Dimarts de la setmana passada vaig anar a un congrés a Sevilla sobre enginyeria química. Una de les branques de la convenció anava sobre el paper. Amb la UdG presentàvem 4 ponències, dues sobre tractament de nanopartícules de cel·lulosa, una sobre paper recuperat, i la meva sobre estalvi d’energia. L’altre col·lectiu important era el de la Universidad Complutense de Madrid. Totes les ponències que van presentar, així com les que van fer el CESIC, el CIEMAT i l’IRTA (institucions d’investigació pública estatals), van ser sobre problemes que tenia la fàbrica Holmen a Fuenlabrada, prop de Madrid. Aquesta fàbrica pertany al grup suec Holmen i produeix paper premsa a partir de paper recuperat. La seva història és per escriure un llibre, quan l’antiga empresa Papelera Peninsular va aconseguir de l’alcalde de Madrid, Alberto Ruiz Gallardon, una requalificació de terrenys a la capital. Amb les plusvàlues obtingudes van iniciar la construcció de la nova fàbrica a Fuenlabrada que a la fi va necessitar ser comprada pel grup suec per fer-la viable. A la comunitat de Madrid ara només hi resta aquesta fàbrica de paper, és La Fàbrica en majúscules, que ensenyen orgullosos a tort i a dret com si ells haguessin inventat el paper. Però, ai làs! van posar la fàbrica en un lloc on llegien molts diaris, però no hi havia aigua, fet que els va portar a necessitar aigua potable del canal de Isabel II, el 17% de l’aigua industrial de tota la comunitat de Madrid. Per més Inri, com que el coneixement de la tecnologia és suec, la fàbrica copia maneres de fer d’allà, amb un consum d’aigua el doble del que tenim a altres fàbriques del Mediterrani, de la millor tecnologia disponible. El resultat és que molta gent ha d’investigar com s’ha de resoldre el tema per subministrar aigua a la fàbrica, quan el que caldria de debó és que consumeixi menys aigua. Un munt de gent investiga com s’ha de fer per utilitzar aigües residuals urbanes per a la fabricació de paper.

Tot i que ja coneixia aquest fet, veure tants investigadors funcionaris de Madrid penjats sobre una fàbrica que ja ha tancat una màquina (i que possiblement també ho farà amb la ultramoderna que encara queda) em va fer reflexionar sobre la gran endogàmia que hi ha a Madrid. Només veuen el que hi ha al seu entorn, quan tot el teixit paperer a Espanya està per sobre de la ratlla que va de Pontevedra a Tortosa. Catalunya té el 29% de la producció de paper de tot l’Estat. La reflexió d’endogàmia em va portar a pensar què sabran ells d’indústria. Això explica que siguin capaços de posar una fàbrica de paper on no hi ha aigua i a sobre gastar-ne molta. Aquesta llunyania de l’economia industrial, l’endogàmia profunda, impedeix a les ments pensants de Madrid trobar una solució correcte i ràpida a la crisi. Madrid s’ha enfonsat amb el seu model especulatiu, talment com ho va fer amb la pèrdua de colònies del 98, i està completament desorientada. És incapaç d’impulsar el creixement industrial i la sortida exportadora, única via per sortir del pou on ens hem posat. No he llegit ni escoltat a ningú d’aquell indret que defensi la devaluació de l’euro com ho faig des de fa mesos. Pocs polítics han parlat de devaluacions internes, apujant l’IVA per abaixar la cotització social de les empreses. Els dubtes sobre la constitució de bancs dolents, sobre deixar de fomentar la construcció pública, de posar peatges a les autovies on no n’hi ha, de constituir un banc d’inversió industrial, de fomentar les renovables i resoldre el dèficit tarifari amb les nuclears,… tot aquest cagadubte és fruit del desconeixement de la mínima realitat industrial. El think tank de Madrid està en fora de joc total.

Catalunya, per contra, està fent el seu camí. L’austeritat a l’administració  catalana ha estat més contundent i ho ha fet abans que la de Madrid. L’impuls exportador aquí ha agafat una embranzida que el fa ara mateix revolucionari. Mai havíem exportat tant com ara. Fins i tot Seat supera dia a dia les seves previsions exportadores, enviant 7.000 cotxes a la Xina front els 3.000 previstos. Des de la Generalitat s’ha dit aquesta setmana que a l’any 2011 la balança comercial catalana de bens i serveis ha estat positiva i que el flux econòmic amb la resta d’Espanya significa el 47,1% front el 57,1% a l’any 2000. L’exportació de Catalunya fora Espanya ara ja és el 52,9%. Poc a poc anem separant-nos d’Espanya. Si fins ara l’allunyament era ideològic i cultural, ara és econòmic, i la velocitat amb que es fa comença a ser de creuer, amb la marxa directa posada.

Mentre Madrid indaga què ha de fer per quadrar el pressupost, mentre mira com ha de posar en marxa les recomanacions alemanyes, mentre es llepa les ferides amb investigacions bancàries, aquí anem per feina i ens proposem ser la regió d’Europa exportadora per excel·lència, a nivell d’algunes regions alemanyes o finlandeses.

Per això mateix cal que la classe dirigent catalana, la política i l’econòmica, deixin de fer el joc a la classe dirigent de Madrid. Copiar les maneres de fer de Madrid ens ha portat on som, amb un daltabaix especulatiu i pèrdua de teixit productiu. Ara és el moment de creure en la capacitat productiva de la indústria i turisme catalans i de tirar endavant amb el nostre model peti qui peti. Si la classe dirigent de Madrid ens vol copiar, benvinguts. Si no, bon vent i barca nova, encara que ells només tenen l’aigua potable per fer anar les indústries.