Dimecres vaig assistir a la 18a trobada de centres de promoció de negocis que cada any organitza Acció. La Generalitat disposa de 33 oficines a l’exterior que ajuden a exportar a les empreses catalanes. Podem trobar oficines a llocs tan distants com Tòquio, Sidney, Singapur, Hong Kong, Xangai, Beijing, Mumbai, Dubai, el Caire, Johannesburg, Casablanca, Buenos Aires, Santiago de Xile, Sao Paulo, Bogotà, Mèxic DF, Silicon Valley, Washington DC, Miami, Nova York, Mont-real i, naturalment, també a Europa, a Lisboa, Istanbul, Moscou, Copenhaguen, Varsòvia, Praga, Berlín, Milà, Stuttgart, París, Brussel·les i Londres. El suport que dóna aquesta xarxa és el millor actiu que Catalunya té en aquests moments per sortir de la crisi. Aquestes oficines tenen personal competent en vendes, poden fer un estudi de mercat a la seva àrea, els primers contactes i la introducció del productes catalans en les empreses dels seus països. Imagineu la dificultat per a una empresa petita per comercialitzar el seu producte a Moçambic, per exemple. Què ha de fer, enviar un comercial seu a fer una prospecció del territori? Ha de buscar un comercial a la zona? Els riscos i els costos d’aquestes actuacions són enormes i fa la sortida de les nostres empreses gairebé impossible.
El dimarts, dimecres i dijous d’aquesta setmana s’han trobat els 33 directors de les oficines de la Generalitat a l’exterior amb 700 empreses catalanes, moltes de les quals clientes des de fa anys. Les jornades han anat acompanyades de seminaris explicatius d’oportunitats de negoci al Brasil, a Colòmbia, a l’Àfrica Subsahariana, al Japó, a Corea del sud i a Europa. No tots els productes poden tenir la mateixa estratègia exportadora. Per exemple el nostre producte, el tissú, viatja molt malament. Si un camió transporta normalment 24 tones de paper, quan transporta tissú només en porta 16, cosa que fa que es mantingui la competitivitat durant un radi de 700 km. Quan s’exporta lluny el cost de càrrega i descàrrega del contenidor penalitza encara més el transport, cosa que acota el mercat a països on no hi hagi cap fàbrica de paper tissú i on tot el producte entri per mar. N’hi ha molts de països així al món, generalment totes les illes i molts països en desenvolupament. Això fa, per exemple que siguem més competitius a Senegal i a Moçambic, que no pas a Marroc, perquè aquí ja hi ha una fàbrica. El coneixement de la logística és bàsic en l’exportació. Per exemple és més car portar un vaixell des de Lisboa a Tarragona que no pas un de Suècia a Palamós. La diferència és que el de Suècia és un gran vaixell que fa ruta i continua fins la Xina, tornant llavors carregat. En canvi el vaixell de Lisboa a Tarragona torna de buit. Per disminuir el cost de transport és millor anar a ports que es trobin en grans línies de mercaderies.
A part de l’oficina de Johannesburg, interessant per a nosaltres per tot el con sud de l’Àfrica, vam anar a veure l’oficina de Miami, que ens pot obrir els mercats dels països d’Àmèrica central i del Carib.
El teixit industrial català és apte per conquerir el món, té productes amb la qualitat i el preu adients per vendre al món, no només a Europa. Àfrica està creixent molt i és una oportunitat d’or per a nosaltres. El Mediterrani és el nostre mar natural i històric, i el Líban o Israel són aquí mateix, però és que Johannesburg té el mateix fus horari que nosaltres.
L’exportació i el turisme són les úniques vies per resoldre el mal forat que hem provocat durant anys de bestieses. He agafat el valor de les exportacions menys les importacions i he sumat els ingressos per turistes per a cada mes des de l’any 1996 fins ara. El resultat és el que l’economia productiva del país té d’excedent o de dèficit, és el que indica si el país genera riquesa o en perd. Posat en una gràfica amb una mitjana mòbil mostra un resultat espectacular. Podeu veure que a partir de finals de 1998 Espanya va entrar en un període de dèficit comercial, essent alarmant a partir de l’any 2004. El punt culminant de la disbauxa va ser a finals de 2007. A partir de llavors el dèficit es corregeix ràpidament tocant l’equilibri en aquest moment. Ara l’economia genera riquesa novament, per això és tan important insistir en aquesta línia.
Si sumem la part negativa de la corba trobem que durant aquests 13 anys l’economia del país ha perdut riquesa per valor de 385.000 milions d’euros, un 35% del PIB. A qui hem transferit aquesta riquesa? Sobretot a Alemanya. Durant aquest temps hem comprat més que no pas venut a Alemanya 183.000 milions d’euros en forma de tecnologia i sobretot, sobretot, cotxes de luxe! El 2004 ens vam creure definitivament rics i vam començar a comprar cotxes alemanys com folls. Tornar a recuperar aquests 385.000 milions ha de ser l’objectiu determinant de l’economia i això només es pot fer exportant molt més que no pas important i atraient turistes i més turistes, per exemple molts alemanys.
La contenció dels salaris i de la inflació han millorat la competitivitat de les nostres empreses, camí que encara ha de seguir uns quants anys. Això, acompanyat de la devaluació que ara està fent l’euro (avui a 1,25 $/€) i del treball exportador de les empreses i de la xarxa comercial catalana, ens ha de retornar la riquesa que hem lapidat alegrement durant la dècada passada. Necessitarem deu anys d’esforç per resoldre la pèrdua alegre de riquesa de la dècada del 2000, però ho farem… Ho estem fent.