Diumenge vaig seguir per primera vegada un incendi pel Twitter. A les dues ja coneixia que a la una havia començat l’incendi a La Jonquera, després, que l’autopista estava tallada, que es recomanava als cotxes en direcció a França que agafessin la N-260 per Portbou. Més endavant es va conèixer la trobada de l’home francès amb cremades al 80 % del cos, l’avançament del foc a gran velocitat empès per la forta tramuntana direcció a Figueres, la mort per infart del veí de Llers, l’incendi a Portbou i la mort del pare i la filla saltant al mar per un penya-segat fugint del foc. Al vespre vaig conèixer la recomanació per creuar la frontera passant pel túnel del Cadí, obviant que hi ha el pas del coll d’Ares, molt més a prop. Finalment va sortir la informació dels bombers que el foc es podia propagar per la Garrotxa, possibilitat que es va difondre durant tot el dilluns. Algun mitjà va arribar a definir la Garrotxa empordanesa, embolica que fa fort amb la geografia!
No em vaig creure mai que el foc es propagués per l’Alta Garrotxa. Primer, perquè la difusió ràpida del foc es va fer amb una tramuntana a 90 km/h, cosa que desplaçava el foc de nord a sud a 6 km/h, quedant la Garrotxa a l’oest. Després perquè mai hem vist foc a l’Alta Garrotxa i això hauria de ser motiu de reflexió per l’Empordà i pels responsables dels focs.
Feia dies, gairebé una setmana, que havíem vist la possibilitat d’un incendi a l’Alt Empordà. Des del 3 de juliol la humitat havia baixat per sota del 50 % i des del 14 de juliol es trobava per sota del 30 %. El territori s’anava preparant per al gran incendi i només feia falta esperar l’arribada de la tramuntana i una espurna per engegar la catàstrofe.
Per què això passa a l’Alt Empordà i no a l’Alta Garrotxa? La humitat és la mateixa als dos llocs, però la diferència fonamental és la tramuntana: l’Alta Garrotxa està a recés d’aquest vent a causa de la carena fronterera del Comanegra, Pic de les Bruixes, Sant Marc, Bassegoda, Les Salines… Un segon factor és el de la probabilitat: a tota l’Alta Garrotxa diumenge passat no hi devia haver més de 1.000 persones, mentre que només per La Jonquera hi devien passar més de 50.000 persones. El tercer factor és la vegetació: els boscos de l’Alta Garrotxa són gairebé en exclusiva d’alzines, amb un sotabosc ombrívol i fresc, mentre que a la part occidental del foc de diumenge el bosc era de pins (1.635 ha. de pi blanc i 4.496 ha. d’alzina en tota l’àrea cremada). Els pins no mantenen el sotabosc tan fresc pel fet que no tapen tant el sol, cremen fàcilment per la resina i per la fusta tova i actuen com a incendiaris quan llencen les pinyes enceses molts metres enllà. Entre La Jonquera i Portbou ja no queden boscos de pins perquè els focs continuats els mantenen a rega, però sí que n’hi ha a la part occidental de la comarca.
Ara que s’ha apagat el foc comencen a haver-hi opinions de què s’ha de fer. Alguns ecologistes diuen que res, que el bosc es regenerarà sol, però jo penso que cal actuar decididament.
L’Alt Empordà i la Ribera d’Ebre són territoris amb risc de foc molt alt i s’hi ha d’actuar de forma diferent a la resta de Catalunya. En primer lloc cal eliminar el pi dels boscos d’aquests llocs a favor d’alzines i roures. Si es deixa que el bosc es regeneri per si sol, tornaran a sortir pins. En segon lloc, cal trencar la continuïtat del bosc a tot el territori i separar-lo amb camps de conreu o espais de pastura sense arbres que actuïn de tallafocs. En tercer lloc, s’ha d’obligar els pagesos a llaurar els camps just després de segar (tot i ser un moment que no els convé) evitant que els rostolls siguin transmissors de foc i que, per tant, actuïn de barreres. En quart lloc, s’ha d’afavorir la pastura de xais i cabres amb polítiques actives (per exemple de foment de la carn o subvencionant el treball de pastor). En cinquè lloc, cal implantar la gestió de bosc amb el foment de la biomassa començant per la producció de pèl·lets per calderes de calefacció i acabant amb alguna petita central elèctrica amb biomassa (encara que no estic massa segur de la viabilitat de la producció elèctrica), amb feines d’aclariment i neteja. En sisè lloc, cal fer profilaxi a l’autopista. De la mateixa manera que es mantenen sense arbres les línies d’alta tensió, al costat de l’autopista hi hauria d’haver un tallafoc sense vegetació des d’Orriols fins la frontera.
Cal també reflexionar sobre el risc que es va viure amb el col·lapse a l’autopista amb centenars de cotxes atrapats pel foc veient com evolucionava al seu costat o al davant, quan no contra ells com a Portbou. La facilitat amb què el foc travessa l’autopista porta a pensar que els arbres al seu costat s’han de col·locar a distàncies de seguretat de 100 m. a banda i banda o més. Els fracassos i els accidents serveixen per fer evolucionar la societat si s’actua amb correcció.
En definitiva, cal efectuar gestió forestal, una cosa que no es realitza des de fa més de 30 anys per la pèrdua de la pagesia, i fugir de la idea que la natura ja ho arreglarà ella sola. Això és vàlid per a un territori verge, sense població, però és erroni per a un espai pel qual hi passa tanta gent i on segur que n’hi ha molts que actuen de forma irresponsable. Traspassar tota la culpa del foc a l’individu que va llençar la cigarreta, o excusar-se que la natura ho arregla tot i es regenera, és fugir de la responsabilitat que tenim com a societat.