres territoris.
Els problemes financers d’Espanya i d’Itàlia (més endavant vindrà França) tenen difícil solució, però fa la impressió que n’hi ha molts als qui ja els està bé la situació: Alemanya s’ha estalviat en l’últim any 60.000 milions en interessos per la desconfiança en Espanya i Itàlia.
He explicat aquí mateix que estem fent bé els deures en l’economia real. En els darrers 12 mesos, a partir del mes de març, la balança comercial espanyola i la balança de serveis es troben equilibrades, és a dir, el que comprem de més que no pas venem queda compensat pels ingressos dels turistes estrangers. A mesura que l’any avança aquest equilibri es farà encara més positiu per l’augment de les exportacions, l’augment dels visitants forans i la disminució de les importacions. El camí que es fa és bo i fort com mai s’havia fet abans.
Malgrat que l’economia real va fent el seu camí, aquest equilibri bàsic que és la balança per compte corrent es veu afectat per la balança de rendes, valor que reflecteix el gran cost de finançament del deute espanyol en aquest context de severa desconfiança dels inversors internacionals. Així, si el saldo exportador-importador és negatiu de -37.394 milions, el de serveis és positiu, de 35.711 milions, el saldo de rendes és negatiu, de -27.730 milions d’euros.
Per sortir de la crisi es necessitarà que els tipus d’interès del deute extern siguin assumibles. Per exemple, en un escenari en el qual el tipus d’interès del deute extern fos del 4 % (ara el tenim al 7 %, però hi ha hagut moments en què ha estat inferior al 2 %) i el creixement del PIB fos del 3 % (un creixement possible a mig termini), seria necessari un superàvit comercial del 0,9 % del PIB perquè el deute espanyol quedés estabilitzat al 90%. Per tant, no és tan difícil assolir aquests paràmetres de l’economia espanyola: el superàvit ?comercial l’estem assolint en aquests ?moments i anirà més lluny d’aquest objectiu el ?proper any. Resoldre la desconfiança dels inversors internacionals no és una cosa ?fàcil, essent necessari assegurar la liquiditat del sistema amb el BCE ?exercint el rol de prestamista d’última instància, amb capacitat per injectar liquiditat a les entitats financeres i per adquirir deute públic. Però la liquiditat ha d’anar de la mà d’un augment de la solvència del sector públic i privat del país donant més credibilitat als objectius de reducció del dèficit, accelerant el sanejament i la reestructuració del sistema financer i continuant millorant la competitivitat de l’economia.
Aquesta setmana la reunió del BCE ha suposat un punt de canvi: gairebé ha ?manat al Govern espanyol que demani el ?rescat per fer possible tenir interessos ?raonables que ajudin a sortir de l’espiral negativa. En aquests moments tothom té assumit que Espanya i Itàlia seran rescatats amb una o altra fórmula i que els ajustos no aniran gaire més lluny dels que ja fan aquestes economies en aquests moments. Si això és així, fem-ne via, anem ràpids, perquè cada dia que passa el deute augmenta i l’espiral s’aprofundeix.
Quan els interessos del deute espanyol estiguin sota control i oblidem això de la prima de risc, quan el sistema bancari estigui estabilitzat, serà el moment de treballar per assolir l’objectiu de creixement de l’economia cap al 3 % i crear llocs de treball, via que només es podrà fer traient el cap a l’exterior, venent com folls fora d’Espanya. És així que, si arribem a assolir alhora superàvits comercials del 3 % del PIB, farem possible que el deute públic baixi fins al 70 % en 10 anys.
Amb aquest objectiu clar seria bo que la societat s’organitzi cap aquesta direcció, per exemple exigint un nivell més alt de llengües estrangeres a l’ensenyament, obligant els aturats que puguin a aprendre llengües i a passar exàmens, impulsant infraestructures logístiques com l’eix mediterrani, el port de Barcelona o l’estació intermodal de Vilamalla (m’han dit que entrarà al pressupost 2013), creant empreses comercials exportadores, invertint en la modernització de les indústries exportadores, creant nous productes ?turístics més funcionals en la via de turisme enològic, romànic, de caminar, de btt, gastronòmic, invertint en la promoció exterior del turisme català…
Tot això és possible, hi ha múltiples ?exemples a seguir. Només falta que ens ho creiem i treballem acceleradament en aquest camí. Malament anirem si hi ?afegim situacions com les que s’han ?viscut aquesta setmana a Cerbera i a Portbou ?arran de la vaga de treballadors de Renfe que han deixat abandonats a la seva sort, quan no apilonats i ofegats en trens com els d’Auswitch, a milers de ?famílies ?carregades amb maletes que ?venien de vacances aquí.
Polítics d’un i altre costat, empresaris i sindicats, fem-ne via per possibilitar el rescat i apuntalar l’economia. No fer-ho ja hem vist que porta a l’espiral destructora.